La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

penetrat de nou a la sala del bar.

      Va sortir a fora, però ara hi feu una estada curta i totalment solitària, perquè a la carretera no hi havia ningú. Després, la veu de l’oncle cridà darrere seu:

      —Noi!

      Volia dir que el sopar ja estava. Sopaven sempre ells dos i la noia els servia, alhora atenta a la sala per si entrava algun client o els qui hi havia volien pagar. La veien des de la taula, és a dir, la veia ell, que menjava a l’altra banda, perquè l’oncle s’asseia d’esquena a l’establiment. L’Eugènia entrava i sortia de la cuina o de vegades, mentre menjaven, es quedava al seu costat, o al costat de la porta de fora, mirant-los o mirant cap al bar, atès que ella no sopava mai fins que els homes ja havien enllestit.

      L’oncle menjava amb el cap al plat, una mica massa voraçment per la seva edat, o potser ja era propi dels seus anys aquesta mena d’avidesa que s’acontentava amb poca cosa, però s’hi afanyava laboriosament, amb tant d’entusiasme que feia la impressió de menjar molt més que no es ficava a la boca.

      —Què, noi?

      Ja havia esdevingut un costum, aquella pregunta; l’única que el vell feia quan estaven instal·lats l’un davant de l’altre. Després li abandonava la iniciativa de la conversa, una iniciativa que ell rarament aprofitava, car l’home, callat com era, tot seguit deixava que degenerés en monòleg. Ara va contestar-li:

      —Res. Reprenent el gust de la ciutat...

      I prou. Un a cada banda de la taula, tots dos inclinats sobre el plat respectiu, menjant i bevent, rumiant els propis pensaments. O ell, de vegades, provant d’endevinar què podia rumiar l’oncle, què amagava sota d’aquell silenci habitual, on no hi havia ni gota d’hostilitat, sinó un dessaborit desig d’independència, de secret, de reservar-se la memòria dels dies vells, quan ell era jove i quan ja no ho era tant i la seva dona encara vivia. Però també aleshores havia estat adust, sempre idèntic a ell mateix, i la vella Caterina, que en aquell temps no era vella, deia sempre a la mare: De mal de cap, sí que no me’n fa mai...

      L’Eugènia servia i, ara i adés, dreta darrere l’oncle, l’esguardava llargament, altre cop amb un somrís al qual ell no gosava correspondre per no trair-la davant el vell. Després va haver de sortir, perquè havia entrat algú que demanava cafè, i van sentir com el feia, com engegava la cafetera, un objecte que s’haurien ben pogut estalviar però que l’oncle ja havia trobat instal·lat en adquirir l’establiment d’un propietari anterior que pensava en gran i, per això, va haver de traspassar-lo. Entre els sorolls discrets dels coberts i dels plats, els arribava aquest fons de cançó de la màquina que es posava en moviment, de l’aigua que bullia i penetrava el cafè, obrint-se camí cap a la tassa que la noia havia col·locat a sota, i el breu esbufec que es prolongava en una remoreta de gorja, xiulant, mentre el líquid olorós degotava seguit, seguit...

      L’home, que anava sol, devia dir-li alguna cosa, car l’Eugènia va riure, de primer sola, i després amb ell. L’oncle continuava menjant, sense molestar-se: l’Eugènia era la serventa, la cambrera, i tot allò no tenia res a veure amb el fet que ell se l’endugués al llit cada vegada que en tenia ganes. En Jesús, en canvi, l’observava per damunt del cap del vell, més enllà de la porta, i ella també mirava si ell estava atent, perquè mentre parlava amb l’home, que anava vestit amb una caçadora com la que duien en Mateu i tots els companys de patrulla durant la guerra, aquell any que formaven part del grup 11, llucava cap a l’interior d’una manera maliciosa, sense distreure’s de les bromes del desconegut, al qual permetia que s’inclinés sobre el taulell i li digués quelcom a l’orella, alguna cosa de què ella també va riure i que en Jesús hauria pogut repetir sense por d’equivocar-se si li ho haguessin demanat, atès que era allò mateix en què pensava i que devia passar pel cap de tots els homes si tenien els ulls per veure i no simplement per mirar.

      Quan l’individu inicià un gest, ella va fer-se enrere, encara plena de rialles, però ja una mica retreta, amb un ull sobre l’home i l’altre sobre en Jesús, fent el joc de l’un per l’altre, o potser sense fer cap joc, agradada de tots dos a la vegada, d’ells dos i de tots els altres que li deien coses a les quals responia amb un somrís, afalagada, però potser també secretament menyspreativa en adonar-se que els mots no es traduirien mai en fets.

      Ell va arronsar-se d’espatlles i continuà menjant, molestat, d’una manera impersonal, per tots els homes que reien amb ella i, víctimes de la duplicitat femenina, es burlaven d’altres homes sense saber ni voler saber que eren burlats al seu torn, no amb un acte final i comprometedor, sinó amb un esguard, amb un somrís, o, menys que això, per mitjà d’un desig difús, d’una il·lusió passatgera com un cop d’ales davant l’amor dels altres, d’allò que hom imagina que és l’amor dels altres i que no val pas més que el propi amor.

      Després la noia va tornar i serví de nou a la taula, entrant i sortint de la cuina mentre el client bevia d’esquena, i ja no se’n va moure fins que va haver-li portat les postres. L’oncle no en menjava mai i va aixecar-se, coincidint amb l’entrada d’una parella que devia viure al barri, perquè molts dies acudien a l’establiment, on passaven mitja hora o tres quarts, degustant a poc a poc les consumicions, fumant tots dos i parlant-se en veu baixa, sense passió, com gent acostumada a viure plegats des d’anys que han mancomunat interessos, afeccions, plaers i disgustos sense sentir-ne ni pena ni goig.

      L’Eugènia va preguntar-li:

      —Què vols, plàtans o taronja?

      —Una taronja.

      Va atansar-se al bufet, a través de l’espill del qual el mirà mentre recollia la fruita que va servir-li solitària, en un plat. Aleshores va recollir tot el que hi havia al damunt la taula, a excepció d’allò que li acabava de servir, del ganivet i del tovalló que ell tenia al costat, i va endur-s’ho cap a la cuina, balancejant-se sense esforç, amb la mateixa naturalitat mandrosa d’una barca bressolada per l’aigua inquieta del mar.

      En Jesús va menjar pacíficament, no aquietat, una mica consirós davant la taula on no seia ningú més, la taula buida on hi hauria hagut d’haver la nena i la Victòria, assegudes una a cada costat. Se li va acudir que mai no s’havia vist en una taula amb criatures, sinó sempre en taules de gent gran, sovint amb altres éssers tan solitaris com ell, altres cops en comunitats on els infants menjaven a la cuina, o potser ja havien menjat abans, o menjarien després, i, més freqüentment encara, en taules on eren ell i una xicota, la Jenny, l’Ellen, o d’altres, només que a aquestes ja les havia oblidades; eren les noies anònimes de França i d’Amèrica, les noies fàcils però no sempre fàcils de tractar que ell havia trobat i deixat sense alegria ni recança, no com la Jenny, amb la qual va viure tant de temps, ni l’Ellen, que el va subjectar més d’un any al seu sexe profund i devorador. No, tampoc, com la Victòria, amb la qual mai no havia menjat en una taula, perquè mai no van viure junts ni en van tenir l’oportunitat, la Victòria que ell estimà, de primer a partir de les lletres que s’adreçaven, després abocat sobre aquells llavis vagament oberts, vagament anhelats, vagament fascinadors, seus ja abans de besar-los, quan els deia t’estimo, t’estimo, t’estimo, i ells somreien per contestar jo també. I per això un dia se la va endur al llit nua, nus tots dos, i la seva cuixa va fregar-li el sexe dreçat i ella va estremir-se violentament, com ferida abans i tot de dir ah!, quan ell va obrir-la i la penetrà per fer-li un infant que no tenia la intenció de fer-li però que ara s’alegrava de tenir, en un lloc o altre, potser captant i tot, una noieta de tretze anys, espigada i que aviat seria tan gran com la seva mare quan ell va conèixer-la i estimar-la.

      I se sentí adolorit en pensar de cop que algú la hi prendria, com ell s’havia endut la mare, però d’una manera encara pitjor, car la petita es casaria i ell només la podria veure de tard en tard. Seria gairebé com si no l’hagués vista mai, perquè la hi arrabassarien abans de conèixer-la, sense haver viscut la seva infància dolça, els jocs, les lectures, les lliçons i els plors i les malalties; sense haver viscut res amb ella, llevat d’uns quants anys quan ja en tenia tretze i potser ja era massa gran per acostumar-se a un pare que no era ningú perquè se n’havia anat lluny i havia renunciat, sense saber-ho, a tot: a les impaciències, a