La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

condicions que no havien variat gaire. I que es tradueix en provatures diverses, des de novel·les altament experimentals i complexes fins a novel·les psicològiques convencionals, passant per la reivindicació del gènere negre molt abans que aquest estigués en condicions de posar-se de moda. És prou conegut que la col·lecció La Cua de Palla, que Pedrolo va dirigir uns anys, va acabar en saldo, malgrat que va aconseguir de reunir tots els noms clàssics del gènere i algunes descobertes.

      L’ambició de Pedrolo és, doncs, descomunal. Està sol en el seu despatx i va fent de manera incansable. Escriu novel·les senceres en tres setmanes, en dues. A sobre, fa articles i tradueix, perquè s’ha de guanyar la vida entre aquelles quatre parets. Planifica, pensa, dissenya: és una màquina. Les novel·les que es publiquen tenen un gran èxit: són formalment molt diferents entre si, canvien de punt de vista, alternen veus, tenen plantejaments originals, defugen en definitiva la forma tradicional d’un narrador i una història. Alhora són molt entenedores, plantegen problemes que encara són tabús —l’homosexualitat, per exemple, o l’adulteri—, tenen lloc en una geografia que la gent reconeix com a pròpia, sobretot la ciutat de Barcelona; en fi, que connecten molt bé amb un públic d’edat i condició diversa. Quan vol entrar en la denúncia política, fa obres més críptiques, situades en un món fantàstic, o les sotmet a la càrrega de la censura, que les sol prohibir. A la Transició, superada aquesta trava ominosa, Pedrolo publica un devessall de llibres rescabalats del silenci. D’això se’n deia «obrir el calaix» i van ser diversos els autors que ho van viure. Era com recuperar tresors fora del seu moment.

      I simultàniament Pedrolo es posa davant un repte impossible, que havia anunciat en algun conte, i que l’ocuparà de forma intermitent un seguit d’anys, fins que s’obliga a renunciar-hi: el Temps Obert. Es tracta de prendre com a punt de partida la vida d’un personatge, en Daniel Bastida, i anar-lo seguint novel·la rere novel·la, desenvolupant les circumstàncies alternatives que parteixen d’un sol fet, un bombardeig durant la guerra civil. Si hi ha morts o no, qui mor, qui queda ferit, etc. Cada cruïlla, cada opció, és una novel·la. El primer cercle de novel·les administra les conseqüències del bombardeig; un segon cercle es fixa en una altra disjuntiva. A meitat d’aquest cercle, Pedrolo plega. El Temps Obert hauria estat infinit i, com ell mateix va dir, ja estava clar quin era el joc. En total, va escriure onze volums.

      De manera que tenim un Pedrolo que entra en la Transició amb un nom i un públic lector considerable. A això cal sumar-hi la seva figura com a referent polític. Pedrolo escriu articles indomables. És molt crític amb l’actitud dels partits catalans, en un moment que hi havia un relatiu consens entorn del catalanisme i el posterior peix al cove pujolià. La primera Transició, la que s’escola fins a l’aprovació de la Constitució i que està presidida pels pactes (opacs) amb Espanya, va coincidir amb una eufòria social notable: les lluites hagudes tenien sentit i s’havia recuperat el carrer. A Catalunya, havia portat l’Estatut i el retorn —previ a la Constitució— del president Tarradellas, una figura controvertida a casa nostra però d’un capital simbòlic indiscutible i irrenunciable. Tot plegat va servir perquè els polítics electes, els del 1977, es fessin amos de la situació i acordessin enviar la gent a casa: la política, ens van dir, és per als professionals, vosaltres vindreu a votar cada quatre anys. I semblava que així havien d’anar les coses. És cert que aviat es va parlar de «desencanto» —un desencís contestat precisament per l’esquerra, almenys a Catalunya, que va dir que era una invenció de la premsa— i que el desmantellament de les instàncies unitàries de lluita i de les assemblees i associacions de tota mena va comportar una desmobilització estratègica de la societat. La Transició també va ser això.

      A Catalunya, Jordi Pujol —una de les figures clau de la resistència cultural catalana— va guanyar les eleccions del 1980, una mica per sorpresa, i es va plantejar un programa de reconstrucció nacional que, des de la cultura, una cultura d’esquerres repartida entre marxisme, socialisme i anarquisme, va ser durament contestada. Els ajuntaments metropolitans havien anat, un anys abans, a mans de l’esquerra, de manera que el país estava dividit en projectes diferents, més o menys antagònics en els aspectes identitaris. Si bé aquells van ser els anys fundacionals de la sociovergència —la cara amable de la Transició a Catalunya—, en termes culturals i d’identitat, en termes de projecte nacional, és obvi que les diferències eren abismals. El catalanisme va ocupar la franja central de la societat amb un programa compartit de mínims, que podem resumir en Estatut, escola catalana —immersió lingüística— i mitjans públics de comunicació també en català. Tota la resta era camp de batalla.

      Què havia de fer, un home com en Pedrolo, independentista confés i irreductible, en veure que aquest acord tàcit esborrava del mapa, literalment, partits minoritaris però encara actius com ara el PSAN? L’independentisme havia tret el nas, des d’una clandestinitat minoritària, els primers anys de la Transició i especialment el 1977, però va entrar en crisi amb la seqüència de Constitució —que feia impossible la independència— i Estatut. No era factible continuar una «lluita» des de posicions tan febles i tan allunyades del conformisme de la societat, disposada a provar el cant de sirena d’una autonomia plena de conflictes de competències. Pedrolo era conscient que aquest catalanisme tebi i acordat no podria redreçar cultura i llengua —en Pujol era molt tímid en aquests camps— i, pitjor encara, mantindria les estructures de poder intocades, igual a Barcelona que a Madrid. És cert que l’independentisme va començar de seguida un procés de reorganització, amb noves sigles i nous líders, però tinc la impressió que, per a aquest jovent que intenta tornar a treure de les catacumbes un moviment del tot minoritari, Pedrolo ja no és un referent. El vell drac remuga al fons de la cova, sense obtenir gaire eco. Lúcid com era, ho havia de saber.

      Pedrolo és, doncs, un desencisat, però un desencisat actiu, una mica com ho serà també Joan Fuster des de Sueca. En el cas de Fuster va ser especialment dolorosa la destrucció del concepte del País Valencià i dels canals de comunicació entre València i Catalunya. Pedrolo també defensa a ultrança uns Països Catalans que tothom sembla disposat a deixar al calaix en espera d’una millor ocasió (l’acomodació de gairebé tothom al marc imposat des d’Espanya és un prodigi de submissió). Els dos intel·lectuals díscols comparteixen l’angoixa de veure com es dilueix tot allò que mal que bé s’havia pogut construir en els anys finals del franquisme, les dosis de consciència nacional que, si bé poc transcendents, eren prou vertebradores per pensar o somiar que les coses funcionarien d’una altra manera. La sociovergència va ser profundament constitucional i obedient al marc espanyol dels pactes tinguts per possibles. En tot cas, un saludable cinisme va protegir Joan Fuster de la depressió millor que l’escepticisme va protegir Pedrolo. L’home no ho deia mai, però havia esperat que les coses serien d’una altra manera. Era conscient que ja no seria a temps de veure la victòria de les seves idees, en cap terreny: ni nacional, ni cultural, ni social.

      No crec que els articles de Pedrolo contribuïssin al seu arraconament. El cas va ser un altre. Des de l’arribada al poder de Jordi Pujol, ja ho he dit, el món de la cultura es va rebotar: era impossible que aquells que havien sostingut amb la pròpia suor la cultura independent i a la contra entenguessin el plantejament noucentista de construcció institucional que va fer el conseller Max Cahner, i ho he de dir en primera persona. La nostra cultura era filla del maig del 68; Cahner ho era del dictat de Josep Pijoan: quan vinguin maldades, va dir el pròcer, qui en el futur reconstrueixi el país ho haurà de fer des d’on som ara, restituint l’acadèmia, el museu i la biblioteca. Ho va dir a començaments de segle i Cahner, obedient, va fer les tres coses, mentre el jovent revoltat volia diners, imaginació, circuits i el poder omnímode sobre el seu món.

      Estaven passant més coses. Des de Madrid s’enviaven torpedes a la línia de flotació de la recuperació cultural, acusant Catalunya d’haver-se adormit amb la música carrinclona del provincianisme pujolià. Això encara es diu avui. Madrid tenia la Movida, quatre gats que no s’adonaven que aquest fenomen significava arribar una dècada tard a les ruptures dels setanta. Madrid també era, a principis dels vuitanta, l’epicentre del projecte de modernitat socialista. De fet, l’estratègia consistia a seduir la part progressista de la societat catalana i unir-la a aquest projecte estrictament espanyol, per tal que el catalanisme no fos mai una alternativa, sinó a tot estirar una sucursal. I per això