La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

sé, i tant li fa. D’altra banda, tots ens trobem en la mateixa situació. És per això que no entenc en Mateu.

      A cent, cent vint-i-cinc metres, es va fer visible el llum del tramvia. En Balsells va dir:

      —Tot t’ho fas tu. És clar que cadascun de nosaltres és un perill per a tots els altres, però en Mateu no ha pensat mai, n’estic segur, en res d’això que insinues. Ni jo, naturalment.

      Davant les cotxeres tancades de l’antiga línia de l’Arrabassada, va apressar el pas, arrossegant-lo cap al tramvia que arribava a final de trajecte.

      —Però no t’has d’estranyar que t’hagi vingut a veure ni vull que pensis que ell m’ha enviat... Aquest se m’escapa.

      —Què dius?

      —El tramvia...

      En Jesús no va haver de fer cap esforç per amagar el somrís de menyspreu que de sobte li entreobria els llavis: l’altre ni el mirava.

      —Si corres, encara l’agafaràs.

      Va semblar-li que, indecís, sospesava aquella possibilitat. Després, però, devia recordar que el conductor havia de travessar el cotxe fins a l’altra banda, ja que ara el vehicle, de cara a ciutat, s’orientava en sentit invers.

      —Em penso que sí. No et fa pas res, oi?

      I ell, sorprès per tanta impaciència:

      —No, home!

      —És tard. Ja continuarem parlant un altre dia. Sempre em trobaràs al magatzem; em penso que en Mateu ja va donar-te l’adreça...

      —Sí, sí, corre...

      L’altre va seguir el consell.

      —Bona nit, doncs. I gràcies, eh?

      Es devia referir al cafè i al conyac. En Jesús es quedà mirant com feia els darrers passos cap al vehicle, feixuc i amb l’americana encara al braç, però no va esperar-se que el tramvia engegués, sinó que feu mitja volta i retrocedí carretera avall, per on venia un cotxe que l’enlluernà amb la claror despietada dels seus fars. Prudent, va arranar-se a la cuneta.