La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

Ui, no fa pas poc temps que ja no viuen ací! Des que es va morir el senyor...

      Darrere la dona, sota la bombeta que penjava del sostre i ho mig aclaria tot amb la seva llum groga, hi havia una taula coberta amb un hule, on s’apilaven unes mates d’enciam i un grapat de mongetes tendres. Hi havia també un tros de pa, no una barra sencera, sinó un tros mal tallat, més que tallat partit amb les mans, i al costat, un pot d’alumini ennegrit pel foc. En Jesús va pensar que la dona era una deixada, però ella seia davant seu, d’esquena a la taula, com una reina que sap que disposa de la paraula justa. I aquesta paraula era allò que ell intentava obstinadament de no sentir tot i que ja fos massa tard per fer-se enrere; ara li calia retrobar el camí per aquell extrem, i per això va fer només:

      —Ah!

      I mentre la vella continuava mirant-lo, hauria dit que tota encuriosida, va trobar les altres paraules per forçar la sortida, les paraules que ja estava a punt de pronunciar en entrar a la casa i atansar-se a la dona, però que havia esperat, contra tota esperança, que li serien evitades:

      —I on viuen, ara?

      Ella es va arronsar d’espatlles, sense indiferència, amb fatalitat, sense sentir-se verament atesa, ni impressionada de la manera que fos, per la cara del foraster, tot de sobte ombrívola i terrosa.

      —No ho sé...

      —No ho sabeu?

      Tot formava part d’un ordre de coses que disposà quan va abandonar aquella casa, és a dir, quan sense haver-hi entrat mai era com si l’abandonés, perquè se n’anava, i ella, la Victòria, restava a la ciutat, al pis on havia viscut sempre —i s’allunyava d’ell enfilant-se escales amunt amb les seves cames enfundades en mitges de costures rectes, tibants. Una cosa era conseqüència de l’altra, però malgrat això no podia vèncer ara la seva incredulitat, atès que a més de no haver entrat allí amb una preparació suficient, o només falsament preparat a les paraules de la vella, aquesta, li semblava, tampoc no ho deia tot; els seus ulls el fitaven amb massa insistència per no insinuar un secret que, no sabia per què, no s’atrevia a dir, o que potser no volia dir, probablement per pura obstinació senil.

      —No us van deixar cap adreça, en anar-se’n?

      La dona va inclinar una mica el cap, si bé no deixà de mirar-lo, i la curiositat semblava augmentar en els seus ulls; hi era ben visible, gairebé descarada, però d’una manera humil a pesar de tot, sense rastre de provocació ni d’autèntica impertinència.

      —Sí que me la van deixar. I prou que la tenia. Però ja no me’n recordo. Només sé que era per Sant Gervasi.

      Va escandir les quatre frases d’una manera neta, separant-les curosament, com si cadascuna d’elles formés part d’un context distint i calgués subratllar-ho a benefici del seu interlocutor, massa jove, massa pertorbat per adonar-se de res.

      —Sant Gervasi... El carrer, no el recordeu?

      —El carrer...? Tinc tan poca memòria!

      Va fer un sospir que obria un parèntesi. I dins hi havia, arrenglerat en bon ordre, el resum d’aquells deu anys, quan els fills s’havien fet grans i s’havien casat i ella s’havia quedat sola, a la seva edat, vídua com era des de jove —ella que els havia pujat tots amb el seu treball, amb el seu esforç, sí, senyor, traient-se el menjar de la boca, car tots sabem què dona una porteria, mentre les coses es van encarint i els veïns no es fan càrrec de res, paguen el mateix que pagaven quinze anys enrere i fan el sord si els en parles...

      En Jesús, però, va desgavellar aquell ordre curiós en què havia tingut l’habilitat d’aplegar les seves queixes des que, cinc anys enrere, havia donat forma definitiva a la seva cantarella, amb el mateix orgull, potser, d’un autor que, havent revisat el text definitiu de les seves obres, ja només espera la mort, però ella amb moltes ganes de viure i de seguir contant i repetint la mateixa història, atès que no podia escriure cap llibre i al seu abast només hi havia la precària transmissió oral.

      —Quants anys fa, doncs, que són fora?

      Va mirar-lo sense malvolença, perquè el verí ja s’havia esgotat amb els primers impacients, tots els veïns de l’escala i els botiguers dels costats, i ara feia temps que havia après a deixar la capsa tancada, si bé molt a prop, a l’abast com qui diu de les mans, per tal d’obrir-la a la primera oportunitat.

      —Set o vuit... Sí, set, perquè en Josep encara s’havia de casar. Recordo que...

      —Quin Josep?

      A casa dels Godayol no n’hi havia cap, o si més no ell mai no se n’havia assabentat i, tot i que de la família mai no en parlaven gaire, ell hauria sabut l’existència d’un germà, perquè només s’hauria pogut tractar d’un germà; si bé ignorava el nom del pare, era evident que la vella no podia referir-s’hi, car el pare ja era casat, és clar, i a més ella mateixa acabava de dir que se’n va anar quan l’home morí.

      —El meu fill. Es va casar el quaranta-sis i ells devien marxar un any abans.

      —Comprenc.

      Van mirar-se, ell dret al llindar, sense tocar-lo ben bé, perquè hi seia la vella, amb la cadira porta endins i porta enfora, davant la taula desordenada, i ella recolzada contra el respatller, observant-lo cada cop més atentament, com interessada a desgrat dels greuges que covava contra en Josep i els altres fills.

      —Si la buscàveu, potser encara la trobaríeu...

      —Què?

      —L’adreça.

      No va dir ni sí ni no, però en Jesús va interpretar correctament el seu gest, un gest que no afectà gens ni mica les mans, ni el cos, sinó ben just la cara i el coll quan va inclinar la testa de costat, en una actitud dubtativa, sempre sense mala voluntat, però amb la inerta desgana que es referia a tot allò que no havia fet ni faria ara que ja era vella: servar les coses en ordre (llevat dels seus records), o prendre’s molèsties innecessàries i que ningú no compensaria, o regirar els vells papers grocs, factures, rebuts, targetes i cartes, tot de papers que reposaven dalt de l’armari i que durant anys i anys ningú no havia tocat, ni simplement espolsat, com si a la fi hagués aconseguit d’oblidar llur existència.

      —Només sé que era per Sant Gervasi.

      Era una manera escaient d’indicar la seva repugnància a moure’s, a cercar el que fos, a preocupar-se de les coses que ningú no tocaria ja fins que ella fos morta, i aleshores seria per cremar-les amb desamor, amb el mateix desamor amb què ella les havia oblidades.

      En Jesús va restar un moment dret allí, immòbil si no fos pel moviment del llavi inferior que pujà a cobrir parcialment el superior i el mossegà amb delicadesa, i aleshores va dir:

      —Potser algun veí se’n recordaria...

      La vella denegà amb el cap, aquest cop amb una denegació lenta i pausada, com pausats, gairebé cansats i tot, eren la majoria dels seus moviments.

      —Ja no es feien amb ningú.

      Va estar a punt de deixar passar aquella observació que no podia interessar-li, li semblava; tant li era que s’haguessin fet o que no s’haguessin fet amb els altres estadants de la casa —llevat pel detall que ara, per llur manera de viure retirada, per llur adustesa, pel que fos, ningú no podria posar-lo darrere la pista de la Victòria. Però com que la pregunta que tenia a la punta de la llengua, no s’atrevia a formular-la, temorós del desencís, va dir:

      —No es feien amb ningú?

      I potser no era ben bé una pregunta, sinó una constatació, o ni això: una mecànica repetició dels mots de la vella, una manera maquinal de no interrompre del tot aquell contacte precari que hi havia entre ells i que la dona no feia res per aprofundir, ni tan sols per conservar en la seva forma actual.

      Però llavors la vella va dir els mots que ho havien de canviar tot, unes paraules senzilles, com ho són sempre les paraules dites sense intenció, a tall de comentari, per explicar un fet més que per justificar-lo: