La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

en una cambra a part. Va esperar-se mentre l’Eugènia tancava el calaix de cop i, després, va seguir-la per l’estreta escala de fusta, mentre ella semblava una mica vexada: Bona nit, Jesús. Bona nit, oncle; bona nit, Eugènia. Bona nit.

      La seva veu era malhumorada i després els va sentir discutir en veu baixa, continguda. Ell va continuar inclinat sobre el diari, sense saber si somriure o escopir de fàstic, perquè si bé ho havia comprès des del moment que ficà els peus a la casa, fins ara, quan ja hi duia deu o dotze nits, el vell no se l’havia enduta d’aquella manera tan descarada. Potser era que fins llavors, des que ell vivia sota aquell sostre, no s’havia sentit golafre de carn jove; no podia pas sentir-s’hi gaire sovint, car els seixanta-vuit ja no els hi treia ningú, més aviat devia tenir-ne més que menys. Seixanta-vuit eren els que ell confessava, i en Jesús recordava haver-lo vist sempre vell, com ara, o gairebé com ara, però, és clar, això no hi volia dir res, perquè sempre hi havia hagut la mateixa proporció de jovenesa i de vellesa entre ells, sempre s’havien mirat des d’una perspectiva equivocada, temporal. En Jesús veia el vell des dels seus pocs anys, cada vegada més, naturalment, però sempre més pocs, apreciablement més pocs que l’oncle, cosa que no li permetia de mesurar en cap moment, per molt que s’hi esforcés, la seva vellesa autèntica, indiscutible, no la senectut aparent que les circumstàncies creaven, per tal com això només podia fer-se amb els de la pròpia generació, i ni amb aquests, perquè hom mai no envelleix ben bé com envelleixen els altres.

      Potser era aquella passada, doncs, la primera nit que, des de la seva arribada, l’amo i la criada dormien plegats, i l’home, a pesar de la presència del foraster, havia procedit com procedia les altres vegades, fent-la passar al seu davant quan se n’anava a joc, i potser fins i tot havia procedit més discretament que de costum, ja que ningú no li assegurava que aleshores, quan eren ells dos sols, no la grapegés al mateix menjador o si més no a les escales, mentre ella pujava al seu davant i ell la seguia, gairebé fregant-la, tan a prop que res no era tan natural com allargar les mans i acariciar-li les natges carnoses...

      Potser tenien tot això present mentre es miraven per damunt la copa de conyac i en Cros entatxonava la pipa, i potser fins i tot pensaven en més coses, atès que avui ella no havia estat la mateixa de sempre, s’havia passat el matí invitant-lo amb els ulls, gairebé amb el gest, mentre l’oncle era allí, girat d’esquena, com si allò que tingué lloc de banda de nit l’hagués alliberada de cop de tota prudència o li hagués obert la gana d’una manera desmesurada que només ell podia satisfer, perquè el vell era el vell i de segur que no estava a l’altura de la seva necessitat.

      —Ja ens hem divertit força?

      Però en Cros es girava i, després d’esperar un instant, perquè ell pogués contestar, cosa que no va fer, si més no amb paraules, li va dir:

      —No us hi deveu trobar. Al principi a mi em passava el mateix...

      —Què voleu dir?

      L’espiava mentre ella se n’anava cap al fons del taulell, on deixava l’ampolla en una lleixa, i es preguntava: On deu ser l’oncle, on deu ser?

      —Ja m’enteneu. Perquè per força us ha d’haver passat el mateix. Des de fora ens ho imaginàvem d’una manera, no sé si millor o pitjor... en tots sentits. Sempre, però, com casa nostra. I un cop aquí...

      —Ja no és ben bé casa nostra.

      —No, no ho és.

      Va assentir, però ell no havia pas trobat la cuitat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si n’hi havia, era en ell, perquè la ciutat, d’una manera o altra, com deia en Cros, havia seguit la seva vida; allò que s’havia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop d’absència i de sofriment, a cop d’enyorança...

      —De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja sé que és una impressió mentidera. I després... Bé.

      El va mirar, perquè ara no el comprenia. I l’altre no es va explicar, sinó que semblà tancar-se en un món remot, en la seva existència personal, plena de problemes que en Jesús ignorava i que mai, probablement, no coneixeria. Però això no el privava d’esguardar-lo amb curiositat, preguntant-se què volia dir i com era possible que sobtadament s’allunyés d’aquella conversa que ell mateix havia provocat.

      Va acabar-se el conyac i aleshores, quan deixava la copa sobre el taulell, va entrar l’oncle. Darrere d’ell venien dos homes que es van asseure a la taula més propera a la porta.

      La noia, que s’havia tombat, digué:

      —Si vós serviu, acabaré de fer el sopar...

      En Cros va sortir de la seva abstracció, donà un cop de coll, com per desfer-se d’una cadena, i saludà:

      —Hola, Cedó...

      El vell va mormolar pel coll de la seva camisa, feu la volta al taulell mentre la noia sortia per anar-se’n a la cuina i es fregà les mans amb un drap. No va preguntar què volien aquell parell que acabaven d’entrar darrere seu, sinó que va agafar dos gots i una ampolla i anà a deixar-ho tot sobre la taula, sempre adust, mut. Cada vespre bevien el mateix i no calia malgastar-hi paraules.

      En Cros va reprendre:

      —Com us deia... Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

      —Bé...

      —No, és clar, vós encara no heu tingut temps d’adonar-vos-en, tot just fa uns quants dies que sou aquí. Però espereu que passi una mica de temps i comenceu a ensopegar amb tot i amb tothom...

      Va treure el colze que tenia repenjat al taulell, es dreçà tan alt com era i va canviar fins i tot de veu:

      —Catalunya sempre ha estat un carreró sense sortida. No un passadís ni una plaça de reunió; un carreró, un veritable cul-de-sac.

      El vell va dir, inesperadament:

      —Ara hi toqueu.

      Tots dos se’n van estranyar, per diferents motius: en Cros perquè mai, o mai que s’hi hagués fixat, no l’havia vist intervenir en una conversa a la qual no era invitat, i gairebé ni quan ho era, ja que aleshores es limitava a moure el cap o a monosil·labejar distretament; en Jesús perquè l’oncle mai no s’havia ocupat d’aquelles qüestions i, per aquest mateix estar acostumat a no veure’l ocupar-se’n, àdhuc a saber que no se n’ocupava, creia ben ingènuament que no hi havia reflexionat. Fins i tot ara continuava pensant el mateix, i aquelles paraules, al seu veure, no tenien cap sentit profund ni meditat, sinó que responien a un mer egoisme de l’home que no vol preocupar-se ni ser pertorbat per ningú en la seva vida fàcil i rutinària, i per això assenteix a tot allò que assenyala la inconveniència d’un canvi i afavoreix un estat de fet, o el que li sembla un estat de fet, de la naturalesa que sigui, que ha de durar tota la seva vida.

      En Cros sí que devia haver-s’hi enganyat, i per això se li adreçà amb la més bona fe del món:

      —Hem perdut la consciència nacional. No ens sentim ja com un tot orgànic, com un cos que obeeix les seves pròpies lleis i costums...

      En Jesús gairebé no l’escoltava i el vell, que ara devia comprendre el seu error, va girar-se d’esquena amb una sola paraula:

      —Bah, cabòries!

      D’una manera desatenta, potser hostil i tot, perquè no combregava amb aquell pensar i perquè l’altre l’havia enredat, encara que la culpa no fos seva, sinó d’ell mateix, que per una vegada acabava de precipitar-se.

      En Cros es va quedar amb la boca oberta i després brandà el cap gairebé imperceptiblement. A ningú,