La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

al llindar de la presentació, en Jesús es va aixecar mentre els altres dos avançaven encara, mirant-lo, cap a la taula.

      —Jesús Maristany... En Jordi i la Maria Orsil... El novel·lista.

      —Com va, això?

      —Hola...

      —Encantat!

      Van encaixar una mica confusament, i la dona, assenyalant altre cop en Jesús, va afegir:

      —Acaba d’arribar de l’estranger.

      —Ah!

      —Tretze anys d’exili.

      L’Orsil, que li havia premut la mà distretament, redreçà el cap i va fitar-lo amb els seus ulls blaus i profunds, alhora una mica infantils, que desentonaven amb la seva còrpora.

      —Un exiliat? Quina sort!

      En Jesús gairebé va somriure, estranyat.

      —No tant...

      —Ah, sí, sí, no ho sabeu pas! Tots hauríem hagut d’anar-nos-en!

      Ell va denegar:

      —No és pas veritat. Calia que es quedés algú, ni que només fos per fer acte de presència...

      L’Orsil parpellejà, com impressionat.

      —No sou pas escriptor, també?

      —Oh, no!

      —Millor.

      I amb rudesa, mentre la seva muller i la Samarachs somreien, va afegir:

      —Vós i jo haurem de parlar molt.

      En Jesús no sabia pas què volia dir i ara el llambregava amb una expressió lleugerament esverada. La dona del novel·lista aclarí:

      —Té ganes d’escriure una obra sobre els exiliats i li cal documentar-se...

      —I només conec intel·lectuals, tots podrits..., podrits! No han vist res, no han paït res, en tot cas. Potser vós sereu diferent.

      Va agafar-lo pel braç, com si ja es disposés a demanar-li la narració de la seva odissea, una descripció circumstanciada de les coses que havia vist i sentit, de les penalitats que havia sofert, de la gent amb qui havia estat en contacte, de les dones amb qui havia jagut, de les seves reflexions després de tretze anys d’allunyament, però la seva dona s’hi interposà:

      —No tan de pressa, Jordi. Què pensarà, el senyor?

      I a en Jesús, excusant-lo o excusant-se:

      —Sempre és així. Només veu la seva obra.

      —Sort que tu em distreus!

      Ho havia dit amb certa rudesa, gairebé ofensivament, i en Jesús el va examinar més de prop, amb ganes de desxifrar la parella, físicament tan ben avinguda. Ella es va girar a la Samarachs:

      —Això em recorda... Hem passat només a veure si ja t’havien enviat aquell diccionari d’argot...

      —Ui, mai no envien res, tan de pressa!

      En Jesús esclafà la punta de la cigarreta contra el cendrer, tal com s’havia acostumat a fer durant la seva estada a Amèrica, perquè abans sempre les deixava cremar fins al final i sovint les llençava a terra i tot.

      —Bé. Jo us deixo. Ja ens veurem un altre dia.

      L’Orsil va tornar a engrapar-lo amb la seva manassa.

      —Res d’això. És a dir: us espera algú, teniu feina?

      —Home...

      La dona va riure i brandà el cap.

      —No servirà de res que li digueu que sí. Quan se li fica una ceba al cap...

      El novel·lista, sense ofendre’s, va estirar-lo cap a fora del reducte que formaven les butaques i la taula, però la muller s’interposà de nou, gairebé severa:

      —No, Jordi, ara no pot ser. Encara hem de veure l’editor.

      —Que es foti l’editor!

      Ella es va tapar les orelles amb les mans.

      —No les diguis, aquestes coses, Jordi!

      El xicot picà de peus com una criatura.

      —Sempre ordenant-ho tot, planejant-ho tot, sense deixar res a l’atzar, a l’espontaneïtat del moment! Ara aquí, ara allà, ara... Algun dia me’n cansaré, això és el que passarà!

      Semblava que parlés seriosament, però la seva explosió no afectà gens ni mica la dona. En Jesús, cada cop més estranyat, va mirar-se la Samarachs i ella, amb el cap, va fer-li una indicació tranquil·litzadora i somrient que el feu arronsar-se d’espatlles sense dissimulació, sense preocupar-se del que podien pensar els altres dos. Però els altres dos no pensaven res, o pensaven només en ells, que era una altra manera de no pensar res, car devien haver-hi pensat tan sovint que ara ja no podien trobar res de nou, mentre les coses velles que seguien rumiant eren tan mancades de valor que no els afectaven gens ni mica, acostumats com estaven tots dos a una situació que ningú no comprenia ben bé ni ningú, en aquell moment, no hauria pogut explicar sense acudir a hipòtesis extravagants i totalment gratuïtes.

      —Apa, home, no siguis així!

      Li va passar pel cap que eren com l’os i el domador, és a dir, la domadora, la qual no acabava de prendre-se’l seriosament malgrat la seva còrpora amenaçadora i, en aquest cas, el seu talent —si és que en tenia, una cosa que en Jesús ignorava perquè mai no li havia llegit res i, fins aquell moment precís, àdhuc havia desconegut la seva existència.

      El novel·lista es girà a la Samarachs:

      —Què faries, tu? Obeir o torçar-li el coll?

      I ella va contestar amb la mateixa entonació greu:

      —No m’hi pensaria pas gens: li torçaria el coll.

      El xicot esguardà la seva muller:

      —Veus? Tothom opina el mateix.

      I aleshores, gairebé sense cap pausa, a en Jesús:

      —Vós també, oi?

      Va pensar que més valia callar que, al seu veure, seria molt més raonable tallar-los-el a tots dos, però va excusar-se tan impertinentment com se li acudí:

      —No puc opinar sobre els afers de dos desconeguts.

      Ningú no es va molestar. Únicament que el novel·lista semblà una mica sorprès, potser de la franquesa, potser d’un punt de vista per a ell tan nou, potser perquè trobava tan intel·ligent aquella rèplica que ben mirat tampoc no ho era. Fos com fos, va tustar-li amicalment l’esquena mentre li explicava:

      —Ja ens anirem coneixent. I aleshores en parlarem. Perquè ens hem de veure sovint, eh? No us penseu que us tinc quiti d’aquesta promesa...

      En Jesús no n’havia fet cap, però no va creure necessari, ni prudent, d’aclarir-ho. Era la primera vegada que veia l’individu, però ja sabia que seria totalment inútil de contradir-lo. Només hi havia una manera de desfer-se’n: evitar-lo. Un projecte clarament difícil, atès que el novel·lista ja deia:

      —Ara us donaré la meva adreça...

      Es va treure una tarja de la cartera i la hi allargà.

      —Podeu venir sempre que us vagi bé; és casa vostra.

      —Molt agraït...

      Tornava a mirar la dona, la qual semblava d’allò més divertida, si bé només ho mostrava per l’esclat maliciós dels seus ulls, gairebé parapetats darrere les pestanyes modestament caigudes. La garsa, va pensar indignat, car estava segur que l’altre acabaria per preguntar-li on vivia i que ell seria prou ruc per donar-li l’adreça veritable. I ho encertà.

      —I a