La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

que restava, molt poca ja, entre els dits que separaven els grills i els duien a la boca.

      —Sí, ja t’ho pots endur.

      Però aleshores va adonar-se que la noia havia portat el seu propi plat i s’asseia, no pas a l’indret que havia ocupat l’oncle, sinó prop seu, exactament a la banda dreta. Se’n va sorprendre, potser sense motiu, perquè ella sempre menjava en aquella taula, l’única que hi havia fora de la cuina, més petita, sempre plena d’objectes, ja que la noia era com la portera aquella que mai no acabava d’ordenar res, si bé des que ell anà a viure amb l’oncle, encara no dues setmanes enrere, mai no s’hi havia instal·lat fins que ells s’aixecaven, com cobejosa d’aquella estona de soledat, amb ganes de menjar lentament i en pau i de la manera que li abellís, potser sense forquilla ni ganivet, amb els dits, com volgués, ella sola i sense testimonis. Res no s’oposava que s’assegués allí mentre en Jesús encara hi era, ni sabia que existís cap prohibició per part de l’oncle, i fins estava segur que no devia existir, des del moment que el vell no era home de preocupar-se d’aquestes coses i obrir la boca si l’assumpte no era d’importància, però s’hi oposava malgrat tot la força del costum de deu dies, d’onze dies, dels que fossin, de tots els dies que havien viscut l’una prop de l’altre, separats com algú hauria dit que corresponia a la criada i al nebot de l’amo.

      De moment se’n va sentir una mica contrariat, no pas perquè ella fos qui era, ja que al capdavall sempre l’havia sentida humanament molt pròxima, dona i abellidora, deixada i serventa, sí, però pròxima com totes les criatures que no el disgustaven ni odiava. La molèstia obeïa a una raó que no hauria confessat a ningú, que no podia confessar mentre no s’avingués a parlar de la seva filla i de la Victòria: també ell hauria volgut la seva soledat per poder rumiar totes les cabòries del pare que no ha estat, del pare que ben just tindria temps de ser, i això sempre que no tardés gaire a trobar-les; per poder borinar el seu dolor cada vegada una mica més precís, una mica més feixuc a mesura que entrava la imaginació i aquesta treballava més acuradament, fornint detalls, episodis, situacions clares, distingibles, que emergien d’una massa fosca on hi havia la mare i la filla, confoses, i alhora perfectament identificables.

      Però la noia s’imposava amb la seva presència i fonia ja aquell gest íntim de contrarietat, orientant de nou el corrent del seu pensament cap a ella, cosa que, vulguis o no, l’obligava a trair la filla i la Victòria per observar-la asseguda al seu costat, inclinada sobre les menges, amb la sina poderosa que ara el vestit desbocat gairebé mostrava per culpa d’aquella inclinació. Ella prou sabia que l’altre li estava mirant el naixement dels pits i feia com aquell que no se n’adona. Fins va tenir un somrís que ell va interpretar falaguerament i acabà d’esbandir tot rastre de mare i filla per subjectar-lo al moment actual com una àncora que fixa la nau, encara plena de mar lliure, però ja encadenada a l’aigua fosca i bruta del port on només romandrà una nit, on li cal reposar abans de prosseguir el viatge i retornar a la seva terra, a l’única terra que pot reconèixer com a seva malgrat tots els països entrevistos i potser fins i tot estimats.

      Va encendre la cigarreta d’havent sopat i per damunt del fum, a través del fum, va seguir mirant-la fins que ella preguntà:

      —Què mires?

      —A tu.

      —Ja m’has mirat tant i tant, avui, que acabaràs per gastar-me.

      —Deus voler dir que ens hem mirat l’un a l’altre. I per alguna cosa deu ser.

      —Vols dir?

      — És clar. No et sembla?

      Ella no va contestar, únicament va riure una mica amb la gorja, un riure tèrbol que no amagava la seva set femenina, l’esponjositat de la terra que en Jesús sabia que palparia allí, terra de repòs i de neguit, ara una cosa i després l’altra, quan es trobarien l’un al costat de l’altra, l’un sobre l’altra, de nit o de dia, quan l’oncle dormís o s’absentés, al bar no hi hagués ningú i ells dos s’encaressin com enemics, però amb les mans vessant de generositat. Perquè en aquell instant en va estar segur: feien voltes l’un entorn de l’altra i acabarien per trobar-se de debò.

      Després la noia s’aixecà i va anar-se’n fins al bufet, d’on va tornar a la taula amb un cap de pa. Ell no es va moure, sinó que va esperar-la, sempre fumant i sense deixar d’observar-la a través del fum de la cigarreta. Fora, entraven i sortien clients i se sentia la remor dels platets i de les tasses, el dringar de les culleretes que queien sobre la porcellana i les veus dels homes que cridaven l’oncle, el qual escoltava i servia allò que li havien demanat, sempre sense obrir els llavis, com si hagués fet vot de silenci.

      I aleshores ella va dir:

      —És estrany que no et casessis, per aquelles terres...

      —Estrany?

      —No són maques, les franceses?

      —N’hi ha de maques i de lletges, com a tot arreu.

      —I diuen que saben enganxar els homes...

      —Per a això no cal sortir d’aquí.

      La noia va tornar a riure, i ell avançà la mà fins al braç que reposava al seu costat, un braç molsut i bru, amb tot de borrissol, clar però negre, massa negre potser per una dona, però no desplaent. Ella observà el moviment dels dits que se li enfilaven pel braç i s’aturaven a la corba del muscle. Es va estremir:

      —Em fas venir calfreds...

      En lloc d’enretirar el braç, però, va mirar cap a la sala, on podien veure els clients entaulats i, ara, l’oncle d’esquena, amb una ampolla a la mà. En Jesús va sorprendre aquella mirada i brutalment, amb els dits encara sobre el muscle, preguntà:

      —Fa gaire temps que dura, això?

      Ella va llambregar-lo inexpressivament, com si no l’entengués, però ell indicà clarament cap a la sala i la noia va repetir el gest de mirar cap a l’esquena de l’oncle inclinat. Quan tornà a fitar-lo, no hauria sabut dir si estava enfadada o a punt d’esclafir la rialla, tan barrejades veia aquestes dues possibilitats en l’expressió dels seus trets facials. Sense cedir ni a l’una ni a l’altra, va fer:

      —Això!

      El to era menyspreatiu, però aleshores en Jesús va enretirar la mà i tots dos es van quedar estudiant-se, tot de cop greus, no sabien ben bé per què, ell potser disgustat i ella probablement molesta, o qui sap si disgustats o molestats tots dos, si bé no exactament per les mateixes raons.

      Seguidament l’Eugènia es posà a menjar, com si fins ara no recordés que encara tenia el plat mig ple, i ell va agafar una engruna de pa i, sense pensar, l’anà arrodonint amb els dits nerviosos. La noia, com si acabés de trobar la rèplica justa, digué:

      —No s’ha de ser tan curiós...

      —No.

      —Al capdavall, jo no et demano pas res.

      Era veritat, i en Jesús va somriure. No solament no demanava, sinó que oferia. Mai ningú no se li havia ofert d’una manera tan clara, tan franca, llevat de l’Ellen aquell primer dia, quan va ajudar-la a reparar l’avaria del cotxe que se li havia quedat en un costat de carretera, sense saber, ni pressentir, en el seu encegament, que amb aquell acte comprometia tota llur relació futura; o, més lluny encara, molt abans, la Samarachs, soltera i granada i, perquè allò va tenir lloc quan ell era un adolescent, també inoblidable.

      Va repetir:

      —No...

      I va continuar pensant, aquest cop ni en l’Ellen ni en la llibrera, potser ni tan sols en l’Eugènia, ans en una noia que no es deia de cap manera o que tant li feia que es digués d’una manera com d’una altra, perquè era ella i no l’era, era com si no fos ningú, simplement una femella que tenia a l’abast, apassionada com l’endevinava, probablement fins i tot tendra i plena de devoció, però remota i, més, aliena; irreductiblement una altra, qualsevol, un tros de carn on rabejar-se, una forma anònima, ben diferent de la Victòria, tan