La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

els mateixos diners de la vetlla, o els d’un altre dia qualsevol, d’un dia dels molts que entrava a l’establiment a fer l’aperitiu. En Jesús va preguntar:

      —Ja us n’aneu?

      —He d’enllestir unes correccions.

      Es cordà l’americana i va separar-se del taulell amb la pipa encara a la mà, l’espessa cabellera una mica despentinada com sempre i les faccions endurides per tota la seva desagradable experiència de quaranta anys en aquesta terra.

      —Bé, fins demà...

      El vell gairebé no va replicar i en Jesús l’acompanyà fins a la porta, on va quedar-se, observant com se n’anava carretera amunt i trencava a la dreta, cap al grup de cases noves on vivia. Però ja no pensava en ell, potser fins i tot ni hi havia pensat mentre el tenia al davant i l’home parlava, perquè allò, aquell moment dolç i estrany aniuat dins seu, tenia més força, més pes que tot el món reunit —i continuaria tenint-ne, llevat, potser, a estones, de la presència de l’Eugènia, que vulguis o no l’excitava tot i que sempre anava llardosa i el cos, massís, li desbordava de pertot; això, potser, encara hi contribuïa.

      Ara era fosc del tot i davant l’establiment només hi havia la llum que es vessava pel finestral, encara obert, i per on sortien també les remors de la sala, les veus dels dos treballadors que bevien aplicadament, obstinadament, parlant-se ara i adés en veu ni alta ni baixa, natural, que feia indistingibles les paraules, i el soroll encara més somort que feia el vell darrere el taulell, on disposava platets i tasses, gots i culleretes.

      I ell observava aquella lluminositat estesa als seus peus i l’obscuritat de més enllà del rectangle de claror, i també la llum de més amunt, de les cases noves que, arran de carretera, es perfilaven sota els raigs dels fanals que les branques fulloses dels arbres mig amagaven.

      Més enllà, més amunt encara, i, després, més avall, hi havia tota la ciutat i un indret precís on vivia la Victòria amb la seva filla, una noieta de tretze anys que potser patia misèria. Se les imaginava totes dues sota un sostre precari, probablement amb la mare d’ella, l’àvia de la nena; totes tres, doncs, sota un sostre precari, defensant-se malament amb el treball de la Victòria que no estava acostumada a fer res, perquè l’havien criada com una senyoreta tot i que no fossin rics ni ho haguessin estat mai. Una senyoreta com totes les senyoretes que esperen un bon casament i, mentre l’esperen, depenen només del treball del pare, enginyer, professor, advocat potser, professions liberals sense diners si hom no s’embruta les mans.

      Havien hagut de reduir despeses i se n’havien anat a viure a Sant Gervasi. Però Sant Gervasi era tota una ciutat dintre la ciutat i mai no la trobaria sense l’ajut de la portera del carrer d’Enric Granados, i ella no podia ajudar-lo si no veia aquella noia amb la qual la Victòria fou amiga —i ara feia temps que no l’havia vista; potser també havia canviat d’adreça, o fins i tot era possible que no sabés res de res, perquè fins a quin punt eren verament amigues, ella i la Victòria?

      —Hola, bona nit.

      —Bona nit.

      —Bona nit.

      Tots tres homes entraren al local mentre ell s’apartava cap a un costat per deixar-los passar. Tres obrers més que es beurien un got de vi de tres pessetes el litre, gairebé silenciosament els uns davant dels altres, o a tot estirar amb escasses paraules sense significació, ja que continuarien parlant de la feina, de la família, d’allò mateix que parlaven sempre, sense inquietuds i gairebé sense maldecaps, perquè ells no havien perdut cap filla i tenien la dona i la mainada a casa si eren ben casats i, si eren solters, la xicota en un indret prou conegut on els esperava, diumenges i festes de guardar, per anar al cine a contemplar una pel·lícula idiota i mentidera, o al ball, on entre dotzenes de parelles es clavarien l’un en l’altre, l’un contra l’altre, amb els cossos a punt de confondre’s, units ja per la intenció i el propòsit.

      Abandonà la porta i, a petits passos, va travessar la sala. L’oncle s’havia assegut darrere el taulell i, aparentment decapitat pel cantell de la fusta que li ocultava el cos, llegia el diari per damunt les ulleres que s’havia posat i que no utilitzava pas sempre. Els tres homes ja tenien el vi sobre la taula i un d’ells s’havia repenjat a la paret, amb la cadira sostinguda únicament per les dues potes de darrere. Els altres dos, no pas els seus companys, sinó aquells dos que havien entrat de primer, quan encara hi havia en Cros, procedien lentament i metòdica a buidar l’ampolla on ja només restava un cul de most.

      Ben just conscient d’aquelles presències, va entrar a les habitacions interiors, menjador i cuina, on hi havia l’Eugènia. Fins llavors no va recordar que hi era, i només en veure-la li va semblar que la seva intenció no era tan innocent com es pensava, o com s’hauria pogut pensar si s’hagués adonat que travessava l’estança amb el propòsit d’entrar allí, a la cuina on ella s’inclinava sobre el fogó, sense fer res, simplement observant un pot que bullia.

      Però, de fet, no cercava res. Va quedar-se al pas de la porta, visible des de la sala, des de l’angle de la sala on hi havia els bevedors, fora de l’abast dels ulls de l’oncle que llegia el diari, i des d’allí l’observà. La noia no l’havia sentit atansar-se i continuava en la mateixa posició inclinada, amb el vestit tan estretament arrapat a les natges que fins i tot dibuixava la línia de les calces, en aparença molt breus, una corba ininterrompuda que, des de l’entrecuix, pujava cap a les anques.

      Tenia les cames brutes, com podia endevinar-se a desgrat del color bru de la seva pell; unes cames que durant setmanes no es devia haver rentat i on s’acumulaven la suor, els residus polsosos de les mil coses que havia fregat i tocat: les cadires on els homes posaven els peus com no s’atrevien a fer-ho a casa, la sàrria del carbó, la llauna de la brossa que cada dia treia al pas de la porta perquè la recollís aquell escombriaire clandestí al qual el vespre abans van bolcar el carro...

      Però era una dona forta i bella, de vint-i-cinc o vint-i-sis anys potser, vagament marejadora amb aquella sentor grassa, feta no tan sols de la porqueria que traginava, de la suor i de les mil olors de l’establiment, sinó de quelcom més, de la seva manera de ser dona, acollidora i múltiple, profunda com una font colgada o com la mateixa terra que l’amaga i on ella se sent blana i humida tot i la seva duresa de roc, travessada per aquell amor generós i cec que la desgasta i ensems la conserva.

      Aleshores, en sentir-se sobtadament observada i examinada, gairebé despullada, va girar-se amb un gest d’estranyesa tot seguit tranquil·litzat, complagut, en descobrir que era ell, aturat a la porta. Es redreçà d’una manera premeditada, probablement inconscient dels seus gestos, però cada gest conscient d’ell mateix, dels gestos d’on procedia i d’aquells altres en els quals es transformava, fins que va quedar-se dreta davant el fogó, erecta i més poderosa que mai, encara mig girada només, oferint al seu examinador un perfil saborós, jove encara, però ja excessivament madur, treballat pels propis desigs satisfets o no realitzats, per tots els seus desigs de femella des d’aquella tarda que, al poble, algú la va estendre d’esquena contra la palla i ella no s’hi oposà, sinó que reia, avergonyida i desvergonyida, gairebé com ja seria en el futur però encara diferent, profundament diferent perquè era la primera vegada que un home li obria les cuixes.

      Ell, des del llindar, la mirava com si ara la noia l’hagués posat al corrent de la seva història, o com si l’endevinés, i ella, al seu torn, devia endevinar tot el que ell sabia o pressentia, i per això li va somriure amb la boca i els ulls, un somrís franc, cordial, més encara: còmplice d’una abraçada futura. Com si ja haguessin oblidat el vell que continuava darrere el taulell amb les ulleres que no necessitava i el diari que sempre el feia posar de mal humor.

      —Hola...

      Ho va dir com si aquell dia encara no s’haguessin vist i ara ella l’acollís o, més que acollir-lo, l’invités a travessar aquell breu espai que els separava, potser per no res, simplement per tenir-lo més a prop i sentir la seva presència mascla turmentada. Però ell no acceptà i no va moure’s del llindar, observant-la encara, detallant-la a despit del seu esguard, sense timidesa, ni tímida ella en deixar-se examinar, més aviat complaent, afalagada, ben dreçada al seu davant