La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

la noia, i empassà saliva:

      —Adeu, doncs...

      I ell, una mica secament:

      —Adeu, Josefina.

      Va allunyar-se cap al passeig de Gràcia, per on pujava, ordenadament, una renglera de sis guàrdies de la policia armada, tots amb les porres i les pistoles ben visibles, extraordinàriament conspicus sota els arbres i tan impressionants que, de sobte, els transeünts semblava que havien desaparegut. Allò era nou per a ell i es barrejà a l’episodi que acabava de presenciar. Guàrdies i noies, noies i la Samarachs; tot es confonia dintre seu mentre s’aturava a contemplar la petita formació que s’allunyava amb lentitud, sense provocar més curiositat que la dels escassos turistes que en aquell moment circulaven per la via. Dues dones i un home fins i tot es van girar.

      —Il se passe quelque chose, je vous dis!...

      —Mais non! C’est la même chose tout le temps. Ferdinand prétend...

      Mai no va saber què pretenia en Ferdinand, perquè la dona abaixà la veu i la continuació se li va escapar. L’home va moure el cap d’una banda a l’altra i la segona dona obrí molt els ulls, com davant d’una revelació excessivament maliciosa.

      Va deixar-los plantats a la cantonada i prosseguí passeig avall, cap a la plaça de Catalunya, però va aturar-se de nou abans d’arribar-hi. La portera... Feia vint-i-quatre hores que l’havia vista i no era prudent de visitar-la altra vegada: la seva impaciència podia molestar-la i, d’altra banda, no era raonable de creure que podia haver obtingut alguna informació en un temps tan breu. Més valia deixar-ho per l’endemà.

      Va fer definitivament mitja volta i retrocedí passeig amunt a bon pas. Era més fort que ell. Com pot consentir un home que ha perdut tretze anys que es malmeti un minut més? De fet, només per això havia baixat novament a la ciutat i no pas per visitar la Josefina. Ara comprenia que l’havia anada a veure només per fer una mica de temps, per distreure una hora més de la tarda, i que ho havia sabut des de sempre, o sia des d’aquest matí, quan s’aixecà amb la sensació angoixosa que la vida ja no era tan planera com va imaginar-se després d’haver cobrat el traspàs del pis i s’instal·là amb l’oncle, un home sense fills que qualsevol dia podia morir-se i llegar-li la finqueta que tenia a Cervera, on havia viscut fins a la guerra, i el bar, per no parlar dels dinerets que li suposava i de l’Eugènia, la qual potser també formava part de l’herència, si bé aquesta probablement la cobraria abans d’hora.

      Aquella visita primera al carrer d’Enric Granados havia canviat tota l’orientació de la seva vida, no calia enganyar-s’hi; des que ficà els peus a la cuina per menjar-se l’esmorzar que la noia li preparava, què havia fet sinó esperar que el matí passés i vingués l’hora de dinar i es fes més tard per abandonar l’establiment i agafar l’autobús fins a la plaça de Gal·la Placídia, d’on aniria davallant xano-xano cap a l’antic domicili de la Victòria?

      Com que no havia sabut esperar prou i li calia encara matar una estona, sortia ara de l’establiment de la Samarachs, tan desconcertat, des de l’adeu a la porta, que oblidava la mare i la filla. I era tanmateix curiós de dir-se que les oblidava ara que precisament se’n tornava a recordar de debò, ja que tot allò, aquells projectes i aquella impaciència perquè el temps passés i vinguessin la tarda i el vespre, tot ho havia ignorat fins a l’instant precís d’aturar-se al passeig de Gràcia i fer mitja volta. Ho ignorava de la mateixa manera que un home ignora que es farà de nit i li caldrà gitar-se i continua ignorant-ho encara que pensi en llits i en dormides durant la jornada, ja que no es refereix al seu llit o, si ho fa, hi pensa sense acabar-se de dir que és el seu llit de cada dia i que, per tant, ho serà també aquesta nit si cap aventura no el porta a jaç estrany.

      Mai no es va dir, ni durant el matí ni a la tarda, que aniria de nou a preguntar per la Victòria; més aviat rumiava altres mitjans, difícils de precisar, que li permetrien de seguir-li el rastre i anar-la a treure del seu refugi de Sant Gervasi, on la sorprendria després de tretze anys, potser per donar-li una alegria, potser per donar-li un disgust, perquè ara totes dues, mare i filla, devien haver-se acostumat a la seva absència. Un costum vell, de sempre, fins i tot per a la Victòria, perquè mai no havien viscut plegats i aquella mica d’amor que va haver-hi entre tots dos només va ser això, una mica d’amor, encara que fos un amor aleshores gran —devorat pel temps, naufragat en l’aigua de tots aquells anys d’oblit i de renúncia. I no hi feia res que tornés a florir, o que li semblés que tornava a florir, per tal com ja era un amor nou, d’una altra mena, que la Victòria hauria de compartir amb la filla encara desconeguda que potser patia fred i fam mentre ell tenia les vint-i-sis mil pessetes del traspàs del pis a la butxaca i l’oncle li posava el plat a taula.

      Va tornar a encalçar els guàrdies, lents, arran dels arbres, com avergonyits de trencar la calma ciutadana amb llur presència recelosa. Però ara no se’n va preocupar, gairebé ni els va mirar, atent només a la fita, a la casa aquella on no passaria mai de les escales, des d’ahir convertides en el vestíbul d’un altre indret imprescindible on vivien la Victòria i la Maria Jesús i on ell faria irrupció amb la bona nova de la seva tornada que potser ningú no desitjava.

      Va tombar cap a la rambla de Catalunya, cap al carrer de Balmes, i pujà encara tota una illa de cases abans de travessar cap a Enric Granados. Allí, però, a la cantonada mateix, va aturar-se un altre cop, indecís. No es precipitava? Per què revelar d’aquella manera la seva impaciència i córrer el risc de perdre la simpatia i l’ajut de la vella amb una visita que, a tan poques hores de la primera, trobaria intempestiva?

      Feu dues passes més i s’aturà novament. Es decidiria? La Victòria i la nena l’esperaven en algun indret, la petita convertida ja en una noia que potser aviat festejaria i es casaria... Va tornar a avançar, angoixat fins al fons de l’ànima per la seva pròpia indecisió. Així i tot, arribà a frec de la porta, de l’entrada on no penetrà; va quedar-se a la banda de fora, com feia sempre quan acompanyava la Victòria, i des d’allí mirà tímidament cap a la llotgeta. Hi havia llum i la dona hi era, dreta i avui girada d’esquena, vagament inclinada sobre la taula, en aparença triant alguna cosa, potser aquelles mateixes mongetes que, el dia abans, havia vist abandonades en l’hule greixós on s’acumulaven els senyals de trenta anys de menjades.

      Va retrocedir i s’atansà a la vaqueria pintada de verd, on també havien encès el llum tot i que encara s’hi veia; darrere el taulell seia una dona amb un davantal flamejant que ofenia la blancor dels rajols que cobrien les parets fins a mitja alçada. No la coneixia, és clar, mai no havia conegut ningú d’aquell veïnat, perquè mai no havia tingut ulls per les coses o persones que eren forasteres a la Victòria, ni per allò que potser no li era tan estrany com es pensava, atès que formava part del seu ambient des de la infància.

      La dona va alçar el cap, com si se sentís observada des de l’altra banda dels cristalls protectors, i ell esmunyí l’esguard i canvià de posició abans de fer un parell de passos més, encara vacil·lants. Després va tombar-se en el precís moment que algú sortia de l’edifici, sí, precisament de la casa on havia viscut la Victòria: potser una veïna que l’havia coneguda i tractada, una d’aquelles veïnes que, en quedar-se ella prenyada, van negar-li la salutació i s’aturaven a xafardejar davant la llotja de la portera i a les botigues, de segur que també en aquesta mateixa vaqueria on hi havia una dona amb el davantal vermell...

      Va sentir la temptació d’emprendre-la, aquella veïna, no pas perquè confiés que havia de saber alguna cosa de la noia, sinó perquè l’havia coneguda i ara li seria agradable de parlar-hi i de recordar-la amb ella, encara que la dona s’hi referís sense simpatia, potser amb menyspreu i tot, ella que devia estar casada com Déu mana i no sabia res dels neguits dels amors clandestins en cambres barates i anònimes, dels amors juvenils quan la sang bull i el cos de l’estimada transforma en palau la nuesa de les quatre parets escrostonades perquè van ser pintades amb pintura barata que ningú no s’havia de mirar mai.

      Però va deixar-la passar, carrer enllà i cap a l’altra cantonada, mentre ell reprenia el camí, allunyant-se cada vegada una mica més de la casa i de la llotgeta on potser l’esperaven bones notícies, on potser també