La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

escrivent, o enginyer, o comerciant. I la Victòria hauria de mentir, potser pretendre que era mort. Per què no anem mai al cementiri a visitar-lo, doncs?, li preguntaria probablement la menuda. I a ella li caldria empescar-se més mentides, dir potser que havia mort a la guerra, que mai no l’havien pogut trobar i que ara devia estar enterrat sota el cel, en un bancal on els pagesos llauraven i on creixia el blat que elles menjaven, alimentat amb la seva carcassa...

      Potser li mostraria la fotografia, perquè en tenia una... no, en devia tenir més d’una, la que li va enviar des del front, després d’haver-se escrit unes quantes cartes, i la que li va donar més endavant, que va telefonar-li i l’agafà de sorpresa perquè no li n’havia dit res. I ella encara era més bonica de com s’havia imaginat en mirar les seves fotos, exactament com la volia i com l’havia somniada entre dos combats o, més ben dit, durant els combats, quan dormia i no dormia i tenia el cervell ple de coses, convençut gairebé com estava aleshores que mai no les podria fer o aconseguir perquè el matarien. No hi feia res que no intervingués directament en la lluita, des del moment que no van tenir sort i aquells treballs de cartografia s’allargaren fins que la batalla els va sorprendre. I sense la batalla hi havia també aquelles tardes de tiroteig, quan ells havien de retrocedir i deixar-ho per l’endemà —i l’endemà tornava a repetir-se tot com si encara fos el mateix dia i el sol no s’hagués amagat cap vegada.

      Mirarien totes dues la cartolina, mare i filla, i ella es recordaria dels primers encontres i, més enllà encara, de la primera lletra, d’aquella carta que va agafar-la tan desprevinguda, perquè ningú no li n’havia dit res: l’amiga s’havia distret de posar-la al corrent que acabava de donar la seva adreça a un soldat, a un cartògraf, com a ell li agradava de dir-se. Una lletra que ella va tardar una mica a contestar i que, com va confessar-li, de primer ni volia contestar. Ell ja havia perdut les esperances de saber-ne res, o no havia perdut res, ja que aleshores no la coneixia i ja no va tornar a pensar-hi, o hi va pensar algun cop distretament, potser per dir-se: Ja puc esborrar-la de la llista. Hi havia totes les altres que esperaven carta seva, i ella encara no era un rostre ni era res; únicament un nom, un nom que despertava ressons guerrers més que evocacions de tendreses femenívoles: Victòria, nom de dona i expressió de triomf... i el triomf ens importa més que la dona, es deia.

      —Van criticar-la molt, és clar.

      Ho deia la portera, i va mirar-se-la com si ara la descobrís per primer cop. Dintre seu encara hi havia la filla i la Victòria, totes dues abocades damunt la foto, i les cartes, i el primer encontre, i totes les cites posteriors, i l’amor quan es van mirar despullats per primera vegada i ell se la va endur, tota enrojolada, al llit mercenari, mentre mentalment li’n demanava perdó, incapaç com era de resistir la urgència del seu desig gairebé adolescent. Assentí:

      —És clar...

      I ho volia trobar ximple, i ella també devia trobar-l’hi, perquè va plegar els llavis com si anés a riure, però en lloc d’una rialla era una ganyota, un rictus de vella despreocupada ja de les enraonies, de les males llengües que potser també s’acarnissaven amb ella des que els fills l’havien abandonada.

      Va escurar-se la gargamella i feu un gest per llençar la cigarreta escales avall, però va veure que no hi havia cap punta i, sense completar els moviments, tornà a mirar la vella, la qual no s’havia adonat de res ni es fixà que se la tornava a posar a la boca i, tot seguit, novament entre els dits que l’aguantarien fins al final, sempre apagada i massa curta per pensar a encendre-la abans de dir adeu a la dona i deixar aquella casa on acabava d’entrar per primera vegada, no més enllà de la llotgeta on la vella muntava la seva eterna vigilància al llindar de l’espai misteriós i desconegut per sempre que es prolongava cap als pisos.

      Va parlar precipitadament, potser per amagar la seva confusió, passant per damunt dels mots de la dona i de tots els seus rumiaments de vella que tenia vint-i-quatre hores diàries a disposició de les seves cabòries, allí asseguda, dient bon dia, passi-ho bé i bona nit als veïns que entraven i sortien, indiferents i potser fins i tot una mica odiats perquè li pagaven una misèria.

      —I no em podria donar cap orientació per trobar-la?... Vull dir aquesta amiga de la Victòria.

      Infinitament pacient, la vella només va repetir:

      —L’únic que sé és que deu viure a prop. Ara potser ja deu fer quinze dies o més que no l’he vista. Sí, i tant!

      —Però de segur que la tornarà a veure...

      —Potser sí.

      —Li ho podria preguntar..., no li sembla?

      I aleshores va fer l’equivocació, però ell no ho sabia. Perquè es va ficar la mà a la butxaca, es va treure la cartera, va obrir-la sense deixar la punta de la cigarreta i va vacil·lar breument entre dos bitllets, un de vint-i-cinc i l’altre de cinquanta, com sospesant quant valia aquell favor, en el supòsit que ho fos o que pogués ser fet, ja que al capdavall tot depenia d’aquella noia, de l’amiga. El favor no tenia preu i ell s’obstinava a donar-li’n un, ignorant que la portera ho comprendria més bé i, pobra, vella i desvalguda com era, no mostraria pas aquesta gasiveria a què ell estava acostumat. Perquè quan a la fi, maquinalment, va decidir-se pel de vint-i-cinc i l’hi allargà, gairebé avergonyit, dissimulant-lo, mig dissimulant-lo entre el palmell i els dits, ella va allargar la mà, no pas per prendre’l, sinó amb un gest com escandalitzat, mig ofesa i tot:

      —No, no... I ara! No vull res!

      —Sí, sí...

      Continuava obstinant-s’hi com molestat d’aquell refús, però en realitat se sentia una mica miserable per haver-lo provocat, per haver mal jutjat una dona, tot i que de fet en el seu gest, tan instintiu, gairebé no hi entrava cap element de judici. Feia el que li semblava que havia de fer, allò que fa tothom i que ell sempre havia vist fer: adinerar un favor.

      —No. No m’ha de donar res. Ho faré amb molt de gust...

      Va callar per prosseguir a l’acte, encara amb la mà estesa al seu davant, amb el mateix gest de refús:

      —Sempre me l’havia estimada molt, la Victòria. Ella sí que no era una noia gens orgullosa. És clar que...

      Devia adonar-se del que anava a dir, va llambregar-lo breument i en Jesús va sentir compensat el seu error per l’equivocació de la vella, ja que, encara que no ho havia vist, era com si hagués pronunciat les paraules; la interrupció tenia un sentit inequívoc. Va continuar, més de pressa, i ara semblava que amb no tanta sinceritat, no pas perquè hagués deixat de ser sincera, prou que ho va comprendre, sinó perquè també ella s’avergonyia d’allò que havia estat a punt de dir:

      —I a la nena també. L’hauria hagut de veure! Sempre la feia anar tan neta i mudada!

      I tots dos van pensar en la Maria Jesús, ella tal com la coneixia, quan només tenia sis anys, ara que en devia tenir tretze, i ell tal com no l’havia vista mai, però imaginant-se-la pel rostre de la mare tot i haver-se-li dit que tenia la seva mateixa fisonomia. No podia visualitzar la seva cara en una altra cara; només, potser, un tret aïllat, el nas, o la manera de plegar els llavis, o els ulls, foscos i més aviat profunds, ara un tret ara un altre, però mai tots reunits. La veia tal com devia haver estat la Victòria de nena, tal com tampoc no la va conèixer ni la coneixeria mai, tal com ni l’havia vist després, de grandeta, perquè ella mai no li havia mostrat fotografies d’aquella edat, si és que en conservava cap, cosa que no sabia, ja que al capdavall ignoraven tantes coses l’un de l’altre!

      —Em va saber greu que se n’anessin. Però en morir el pare, sap? No van quedar gaire bé...

      —Vol dir que van haver de reduir despeses?

      —Despeses...? Ah, sí, això! De rics, no n’eren, només que el senyor Godayol es guanyava bé la vida i, és clar, quan ell no hi va ser...

      Prou que s’ho imaginava! Massa bé i tot, perquè en sofria. Va enretirar la mà, encara mig estesa, i, gairebé furtivament, va desar-se el bitllet a la butxaca. La vella ni tan sols no va seguir el moviment amb els ulls.

      —Després