La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

exiliat tots dos i ara ell no l’hauria de cercar i coneixeria la seva filla, aquesta filla que potser havia passat misèria i tot i que ben poc li costaria d’imaginar-se demanant caritat pels carrers, com havia vist fer a Itàlia durant aquell viatge; tot de fills de pares desconeguts, deixalles de la guerra, semblaven haver-se aplegat per assetjar els forasters: nois i noies de tots colors, de cinc a sis anys, els mateixos anys que tenia la seva filla en abandonar aquella casa perquè l’avi se li havia mort i els deixava desemparats; la seva filla que es penjava de la màniga dels turistes o estirava les dones pel vestit amb la cara bruta i els peus nus, com una gitana, implorant unes monedes i mentint ja, viciosa com aquells pillets dels carrers de les ciutats italianes quan ell els passava pel costat sense parar-hi atenció, car aleshores encara no sabia que tenia una noia i que el gest presenciat a Roma i a Milà es repetia aquí, on ara havia tornat, potser massa tard per treure els seus d’una vida d’ignomínia.

      Brandà la testa amb energia, sorprenent la dona que continuava observant-lo, i de cop i volta va descobrir que ja en tenia prou, que no volia saber res més, ni veure confirmades les seves temences ni pidolar una paraula tranquil·litzadora. Va mormolar:

      —Parlarà, doncs, amb aquesta noia?

      Ella va comprendre que se’n volia anar i va aixecar-se, per alguna cosa més que deferència, ja que no li devia res ni ho havia fet una estona abans, quan ell se li atansà, procedent del carrer, per una mena de simpatia que l’obligava, tot i no tenir-ne el costum, a apropar-se-li, no pas de baix a dalt, com hauria pogut fer asseguda, sinó d’igual a igual, de persona a persona, sense relació subordinada, per bé que en aquest cas, si hi hagués hagut subordinació, els papers haurien estat invertits.

      —Si la veig, pot estar segur que li ho preguntaré.

      I després, quan ell la regracià per endavant, d’una manera poc graciosa, per falta de costum probablement, i potser també per culpa d’aquell bitllet que va oferir-li i que ella no acceptà, la dona va fer unes passes darrere seu, ja que ell avançava mig girat, gairebé al seu costat, seguint-lo cap al carrer i sense arribar-hi, atès que va aturar-se a frec dels quatre graons que hi menaven i mirà cap baix mentre en Jesús, ara allunyant-se, deia:

      —Tornaré a passar.

      La vella va assentir, sense dir res, en el moment que ell ja posava els peus al carrer, llençava la punta de la cigarreta i, aquest cop sense mirar la casa, se n’anava amunt, cap a la Diagonal.

       Quan deixà l’autobús ja era gairebé de nit, però allí, a la Vall d’Hebron, entre l’Hospital Militar i l’Orfenat Ribes, entre cases noves i cases velles, totes barrejades i les unes al costat de les altres, una lluminositat persistent s’arrapava als edificis, als arbres coputs, als camps que entre les construccions i més enllà d’elles esperaven el creixement de la ciutat, alguns ja tancats i amb fonaments i tot, d’altres encara verdejants, no verges però, perquè tot havia estat sollat d’una manera o altra pels intrusos que construïen al costat, pels veïns que sortien a passejar el gos o per les criatures que en feien l’escenari dels seus jocs; era una llum sense finalitat i al mateix temps sense origen aparent, però de la qual es desprenia una impressió de dolcesa, vagament reconfortant, que es filtrava dintre seu.

      Quan va deixar tot això enrere, però, fou per endinsar-se en un altre món. Dos mons novells, ell mateix el primer, ell que ja era un altre, no el d’abans ni el que va ser durant la revelació que encara duia arrapada en les pregoneses de la carn, i després el món de la taverna, bar i taverna alhora i també establiment una mica campestre, amb la seva ampla finestra que tancaven de nit, però oberta durant el dia i per on qualsevol transeünt podia demanar un doble de cervesa, un got de vi, un cafè, allò que més li abellís i que l’Eugènia, i també el vell, l’un o l’altra, servien des de l’interior. Ella, la noia, amb un somrís agredolç, més dolç que agre, i el vell amb la seva caliquenya i la cara adusta de qui recorda els seus primers anys de bèstia de càrrega, al camp.

      Ara les escasses taules eren buides, però davant el taulell, on no hi havia tamborets ni res on asseure’s, on calia restar dempeus, sense comoditat, en Cros es bevia lentament un vermut. La noia, l’Eugènia, era darrere, també recolzada a la fusta bruta, plena de rotllanes que hi deixaren els vasos servits en el transcurs de la tarda, i se’l mirava ocasionalment, però distreta; es comprenia que la majoria de vegades no el veia, ni veia res. Només era allí, quieta, desocupada, bellugant accidentalment un peu o el braç, reposant, com li agradava de fer en aquesta hora, quan la feina del dia ja era enllestida i només calia pensar en el sopar, que probablement ja era al foc. Aviat entrarien els tres o quatre habituals —fins i tot era estrany que encara no hi fossin—, els treballadors del barri que tenien el costum de beure un got o dos abans d’anar-se’n a casa a sopar, o que potser ja havien sopat encara que per a ell era com si no ho haguessin fet, tan d’hora, quan al bar tardarien bona estona a parar la taula.

      En Cros no semblava que se sentís observat en aquelles ocasions que ho era, quan la noia el fitava amb un somrís ambigu, difícil de definir, el somrís que adreçava a tots els homes joves, fins i tot a aquells que ja no eren tan joves. Però ara, en obrir-se la porta, va girar-se cap a en Jesús, el va contemplar uns segons, com si no el conegués, i tot seguit va somriure d’aquella manera reservada i gairebé secreta que tenia:

      —Hola, Maristany.

      —Què tal?

      Se li va atansar. La filla, pensava, tinc una filla i fins avui no ho he sabut; no ho sap ningú, o gairebé ningú, perquè la portera... Ho conservava com un tresor que hagués descobert i tornat a amagar fins que un moment lliure li permetria d’anar-lo a desenterrar definitivament i endur-se’l, un tresor l’existència del qual no era convenient de revelar i que ara es va enfonsar més profundament en el seu cor, mentre es recolzava al costat d’en Cros i li somreia també, com si al cor no hi tingués res, com si fos el mateix home que l’altre va conèixer una setmana enrere, o deu dies enrere, quan van parlar incidentalment i en Cros va dir-li: Jo ja fa més d’un any que he tornat...

      Van sentir-se lligats a l’acte, perquè cadascun d’ells trobava algú amb qui parlar, amb qui parlar de debò, confrontant experiències, bescanviant projectes, en la mesura que en tenien, lamentant l’exili i la tornada, queixant-se del present i del passat, sense tocar res d’íntim però, amb llur vida personal ben guardada, com si allò formés part d’una altra existència, o de l’existència d’un altre home que no solia anar al bar a fer el vermut o, en el cas d’en Jesús, d’un home que no vivia allí i acabava de perdre la mare, tot i que el fet fos citat de passada, com allò d’haver traspassat el pis per instal·lar-se, no sabia si d’una manera definitiva, amb l’oncle Ramon, callat com una tàpia, però paternal, infinitament paternal a desgrat de no haver tingut fills de la seva dona, morta tretze anys enrere, quan ell, en Jesús, travessava la frontera i acabava d’engendrar una altra vida en substitució de la vella que se n’anava.

      —Què es diu de bo?

      Va arronsar les espatlles mentre l’Eugènia, a la qual ni havia saludat en entrar, li somreia una mica, gairebé maliciosa i amb la punta de la llengua entre els llavis vermells.

      —Res, que jo sàpiga.

      I a la noia:

      —Em voldràs posar un conyac?

      Va somriure-li més amplament, tan manyaga com si acabés de demanar-li un petó i només hagués esperat aquell prec per oferir-li els llavis i tancar els ulls, però en Jesús ja parlava de nou al seu interlocutor:

      —Com van, les coses?

      —Ja podeu comptar!

      En Cros va allargar la mà cap al vas de vermut, en va beure un petit glop, tornà a deixar-lo i es va treure la pipa de la butxaca. Mentre l’entatxonava, la noia va girar-se amb una copa i l’ampolla de conyac, el serví. Les mirades coincidiren de nou, i tots dos devien recordar-se del vespre abans, quan ella va inclinar-se damunt seu, sobre el diari que llegia, i va preguntar-li si hi havia res d’interessant i ell va tombar-se per estudiar l’abast d’aquella pregunta feta de massa prop, però aleshores va entrar l’oncle o, amb més exactitud, ella devia sentir-lo,