La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

de mesquinesa. De la qual, un altre cop, ens allibera el sexe espontani, intens, clandestí. I, lògicament, la petita xarxa de conspiradors que s’oposen a aquesta realitat feixuga i cruel i lluiten com poden, com formiguetes insidioses, per restituir els valors republicans i catalanistes. Una resistència vista a contrallum, de lluny, en cercles perifèrics, que reuneix més impotència que no pas eficàcia, però que el règim persegueix.

      La paraula dels botxins és, més que res, una llarga visita a la mítica comissaria de Via Laietana. Formalment és el volum més interessant i no revelarem aquí quins viaranys camina. Diguem tan sols que és un llarg i intermitent interrogatori, plagat de detalls significatius. En primer lloc, Pedrolo fa que els policies parlin en català, acollint-se a la convenció que, si com a autor tria aquesta llengua, tot el que hi expliqui s’hi ha d’ajustar, per bé que no sigui coherent amb la realitat. Ho assenyalo perquè aquesta convenció s’ha perdut: actualment, si un personatge és castellanoparlant, ho ensenya i, en qualsevol cas, el lector no tolera —troba inversemblant— que determinades persones s’expressin en català seguint la normalitat de qualsevol literatura. En segon lloc, mentre se succeeixen els interrogatoris, Pedrolo deixa que les víctimes traslladin la profunda incertesa que els provoca el fet d’estar desconnectats de la realitat exterior. No saben quines gestions s’estan fent, no saben què han fet els més propers, si han fugit, si encara hi són, si s’estan movent i amb qui. En tercer lloc, els interrogatoris mateixos són un prodigi d’elaboració, un autèntic tour de force literari i psicològic. Recordem que Pedrolo té experiència com a autor teatral. En tot cas, el realisme punyent d’aquest duel —vencedor contra vençut— és colpidor. Mentrestant, el fet determinant de la patrulla republicana torna a tenir protagonisme a través dels records de l’interrogat. I s’hi suma un episodi de guerra, en què la colla republicana és feta presonera, un fet que tornarà en algun altre volum.

      Les fronteres interiors ens duu a la vida quotidiana, grisa i frustrada, d’un dels personatges fins ara secundari. En aquest cas, el corrector de català, que no deixa de tenir una feina simbòlica, i és en aquest llibre on les reflexions sobre la llengua van més enllà. Cal destacar-hi un personatge afí al règim, funcionari, que fa parlar els fills en castellà, una actitud que no era majoritària en la classe mitjana —sí en la burgesia industrial—, però que podia donar-se. Pedrolo descriu un paisatge de destrucció, de destrucció moral. El seu protagonista ha tornat de l’exili i es retroba amb un matrimoni convencional i frustrat, amb una dona distant —havia estat apassionada— i insidiosa. Tot és mediocre i sense perspectiva. És clarament un món de perdedors. Estan pagant per un passat que van viure en diferents graus d’implicació, i s’han quedat sense futur; tanmateix, no són capaços d’una resistència activa. Són homes que han lluitat i han claudicat, dones de les quals sabem poca cosa.

      No hi ha dubte que Pedrolo s’identifica amb la solitud del seu personatge, tot i que les circumstàncies familiars divergeixen; no així les socials i col·lectives: les culturals. L’autor parla d’identitat col·lectiva, de les coses que defineixen els catalans, parla de «pàtria», fa venir bé llargues converses pedagògiques sobre l’oposició i les actituds que s’hi corresponen. Pedrolo deixa anar tot el bagatge de reflexió que arrossega sobre la derrota de Catalunya en la guerra i la situació de destrucció identitària induïda pel règim. Es planteja quines coses s’han de salvar en cadascun dels catalans perquè el país continuï existint, i la llengua n’és el pal de paller.

      Mentrestant, li fa viure al seu protagonista una relació equívoca amb una alumna de l’acadèmia on, mestre represaliat, fa classes. De fet, els quatre volums plantegen ara i adés relacions extravagants, moltes atribuïdes a les dones, que l’autor no jutja sinó que descriu. Pedrolo està intentant moure més enllà els límits morals del lector. En aquest sentit, fa el mateix que ha fet pàgines abans amb la llengua o amb la identitat catalana: plantejar un conflicte al lector. Recordem que els quatre volums van ser escrits el 1957, i és obvi que Pedrolo vol desvetllar la consciència a través d’aquesta realitat polièdrica. Una realitat vista des de la perspectiva d’unes persones castigades, que poden tenir altres flaqueses, que ell espera que els siguin perdonades.

      La nit horitzontal porta al desenllaç traumàtic de l’aventura de l’oposició: estem davant d’un grup d’activistes, una xarxa minoritària però consistent, que es prepara per tirar endavant una acció agosarada. El capítol, que torna a barrejar relacions personals, pàtria i llengua, i oposició política al règim, agafa un to èpic i acaba amb un final molt ben escrit, molt ben plantejat. El colofó és, doncs, modèlic. No només explica l’ambient ofegador de la clandestinitat, la captació de nous membres, la persecució implacable de la policia, sinó també el pòsit de somni i d’ideal que sempre mou els militants. És una crida a l’acció i un avís sobre els costos que això comporta. Pedrolo no va ser mai un home de militància o d’acció. Poques vegades se’l va veure en una manifestació. No va ser un home de clandestinitat, perquè sempre va considerar que el seu paper era el de donar testimoni. Sí que col·laborava, a vegades amb diners (pocs), en alguns procediments de l’independentisme vacil·lant d’aquells anys.

      Pedrolo va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979, abans del declivi, i va ser un premi indiscutible. Va ser just l’any anterior a la primera dona guardonada, Mercè Rodoreda. Si no ho recordo malament, Pedrolo va cedir l’import del premi —una xifra respectable— a una entitat en defensa de la llengua; en tot cas, en va fer donació. No era home de premis. Fora interessant trobar avui el discurs d’acceptació: el 1979 era un any en què les coses encara eren possibles, tot i que la Transició ja pintava malament. Avui el llegat de Pedrolo està ben conservat en la fundació que pilota la seva filla Adelais que, si és que això té algun significat, té un nom d’origen càtar. Ella ha explicat més d’una vegada les dificultats que té la fundació per operar, perquè no ha trobat cap ajut institucional per part de l’Ajuntament de Tàrrega o de la Generalitat (suposo que també encomanats d’aquesta nefasta modernitat que dèiem). La rectificació ha vingut amb la promoció de l’Any Pedrolo.

      Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del Mecanoscrit del segon origen, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre un temps i un país.

      Què sentiria, què pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional —era el seu llenguatge— i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.

      Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?

      I, en tercer lloc, notaria la flaire —una vella, coneguda olor— de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de «davids»: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encaçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida —divertida i, al capdavall, diabòlica— del Piuet, i tot tancant-los diria: «Doncs potser no, que no he malversat la meva vida». I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

      Patrícia Gabancho

      Barcelona, setembre del 2017