La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

on començava a enrotllar les mitges i ja no abaixava la roba, sinó que la sostenia allí, gairebé a frec d’entrecuix, però no prou a frec perquè alguna cosa d’aquella intimitat es mostrés encara, pressentida ja, endevinada, però oculta i que ella no descobria fins que les mitges ja eren enrotllades fins als peus, quan de cop, com repensant-se, pretenia que no calia, que no feien cap nosa, i tornava a enfilar-les amb la mateixa lentitud, ben tibants, i només aleshores s’aixecava el vestit fins a la cintura i feia lliscar les bragues per les seves anques estretes, però belles, cuixes avall, més enllà de la nuesa esplèndida cap a la qual ell s’inclinava engrescat...

      Gairebé li ho llegia als seus ulls, però encara no n’estava segura, ben segura, perquè quan a la fi el va reconèixer, ho feu tímidament, interrogativa, tan vacil·lant que ell, per primera vegada, va sentir d’una manera positiva, sense possibilitats d’error, que havia envellit.

      —Jesús?

      Però aleshores ja obria els ulls, desmesurats, i allargava la mà, totes dues mans, en un gest de benvinguda, d’acceptació.

      —Jesús!

      A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèrie del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant de dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

      —Què tal, Josefina?

      Havia volgut que l’anomenés així en la intimitat del desig compartit, i després, quan per atzar l’havia rememorada i recordava l’amor però no la feina, l’amant però no la mestressa, dins seu continuà dient-li Josefina o, en tot cas, una mica despectivament, la Samarachs, i ara, com que no podia donar-li el cognom a seques ni tampoc era el dependent de la casa, al qual escau de dir senyora, emprava sense adonar-se’n, amb naturalitat, aquell nom propi que ella va acollir sense parpellejar, amb la mateixa bona voluntat que mostrà en oferir-li les mans que ell premia cordialment.

      —Però d’on surts?

      La clienta acabava de pagar i la botiga s’havia quedat buida; les dues noies, darrere el taulell, una d’elles encara amb l’àlbum, l’altra amb les llibretes que havia mostrat, no els miraven, però s’endevinava que romanien atentes a l’escena, plenes de curiositat, malicioses i tot, perquè ningú no podia assegurar que la dona, en fer-se vella, no hagués perdut la prudència. Fos com fos, si encara li abellia de procurar-se adolescents, ara devia anar a cercar-los fora.

      —Vine, vine!

      I sense abandonar-li les mans se’l va endur cap a dins, més enllà de la porta, cap al despatx que hi havia a la rebotiga i d’on partien les escales que menaven al pis, al qual també es podia entrar per l’escala quan l’establiment era tancat.

      No havia canviat res, hi havia la mateixa taula i les mateixes butaques, una mica més velles, tot i que el color era un altre, perquè devien haver estat restaurades, o potser sí que al capdavall eren unes altres, si bé, en aquest cas, tan semblants a les d’antany que era fàcil de confondre-les. Prestatges, papers i llibres també tenien un aire familiar, però ja ho podia haver esperat, papers i llibres sempre s’assemblen mirats des de fora, des de la distància de la pròpia distracció, de la falta d’interès per aquests objectes als quals, de passada, no havia pas de concedir cap importància ni atenció ara que ell i la dona es miraven.

      —Ja gairebé em pensava que eres mort...

      —Doncs ja veus!

      La tutejava sense esforç, com si mai no li hagués dit senyora Samarachs de bon començament i fins i tot després, davant dels altres. La tutejava perquè només hi havia entre ells el record d’unes relacions ambigües que excloïen tot rastre d’aquella subordinació implícita entre l’amo i el dependent. I ella també ho devia trobar bé, perquè ara, a més, ell era un home fet de trenta-sis anys, amb els mateixos anys que tenia ella quan pujaven aquelles escales, feixucs tots dos amb la gravetat d’un món de silenci que s’expressava a través dels ulls i de les mans.

      —Seu...

      Van instal·lar-se un a cada butaca, una cosa que abans no havien fet mai, i ella va allargar-li una cigarreta del paquet que hi havia sobre la taula.

      —He passat tretze anys fora...

      —Exiliat, és clar.

      —Sí.

      —No en sabia res, però ja ho suposava.

      —Naturalment, com ho havies de saber!

      Va encendre totes dues cigarretes i va deixar el llumí, apagat, al cendrer que hi havia a l’altre extrem i que feu córrer fins que quedà col·locat entre tots dos. Ella, sense cap mena de retret, perquè amb els anys que havien passat ja tenia temps d’haver paït el disgust, s’inclinà per dir:

      —Te’n vas anar a la francesa...

      Va somriure, sense excusar-se, gairebé divertit, i divertida ella també, ara, a la distància dels anys que li retornaven un home nou i vell a la vegada, un home que perllongava l’adolescent, però ara segur d’ell mateix, prou segur si més no per atrevir-se a visitar-la com si mai no hagués passat res.

      —No hauria sabut com dir-te adeu. I després... una cosa es complica amb l’altra, passen els dies i, per acabar, et dius que ja és massa tard.

      —I no t’han molestat? Vull dir ara, en tornar...

      —No..., pot dir-se que no. Ja veus que em desplaço lliurement!

      Ella es va inclinar una mica més i, amb el cap, rebutjà vagament el fum de les cigarretes que s’enfilava entre tots dos.

      —Que potser busques feina?

      Va riure.

      —Em faràs el favor de creure que no he vingut per això! A més, veig que ara tens noies.

      —Sí.

      Sense comentaris, lacònicament, mentre el vigilava amb els ulls, molt atenta, d’una manera que el va sorprendre una mica. Va fer:

      —He pensat que seria agradable de veure’t, res més.

      —Com has canviat!

      —Hem canviat tots. Tu no?

      Va tornar a fitar-lo gairebé amb impertinència, una mica distant, però no manifestament hostil. A la fi, digué:

      —Més que no et penses.

      —Exteriorment, però, no. Ningú no et faria més de trenta-cinc anys, Josefina.

      Va somriure sense ganes, afalagada a despit seu. Però aleshores ja giraven tots dos els ulls cap a la porta, on algú acabava de tustar delicadament; a l’altra banda es dibuixava la silueta juvenil d’una noia, amb el perfil tallat com el d’un ocell.

      —Passa.

      La porta es va obrir, però no era cap de les dues noies que despatxaven darrere el taulell, sinó una xicota que en Jesús no coneixia, alta i verament ocellívola.

      —Oh, Maria!

      Darrere d’ella, també alt, massís, va entrar un xicot.

      —Hola, Jordi!

      —Destorbem?

      Però tots dos entraven ja, decidits i imposants, ella amb la seva figura agressiva, ell com una tossa que s’ho emporta tot al seu pas.

      —Vosaltres no destorbeu mai.

      Va mirar cap a en Jesús, assegut amb la cigarreta als dits, i durant uns segons vacil·là;