La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

d’aleshores ja no s’havien vist més. Fins i tot era possible que no fossin tan amigues com la portera s’imaginava, potser simplement s’havien aturat a parlar un parell de vegades i ella ja les lligava com si fossin inseparables. Potser...

      Però per aquell vespre ja n’hi havia prou. No estava preparat per enfrontar-se amb un fracàs probable. De manera que va continuar carrer amunt i al cap d’uns moments ja havia travessat la calçada. Aleshores va estar totalment segur que ja no retrocediria i que la visita, definitivament, quedava ajornada fins l’endemà.

       L’oncle se’l va mirar per damunt del cap del client al qual servia un cafè amb l’aire de qui tant se li’n dona, i digué:

      —T’han telefonat.

      Es va aturar i, com si allò tingués algun sentit, mirà cap a l’aparell que es dreçava en un costat de taulell, però no sobre el taulell mateix, sinó darrere, en un buit que hi havia a continuació de les escasses ampolles que adornaven aquell extrem.

      —A mi?

      L’oncle va assentir amb el cap, sense paraules, per estalviar-se la saliva.

      —Qui era?

      —L’Eugènia ho sap.

      Va travessar la sala, cap al menjador, però la noia no hi era, ni a la cuina, on va treure seguidament el nas.

      —Eugènia!

      Ella davallava les escales, gairebé saltironejant, amb el moviment dels pits ritmat de graó en graó a mesura que descansava un peu i avançava l’altre sense pausa aparent: pits i peus i cames a l’uníson.

      —Què?

      —Diu que m’han telefonat...

      La seva veu revelava estranyesa. No havia donat el número de telèfon de l’oncle a ningú; més encara, no ho hauria pogut fer perquè mai no s’havia molestat a mirar-lo.

      —Sí, deu fer mitja hora; un senyor que ha dit que es deia Balsells.

      —Balsells?

      No en coneixia cap... Oh, sí! En Balsells! Per força havia de ser ell.

      —I què més ha dit?

      —Que ja tornaria a trucar. Ha preguntat si vivies aquí...

      A baix de tot, feu un gest amb el cap i va tirar-se enrere els cabells que els salts pels graons li havien fet caure sobre la cara. Ell la mirava.

      —Res més?

      —Es veia que tenia molt d’interès a parlar amb tu...

      —Bé...

      Què podia voler-li en Balsells, després de tants anys? Des que tots dos sortien amb el grup 11... Ell al voltant del Chevrolet negre quan en Mateu creia convenient partir la colla en dues. Com aquella nit, quan a conseqüències d’una denúncia va quedar-se potser una hora allí, prop del carrer de Modolell, vigilant una torre on no passava res i a la qual va entrar a la fi per trobar-hi, ben accidentalment (perquè era amagat darrere una porta), un capellà que en Mateu es va negar a endur-se tot i la insistència dels altres, i d’en Balsells sobretot, que no els podia veure ni en pintura i fins i tot va estar a punt de renyir amb el capitost arran d’un intercanvi de paraules dures.

      Ja no s’havien tornat a veure des que el grup es va dissoldre i tots, o gairebé tots, van acabar fent cap al front. Era com un fantasma que ressuscités un mort, exactament com el mateix Mateu, amb el qual, tot i el temps transcorregut, van reconèixer-se sense dificultat quan coincidiren en aquell quiosc de la Rambla on l’home acabava de comprar el diari de la nit.

      Oh, i com sabia que era a Barcelona, que havia tornat? Si potser ni devia saber que s’exilià, perquè abans mai no havien estat amics; no es van conèixer fins que s’organitzà el grup 11, i en Balsells, aleshores, encara era nou al partit, un d’aquells que la guerra havia arrossegat cap a una necessitat d’acció, d’imposar-se, de ser algú quan abans no havien estat res, com ell mateix, ben mirat (en Jesús havia estat un trist dependent i després encara va ser molt menys, infinitament molt menys, un home fora de la seva pàtria i ara a la terra de nou, només amb aquelles vint-i-sis mil pessetes del traspàs i l’oncle, però sense ofici ni benefici perquè, als seus trenta-sis anys, no veia qui el voldria ni maleïdes les ganes que tenia de col·locar-se, acostumat com estava a viure d’expedients, avui aquí i demà allí, sense fer res de seguit i sense cap desig ja d’encarrilar la seva vida una vegada per totes). Però algú devia haver-li donat el número del telèfon, aquell número que ell no havia confiat, ni podia fer-ho, a cap de les escasses persones amb qui havia reprès contacte, i ara, després de tants anys, volia parlar-li qui sap de què, per què...

      —Esperarem que torni a trucar, doncs.

      —T’has quedat tan sorprès que, si hagués estat una veu de dona, ja començaria a malpensar...

      Va mirar-la als ulls, als llavis, i després cap a la naixença dels pits, amb un somrís vague que accentuà quan va veure la taca fosca sota el coll, a mig camí entre la base del coll i la separació de les sines.

      —Portes una mascara...

      Ella, instintivament, alça les mans cap a les galtes.

      —On?

      Va allargar els dits i, molt suaument, va tocar-li la pell, més fina que no havia suposat, en la brunor sospitosa de la qual no venia tampoc d’una taca.

      —Aquí...

      La hi va fregar i aleshores, sense necessitat, prolongà la carícia cap al començament temptador de l’escot que eixamplà amb els dits. Ella digué:

      —La saps molt llarga, tu!

      I es va separar, però sense brusquedat, ni enfadada, a l’inrevés, molt lentament, com per donar-li temps que la mà li rellisqués de la pell al vestit, sobre la carnositat palpitant.

      No va seguir-la a la cuina, sinó que restà on era, mig pensant en ella, pertorbat per la seva alenada, mig pensant en en Balsells, que s’havia pres la molèstia d’esbrinar el seu número de telèfon i volia parlar amb ell.

      Després va arronsar-se d’espatlles i se n’anà cap a dalt, a la seva cambra, estreta i llarga per culpa de la disposició de la casa, però alegre i clara quan al matí es llevava amb la finestra oberta sobre el fragment de camp sense tancar i les cases construïdes més enllà. Edificis nous de tres o quatre pisos, blancs i amb eixides on els veïns estenien la roba i on sempre hi havia una gran quantitat de bragues de criatura, de peces menudes que tenien la mateixa innocència dels infants. Alegre, però ja no tan clara, fins i tot ara, en aquesta hora tardana, perquè no podia sofrir les bombetes que l’oncle tenia a les habitacions interiors de la casa i, el segon dia de la seva estada allí, va comprar-ne una de més voltatge i, sense dir res, substituí la vella. Però va distreure’s d’amagar-la i l’Eugènia la hi va trobar en fer el dormitori. S’ha fos?, preguntà. Però ja devia haver-la examinada, i també l’altra, la que havia posat, perquè la pregunta era plena de malícia. Digué: No; m’agrada tenir-ne una de recanvi. I la hi va prendre per desar-la a l’armari, on encara era i on continuaria mentre ell ocupés la cambra, agradat com estava de la llum que brilla alegrement, poderosa, una mica potser perquè havia viscut en països de sol escàs i en ciutats asfixiades pel fum de les xemeneies que no descansaven ni de nit ni de dia.

      Ara, però, no va encendre el llum, sinó que travessà el dormitori a les fosques i anà a obrir la finestra, a l’ampit de la qual es va asseure mentre encenia una cigarreta. Sota seu tot era obscur, fins i tot la banda de darrere, perquè la porta aquella, de nit, sempre era tancada. La llum, opaca però reverberant, procedia de les cases noves amb les seves eixides obertes i la gent que es movia dins, més enllà de les eixides, en cambres, menjadors i cuines, homes i dones asseguts o que travessaven per davant del balcó i es perdien habitació endins, en el misteri de la llar. Somorta, li arribava la remor de les ràdios engegades, discursos i cançons, música i anuncis, tot una mica barrejat, confús, perquè les cases, properes i tot, encara eren massa lluny. N’espiava