La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre, intemporal i vagament retret; les cases havien guanyat pàtina, si bé d’una manera discreta, invisible encara a l’ull nu. Els arbres no eren pas més corpulents que antany. Els esponjosos plàtans que fregaven els balcons dels principals, tancats com en aquell temps, quan ell tenia vint-i-tres anys i va abandonar la casa per sempre. O no va abandonar-la, perquè, encara que semblés estrany, mai no va arribar a entrar-hi, sempre s’havien dit adeu a la banda de fora del portal o, més exactament, entre el portal i la vaqueria que també seguia allí, potser fins i tot regida pels mateixos amos, però en tot cas encara pintada amb aquell color verd que prolongava la ufanor acollidora dels arbres. No havia entrat mai a la casa, i així i tot li era com un amic llargament perdut i ara recobrat, una relació que ara saludava sense estar segur de les seves paraules o de la seva actitud, ja que paraules i actituds encaraven una situació nova; només ells dos eren vells, dos vells coneguts que es reveien en un moment delicat, després d’haver oblidat la naturalesa exacta del contacte pretèrit.

      Per això es va aturar i fità l’edifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, l’havien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc l’òxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades l’estrenaven. La Victòria hi havia nascut.

      Saltironejà amunt i avall de la vorera, entre els dos plàtans i sense deixar d’observar els balcons, d’un dels quals gairebé li semblava que s’havia abocat en un temps remot; no sabia ben bé si del de la dreta o de l’esquerra, ja que aleshores, tretze anys enrere, mai no es va preocupar de preguntar-li quin era el seu, ni mai no s’havia esperat per si ella, un cop dalt del pis, sentia encara la necessitat de perllongar aquell comiat amb un somriure alegre, amb un gest de la mà, potser fins i tot amb una paraula mig cridada, ni cridada ni mormolada, prou forta per ser indiscreta malgrat la seva intenció de secret i massa feble per arribar-li a les orelles, a ell que era a baix de tot, al carrer, entre la vorera i la calçada, disposat a travessar cap a l’altra banda. Mai no havia tingut lloc res de semblant, i les escasses vegades que aleshores alçà els ulls cap als balcons, ja des de la vorada frontera, no ho feu pas amb l’esperança de veure-la, sinó obeint aquell gest que havia après, sense saber-ho, dels seus pares, dels seus avis, dels antecessors més llunyans de la família, els quals devien haver-l’hi ensenyat sense ni sospitar que el dotaven d’una supervivència formal que no trobaria un novell contingut i, per tant, restaria com una mena de tic inexplicat i inexplicable.

      Tan inexplicable, gairebé, com la seva presència, ara, en aquell indret distant de la seva ruta, igualment apartat de la casa on havia vist morir la mare, encara no feia quinze dies, i del bar on espiava els maneigs de l’Eugènia, que es girava i somreia descarada mentre les anques poderoses estarrufaven el vestit llardós on el vell havia deixat les seves ditades. Perquè feia tretze anys que no s’havia recordat de la Victòria, o que se n’havia recordat només de tard en tard, i sobretot darrerament, quan enyorava els plàtans verds i la joventut se li vessava en un doll sense aturador. Aleshores la noia sorgia del més profund de la seva carn, però era com una aparició fantasmal, sense consistència; una mena de temor, vingut no sabia d’on ni per què, la submergia novament en aquell indret imprecís on en servava la memòria.

      Només ara recobrava veritable actualitat i es convertia de nou en l’amant tendra i, més que això, en la corresponsal que mai no es cansava d’omplir quartilles amb la seva lletra aplicada i alta, quartilles de mala qualitat que gargotejava per totes dues bandes i que ell va descobrir, amb emocionada sorpresa, en un vell caixó que la seva mare conservava sota el llit. Ni l’emoció d’aquells dies perduts ni el record persistent no justificaven aquest pas que no gosava fer però que ja sabia que acabaria fent, perquè ara que havia vingut fins ací per res del món no se’n tornaria amb les mans buides.

      Però encara va tardar a entrar a la casa i enfilar aquells quatre graons amples que menaven a la llotgeta de la portera, on l’escala començava a estrènyer-se i a pujar més precipitada. Tardà perquè l’obscur temor d’aquells tretze anys que hi havia entre el comiat i avui era un pes que potser res no podria remoure. Ja no era ell sol, eren ell i ella, altre cop tots dos —i ella seria una altra, no la Victòria que escrivia cartes i amb qui s’estimaven, ans una altra persona, diferent, més greu, amb l’aplom de la seva trentena i llur passat ben ocult en algun lloc inassequible, i això no pas per conservar-lo com ell havia fet, sinó per rebutjar-lo amb la intenció inútil, però misteriosament eficaç, de ser tota sencera d’allò, o d’aquell, que s’incorporava a la seva vida mentre ell vagava per terres estranyes i menjava el pa agre i adust de l’exili.

      I quan a la fi s’hi va atrevir, quan gosà fer els pocs passos que el separaven de l’entrada, d’on no havia acabat d’allunyar-se mai, d’on ni s’havia allunyat tretze anys enrere a desgrat del seu convenciment, va pujar aquells quatre graons encara amb el cor poruc, disposat a totes les sorpreses, però per endavant malavingut a enfrontar-s’hi serenament.

      No va recordar la portera, ara asseguda darrere la porta vidrada mig oberta, ni res no l’obligava a fer-ho; en cert sentit mai no l’havia vista. Era una dona sempre asseguda en aquell llindar i per això mateix més objecte que persona, sobretot per a ell que amb la mateixa indiferència es mirava les pedres i els arbres, el carrer i els éssers que l’habitaven, tot ell abocat únicament sobre una cara que coneixia amb el nom de Victòria, una criatura dolça i alhora forta que a l’últim va plantar-li cara i decidí el futur de tots dos. O potser la decisió ja era presa, rumiada durant llargues nits d’insomni, i per això va trobar-la encara més amarga i l’acomiadà amb aquella correguda escales amunt que li deixava, a ell, només la darrera imatge d’una espatlla, d’una esquena, d’unes anques, de les cames que s’enfilaven lleugeres, amb les mitges ben aplomades i les faldilles que oscil·laven fins al sec profund on la cama desapareixia.

      Era, doncs, un estrany que s’atansava a una estranya mentre pujava aquells quatre graons i somreia d’una manera estúpida per encarar-se amb la dona allí asseguda, asseguda i tranquil·la, amb el vestit negre que devia haver dut sempre però que ell no recordava, més vella, més arrugada de com l’hauria recordada si verament l’hagués vista, però idèntica a ella mateixa, amb aquesta identitat planera que els desconeguts tenen amb llur pròpia persona ignorada.

      Va saludar-la amb una inclinació del cap i fins es va treure la mà de la butxaca, no pas per veritable deferència, per respecte, sinó per un instint interessat que l’obligava a conquistar, no sabia ben bé per què, la simpatia de la desconeguda, ja que d’ella depenia tant; no tot, perquè podia contestar amb un sí o amb un no i desaparèixer després darrere l’afirmació o la negació com si mai no hagués existit, o com si solament hagués existit en aquell instant precís d’afirmar o de negar, missió per a l’acompliment de la qual havia romàs sempre en aquella porta, en el supòsit que fos la mateixa de sempre, aquell objecte sempre assegut al llindar, atès que res no garantia que fos la d’abans, i podia perfectament tractar-se d’una altra vella i no d’aquella que ell no havia mirat mai; no tot depenia d’ella, doncs, però en canvi era la porta a través de la qual tindria accés a la Victòria, una porta que podia tancar-se també i refusar-li el pas, no per mala voluntat potser, ans per ignorància, o perquè fos una porta oberta sobre un mur on el camí s’acaba.

      La vella no es va aixecar, però redreçà una mica l’espatlla inclinada sobre la cadira o, més que inclinada, vençuda pels anys i per les misèries, per tots aquells fills que ell no coneixia ni coneixeria mai i l’existència dels quals li seria revelada a poc a poc, no pas avui, sinó demà, un altre dia, durant molts dies, quan tornaria a la casa a parlar amb la dona.

      —Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?

      Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci