La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

feia llàstima, sap? Però després, Déu meu! Després sí que enamorava!...

      Va comptar ràpidament, i el cor quasi se li aturava, perquè quan ell se’n va anar, al gener, la Victòria probablement ja sabia que estava prenyada, o ho temia si més no —allò havia de ser més una temença que una esperança—, soltera com era i amb ell que fugia, abandonant-la per sempre. I, tot i saber-ho, l’havia deixat marxar... No, si ho hagués sabut, o que només fos pressentit, aquell vespre no se li hauria girat d’esquena per pujar les escales precipitadament i deixar-lo a la porta, des d’on ell la mirava enfilar-se cap al pis on encara no havia estat mai i on ara ja no posaria mai els peus, vist que ella no hi vivia. No podia ser que ella s’hagués adonat d’aquell estat que tot just començava, perquè cap noia del món no hauria renunciat, en aquesta situació, com va renunciar la Victòria per pur amor propi, ara ho veia, només per l’amor propi de la femella que no se sent la primera entre les atraccions del mascle que estima. Si la vella tenia raó —i per què no havia de tenir-ne i equivocar els càlculs, ella que comptava no per dates, sinó per efemèrides, per esdeveniments familiars?— la Victòria no devia adonar-se de res fins al cap d’uns dies, quan ell potser encara no era fora de Catalunya, quan s’afanyava cap a la frontera, percaçat per una força contra la qual res no podia i amb els ulls humits en travessar la darrera cresta, aleshores que, encara en terra seva, es va girar plorant, sí, plorant per tot allò perdut i que hauria estat, que hauria pogut ser tan bell si entre tots no ho haguessin anorreat. Ella se’n devia adonar i ell ja era inassequible, ell, el pare d’aquesta noia que encara no era una noia ni era res: una massa gelatinosa que fins al cap dels dies no tindria forma i acabaria definint-se en un sexe, després en un nom, i ara, ara, en una criatura que ja tenia tretze anys! Va dir:

      —Sí, ha de ser filla meva.

      La portera el va mirar i assentí amb la testa, greu però complaguda.

      —Ningú no pot dir el contrari; és pastada.

      —Cal que la trobi.

      Ho va dir ben simplement, però la vella no s’hi va enganyar; volia trobar-la de debò. Perquè ell, ara, sentia que ja no es tractava únicament de la Victòria, d’una noia estimada, més o menys estimada, sinó de la seva carn, d’una part del seu ésser desil·lusionat, i això no admetia ajornaments.

      —Faci memòria. Només que recordés el carrer, el nom del carrer...

      Implorava, però la vella no va fer cap esforç. Únicament va dir:

      —Ai, fillet!

      I ell no podia pas deixar que es tanqués aquella única font d’informació. Calia que insistís i tornés a insistir, fins que el cervell de la vella, rovellat com era, s’engegués de nou i, retrocedint d’any en any, d’etapa en etapa, assolís aquell dia concret en què ella i la nena se n’anaren i van deixar-li una adreça, no pas perquè esperessin res d’ella, sinó per les cartes que podien arribar encara, pels amics que podien visitar-les, si és que els en quedava cap...

      —Pensi, faci memòria...

      Li escrutava els trets, en l’ombra, perquè la bombeta era darrere seu i només il·luminava la taula i, per damunt la vella, el mateix Jesús amb les faccions gairebé desfetes.

      —Conec una noia amb la qual eren amigues...

      Si hagués estat un home s’hi hauria abalançat, engrapant-lo per les solapes, pel braç, per on fos, urgint-lo a prosseguir, a donar-li el nom de la noia en qüestió, l’adreça, o on podia veure-la; però era una dona, una vella, i no pas dreta al seu davant, ans asseguda, una mica distant, i va haver d’acontentar-se amb inclinar més el cap, com per rebre una confidència que no es podia fer esperar.

      —Qui és? On viu?

      —No ho he sabut mai. De vegades, de tard en tard, encara la veig passar, de manera que deu viure pel veïnat.

      Per què li donava esperances que després destruïa amb la seva parsimònia? Va tornar a redreçar-se, amb la cigarreta entre els llavis, però sense xuclar-la, distret del fum lent que li emboirava la cara.

      —Per què li interessa tant?

      Va esguardar-la, incrèdul, i es va treure la cigarreta de la boca potser per contestar una mica iradament, ja que al capdavall es tractava de la seva filla i totes les explicacions sobraven. Però ella va prosseguir:

      —Si les va abandonar...

      Era veritat, les va abandonar o, més exactament, la va abandonar. Només a ella, la Victòria, perquè de la filla encara no en sabia res; ni l’un ni l’altre no en sabien res en aquell instant del comiat presumiblement definitiu. I encara no va ser ben bé ell qui la va abandonar, sinó ella que va renunciar al seu amor quan tractava de retenir-lo i li pregava que no marxés, perquè si se n’anava no tornaria a veure’l (i com podia passar-se la vida esperant algú que ja era com si no existís?). Però ell mai no va creure que tingués raó. Sabia, de tota manera, que en tenia, però això no ho havia descobert fins ara, quan havien passat tretze anys i havia tornat, una mica de grat, una mica per força, per trobar les coses tal com les va deixar o pitjor encara, per trobar afermats en el poder aquells contra els quals havia lluitat, aquells dels quals havia fugit i que ara ni la molèstia no s’havien pres de retenir-lo. Perquè es limitaren a interrogar-lo i a deixar-lo lliure, sense altra preocupació immediata que l’ordre, ja esperada, de presentar-se periòdicament a la policia. Per això ella havia tingut raó, quan tot semblava desmentir-la, i per això, perquè ell aleshores no ho sabia, havia perdut estúpidament tretze anys de la seva vida, fent de tot i no fent de res, vivint amb la Jenny, vivint amb l’Ellen i oblidant l’única persona que hauria hagut de recordar, ja que ella el continuava, era la mare de la seva filla, mentre que les altres no eren res ni ho havien estat mai. Gairebé amb humilitat, va dir:

      —No és veritat.

      —No les va deixar?

      —No pas com vostè es pensa. Me’n vaig haver d’anar. Tot just fa tres setmanes que he tornat.

      —Ah! Però ella...

      Sí, ella. Què en deia, d’ell? En deia alguna cosa? N’havia parlat alguna vegada, del pare de la nena? O, massa orgullosa per franquejar-se, havia preferit amagar-ne la identitat als veïns, a la família? No ho va poder evitar i preguntà:

      —Què en deia, ella, de mi?

      Tornaria a fer aquesta pregunta al cap d’uns quants dies, sempre amb el mateix resultat, només per veure si la memòria de la dona s’aclaria, per comprovar si havia mentit la primera vegada, ara, quan li contestava:

      —Res. No en deia res a ningú.

      —Però vostès...

      —Oh, nosaltres! Cadascú pensava el que volia.

      Més s’estimava no saber-ho, això; serien tot de coses desagradables, xafarderies, murmuracions d’amagat d’ella entre dues o tres dones, o mitja dotzena, o de vegades dues o tres i altres cops mitja dotzena, totes reunides a tocar de la llotgeta i retallant-la, però callant quan la porta del principal s’obria i ella davallava l’escala per anar a comprar, o per sortir a passeig, o per anar a la perruqueria o a ca la modista, de primer, durant aquests nou mesos, sola, amb el seu ventre obscè sota la roba que li tibava, i després amb una criatura als braços, una nena que anava creixent i que tot seguit començava a caminar i que ella devia acompanyar al col·legi; una criatura que potser li preguntava: I el pare? Totes les nenes en tenen...

      Totes llevat d’ella, perquè ell corria per terres llunyanes i després de tant de temps la Victòria ja no podia confiar en una carta, en un senyal, i menys encara en un retorn. No havia escrit de primer, com per significar la seva voluntat decidida de ruptura, pensaria ella, i a mesura que el temps anava passant era cada cop menys i menys probable que rectifiqués, que un dia, a l’altra banda de la frontera, s’assegués davant el paper blanc ni que només fos per preguntar-li: Com va, això, Victòria?

      Totes les nenes en tenen... Ho diria la seva filla, li semblava sentir-ho, estranyada de no haver vist mai un home