La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

la possibilitat d’unes conseqüències en les quals mai no va pensar, en les quals no pensaria, amb tant de retard, fins al cap d’uns segons, quan la vella hagués buidat, com qui no hi toca, el seu sac:

      —Doncs la nena de la Victòria...

      —Una nena?

      Tot s’esfondrava. És a dir, la construcció sempre havia reposat sobre la sorra blana i res no havia estat mai prou sòlid perquè fos permès de parlar de construcció. De tota manera, però, quelcom es desfeia, perquè la noia, llunyana durant tants anys, i gairebé pròxima recentment, reculava ara a distàncies inassolibles, on mai no se li podria reunir, perquè algú altre havia interceptat els camins: aquell que havia pressentit i temut o, menys que això, aquell en el qual simplement havia pensat quan encara era davant la casa, examinant els arbres i els balcons, el carrer i les botigues, les mateixes escales que a la fi havia pujat sense acabar de dir-se que calia esperar qualsevol contingència, que res no seria més plausible, més natural.

      Però ara no era natural, ara era un dolor més o menys localitzat per aquells mots que, li semblava, liquidaven definitivament, sense ombra de dubte, tot llur passat. Ara és de veritat, es deia, sense saber que tot descansava en un error. Desganat, va afegir gairebé immediatament:

      —I això què hi té a veure?

      Ella va moure les espatlles per indicar que no calia que la barregés amb res del que s’havia esdevingut, atès que no se’n feia solidària ni li importava, en el fons; ella només era la portera i, encara que ho hagués volgut, certes actituds no se les podia permetre: eren de luxe, i ella havia de servir tothom, per això l’havien posada allí on era, no a l’entrada de la llotja, sinó a la llotja, o en un indret o altre de la casa si tenia l’habitatge a part, per tenir-ne cura —i també dels veïns, dels seus capricis i les seves impertinències.

      —No els va agradar. Que una noia soltera...

      La va interrompre. No amb paraules, sinó amb el sobresalt, ben visible, del cos. Una manera tota particular de retrocedir i després de projectar-se endavant, gairebé com si la volgués agredir. Però ella no va enganyar-s’hi, no va tenir por; callà i va esperar-se.

      —Voleu dir que no és casada?

      —Qui sap, ara! Aleshores no, que no ho era.

      —No?

      Calia que li ho tornés a dir, perquè... No ho sabia per què; la vella ara el mirava maliciosament, definint a la fi el sentit de la seva intenció en fitar-lo com ho havia fet al principi, o gairebé des del principi, quan començà a contestar les seves preguntes sense preguntar-li al seu torn per què ho volia saber, qui era, d’on li venia aquell interès per la Victòria.

      Ara estava a punt de destapar les cartes. O potser era una altra cosa: que fins ara no reunia en un record únic, consistent, un feix d’impressions o de pressentiments que la cara del xicot suscitava dintre seu, barrejats amb aquells greuges que no tenien res a veure amb ell i per als quals vivia sense adonar-se que posaven com un vel entre els seus ulls i el món. Ara es desensopia i en el seu esguard brillava, a la fi, l’espurna que ho resolia tot. Gairebé va somriure en dir tot de sobte, però amb una extraordinària naturalitat:

      —Vostè és aquell jove que l’acompanyava, oi?

      També va somriure ell, per costum, per fer-li companyia, potser fins i tot per recompensar-la, a la seva manera, amb l’únic que li podia donar, no res de preciós ni de particularment desitjable, però quelcom encara suficientment personal per merèixer simpatia, grat, de vegades amor i tot.

      —Sí, l’acompanyava sovint. Però ja fa molts anys...

      —Durant la guerra.

      —Això...

      Ella va enretirar la cadira una mica de costat, per deixar que la llum es projectés sobre l’home que tenia davant. La llum, però, sempre l’havia il·luminat, si bé per damunt la seva testa, i ella no podia veure res que no hagués vist fins aleshores. No era la claror, doncs, allò que el va trair, sinó que va trair-se ell mateix pel fet de ser tal com era des que existia i, més encara, des que existien els seus, tots aquells que li havien donat carn i sang, i les hi havien donades d’una certa manera que ell, al seu torn, passaria als fills, els les havia passat ja, car la vella ho va aclarir amb la seva simplicitat de costum:

      —És igual que vostè.

      Ho va entendre; tot seguit va estar segur del que volia dir la vella, però a desgrat d’això ho va preguntar per aquesta necessitat estúpida de veure traduïts en paraules els fets indiscutibles sobre els quals ens permetem un dubte, si més no una vacil·lació, mentre no són confirmats d’una manera explícita i suficient:

      —Qui vol dir? La nena?

      —Sí, la Maria Jesús.

      Va empal·lidir una mica. I va escollir aquell instant solemne per butxaquejar a la recerca d’una cigarreta, treure-la del paquet i encendre-la amb la mà tremolosa —perquè li era absolutament impossible de restar allí dret davant la vella, sense fer res, res més que preguntes, tot un grapat d’interrogacions que li pujaven als llavis però que hauria estat indecent, indelicat si més no, de formular d’aquella manera precipitada, desordenada, a què l’empenyia la seva ànsia.

      Se sentia xop de tendresa, i d’aquesta tendresa tremolava, impacient que estava per abraçar-les a totes dues, mare i filla, la seva filla, allò que... sí, allò en què mai no havia pensat, ni somniat, perquè mai no havia tingut una sola oportunitat de confiar, d’abandonar-se, de construir quelcom de sòlid durant aquells anys a França i a Amèrica, ara amb la Jenny, després amb l’Ellen, l’Ellen que no el perdonaria i ara estava sola com ell sempre havia estat sol, sol llevat d’aquells temps meravellosos, quan era jove i tenia la Victòria i li feia una filla...

      —Maria Jesús...

      La portera, ara sí que tota abocada al present perquè allò era una veritable novel·la, una cosa que mai no hauria gosat ni esperar. A l’escala mai no havia passat res de verament emocionant abans d’aquella naixença de la nena, que no es va poder amagar i que la mateixa Victòria no semblava tenir cap interès a ocultar, com si s’imposés, com si sentís la necessitat d’imposar-se un càstig, o com si a pesar de tot s’enorgullís d’aquella relació que ningú no li deixaria oblidar per molt que visqués, no els seus propis familiars, ja que d’allò, d’aquella vergonya, havia mort en definitiva el vell, i d’aquella mateixa vergonya moriria probablement la mare, tan delicada des d’aleshores. Així doncs, digué:

      —Ja em semblava que la seva cara m’era coneguda...

      Però ell ja no s’acontentava amb vaguetats o comentaris imprecisos, ni li interessava de parlar per parlar sense moure’s de lloc, potser perquè no trobava la manera d’acomiadar-se; volia fets concrets i brutals que li feren preguntar:

      —Quan va néixer, exactament, aquesta criatura?

      —Deixi’m comptar... La guerra es va acabar l’any trenta-nou...

      —A l’abril.

      —A l’abril? Ah, no, jo compto des que van entrar a Barcelona... Però no hi fa res, perquè no va pas néixer aleshores, sinó a l’estiu... Quin mes devia ser? En Jaume em va tornar al setembre, perquè el van agafar, sap?, i va estar en un camp de concentració. Jo prou li deia que es quedés, però massa complidor que és...

      Va callar, perquè entre aquell Jaume pretèrit i el fill que després va tolerar, com en Josep i en Vicenç, que les nores la confinessin a la porteria tota sola, en aquella porteria on havia passat tota la vida, trenta anys pel cap baix, però d’on ja tenia dret a retirar-se, entre un xicot i l’altre, doncs, ja no hi havia res de comú, eren estranys entre ells, d’una manera més profunda i pertorbadora que si haguessin estat dues persones distintes.

      —Deia que al setembre...

      No es podia esperar! En què pensava aquella dona per parlar ara del seu fill i quedar-se després muda, evocativa? Que potser no havien passat tots per les mateixes misèries,