La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

sense veure’l, es va quedar mirant el fum blavís de la cigarreta. Perquè en allò encara no hi havia pensat mai: era una filla natural i duria els cognoms de la mare! Va sentir que algú li furtava quelcom, però el lladre era lluny i no podia encalçar-lo, el lladre era ell mateix que se n’havia anat per una por que superava l’amor. Ara veia que no es tractava de res més: por, la por engendrada en el curs d’aquelles nits que ja no podria esborrar mai, quan sortia amb els del grup 11 i amb en Mateu que els capitanejava, en Mateu que havia sabut nedar i guardar la roba, donat que s’havia fet ric i ningú no l’havia molestat ni aleshores ni ara; mai no l’havien detingut, i ni ell mateix no va saber explicar per què quan, l’endemà d’enterrar la mare, al cap de sis dies de la seva tornada, va trobar-lo al costat del quiosc de diaris, on obria els fulls encara humits i gairebé el trepitjà en girar-se: Mateu! I l’home no semblava gens complagut, més aviat se’l veia una mica contrariat, com si ja l’hagués donat per mort i ara la seva presència viva fos un compromís difícil d’eludir. Només va fer: Tu per aquí?

      Fins després, al cap d’uns minuts, quan ja anaven a acomiadar-se, no es va decidir a fer un gest de desgreuge que es traduí en una targeta amb l’adreça i uns mots: Vine quan vulguis. Miraré si puc fer res per tu...

      Però ara l’Eugènia deia, gairebé estranyada del llarg silenci i d’aquella immobilitat que semblava forçada:

      —T’has quedat molt pensarós...

      —Qui, jo? No.

      Va esclafar al punta de la cigarreta contra el plat ple de peles de taronja i comentà:

      —Trobo que fa molta calor...

      Es va aixecar, sense separar la cadira, al respatller de la qual va repenjar breument les mans mentre afegia:

      —Potser perquè et tinc tan a prop...

      Ella va riure i, amb la forquilla a la mà, alçada, va mirar-lo quan en Jesús, ara amb les espatlles una mica caigudes, feia la volta a la taula i sortia a la sala, des d’on l’oncle en aquell moment els espiava.

       No hauria pas sabut dir, o no ho sabria dir ara, per què va decidir posar novament els peus a la llibreria, el llindar de la qual travessà com un estrany insegur de l’acollida. Precisament ell que, abans, molts anys abans, quan encara era un adolescent, l’havia franquejat quatre vegades cada dia, matí i tarda, amb el seu urc de jovenot que ni s’adona que ha estat seduït. Perquè va ser una veritable seducció; ella li portava ben bé catorze o quinze anys i, com va poder comprovar, era una dona experimentada. Mai no ho hauria suposat, en entrar com a empleat a la casa, perquè la façana era respectable, i no tan sols la de l’establiment, posat amb un gust sobri i ara una mica envellit, sinó també la de la mateixa propietària, atenta, sí, i amable i tot, de vegades fins i tot amorosa d’una manera tota maternal, però en aparença murallada darrere uns costums austers i desuets.

      Mai no havien renyit del tot, només que el temps havia passat i tots dos se’n devien cansar una mica; després ell va fugir de la botiga, en el fons probablement desitjós d’una carn més tendra, no més saborosa però dotada, en canvi, d’una espontaneïtat que la Samarachs ja havia perdut feia anys, qui sap si amb d’altres dependents que, una mica lassats també, havien acabat per fer el que ell va fer: anar-se’n sense gairebé ni dir adeu.

      Potser no hauria, doncs, d’haver-la visitada, però després de tants anys d’exili trobava plaent de renovar els vells lligams, si bé ara orientant-los en un sentit més desinteressat, gairebé platònic, merament per escapar-se de la seva solitud, d’aquella solitud que, fora, l’havia perseguit de nit i de dia i que no havia pogut evitar malgrat les relacions, purament epidèrmiques, amb d’altres desarrelats com ell, amb altres dones que pertanyien a una altra terra i que ell, per íntimes que fossin, sempre sentiria distants, formant part d’un altre ambient, gairebé hauria dit d’una altra cultura, de la qual participava, ben cert, però només superficialment.

      La porta era oberta, de manera que no va haver d’empènyer-la ni pogué posposar, doncs, un encontre que potser seria massa insatisfactori per justificar el senzill esforç de badar-la. Va trobar-se directament a la botiga, davant del taulell dreçat al fons, on hi havia dues noies, una d’elles servint un client i l’altra inclinada sobre un àlbum de postals que ordenava; en veure’l va deixar-lo, sense tancar el gruixut llibre, limitant-se a alçar l’esguard i a immobilitzar els dits sobre la cartolina, atenta ja a les paraules d’aquell que als seus ulls era un client, perquè no l’havia vist mai ni podia saber que, un dia, ell mateix va tenir un lloc darrere d’aquell taulell, des del qual passava directament als braços càlids de la mestressa.

      —I vostè?

      Per què trobava sempre aquesta complicitat en els éssers femenins? També aquesta, desconeguda i gairebé amb la meitat de la seva edat, ja que no podia tenir més de divuit o dinou anys, el mirava amb un esguard afalagador, massa amable per limitar-se al simple paper de dependenta que compleix amb el seu deure. Potser s’ho imaginava, però; una vegada, quan el va sorprendre a la cambra que compartien, perquè ell ja no es privava de res, la Jenny li va dir: Només els agrades perquè t’ho sembla. No ho va entendre del tot i la noia no trobà la manera d’explicar-l’hi, d’antuvi perquè entre ells hi havia la barrera de la llengua, que no els permetia de matisar com calia, d’arribar al fons de les qüestions a base d’explicacions minucioses, detallades, subtils i tot com de vegades cal que siguin per aclarir les coses més evidents, més elementals, i després perquè ella, massa descoratjada, ja no era capaç de fer l’esforç, de prendre’s la molèstia d’uns raonaments suplementaris: havia arribat a avorrir-la tant amb el seu capteniment, que ja es resignava a anar tirant com fos, a base de pegats que no adobaven res però deixaven intacta l’esperança d’una mort que posaria terme al seu martiri. Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

      —La senyora Samarachs?

      La xicota va cloure la boca i tornà a obrir-la com un peix que respira fora de l’aigua, amb dificultat. Digué:

      —Un moment, si us plau.

      I va girar-se. No li va preguntar qui era ni què volia, només va girar-se i obrí la porta de vidres opacs del fons de tot, a la dreta, cap on podia passar-se sense entrar forçosament darrere el taulell. No va sentir cap paraula, perquè la noia tornà a tancar la porta abans de parlar, i el gest va rememorar-li els vells temps, ja que ella sempre ho havia volgut així, més que per fer-se l’important, per una necessitat de discreció que només perdia quan el cap se li n’anava darrere un adolescent empresonat a la botiga.

      La porta es va obrir de nou i la noia va sortir, precedint aquella mateixa dona que havia deixat tant de temps enrere. Perquè a primer cop d’ull la va veure igual, gens envellida tot i aquells setze anys que els separaven del dia que abandonà l’establiment. Fins després no va notar com la pell ja no era tan fresca, com ja no era ni pell, atès que una gruixuda capa de maquillatge li creava una segona epidermis tan sàviament disposada que només aquells que la coneixien bé podien adonar-se’n i admirar-la.

      Ell, però, no usava màscara i havia passejat la seva pell per altres latituds, on de vegades feia massa fred i altres cops feia massa calor; calor i fred l’havien mossegat sovint més enllà de l’epidermis, dins l’ànima i tot, atès que no es tractava tan sols d’un fred o d’una calor corporal, sinó d’estats d’ànim que l’havien alterat des de les arrels del seu ésser. Per això, momentàniament, ella no devia reconèixer-lo.

      Va quedar-se plantada al seu davant, encuriosida, ja que ell no podia evitar el somrís i la detallava d’una manera familiar, amb el mateix esguard que havia tingut, i que ella havia oblidat, o gairebé oblidat, quan estaven asseguts al divan, aïllats de tothom, però sempre sota l’amenaça d’un truc intempestiu que la privava de despullar-se, que la feia limitar-se a treure’s les peces interiors que