La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

      I en Balsells, obstinat:

      —Però són els nostres enemics! Mai no ens han deixat respirar, no ens han donat mai ni una sola oportunitat...

      —Potser per això mateix cal que ara els la donem nosaltres. Cal que els demostrem que som millors, més generosos...

      L’escena tenia quelcom de fantasmagòric en aquella obscuritat gairebé absoluta del carrer, perquè el cotxe, fins i tot ara que llur missió, bé o malament, era acomplerta, continuava amb els llums apagats sota el comandament d’en Malats, silenciós com ells, en Jesús i l’Arés, el cunyat d’en Mateu, que no sabia si aprovar o desaprovar. I en Balsells, des del cotxe, mentre ells encara eren a la vorera, drets i encongits sota el vent fred i ininterromput que bufava, insistia:

      —Si és així, ja podem plegar. No veig la necessitat de l’existència del grup 11, ni de cap grup... Pel mateix treball, ens podem quedar vora el foc.

      —No m’has vist mai recular quan ha calgut mostrar-se dur. Fins i tot he passat davant teu. Però mentre jo comandi el grup, només aquells que hagin fet front activament, m’entens?, dic activament, a les nostres forces, seran castigats. I, aquests, sense contemplacions.

      —I, és clar, nosaltres no som ningú per donar la nostra opinió. Si d’això en dius llibertat...

      Ho recordava tot, rèplica per rèplica, com si l’escena hagués tingut lloc aquella nit, o el dia abans; ho recordava fins i tot més bé que d’altres esdeveniments posteriors, potser perquè la mateixa distància s’encarregava de subratllar-ho. Va dir:

      —Estrany, no. Només que no ho sabia.

      En Balsells va desembolicar el sucre que hi havia en un costat del platet, va ficar-lo a la tassa i, amb la cullereta, procedí a dissoldre’l. Amb els ulls fits en el líquid que fumejava, la capa escumosa del qual trencava amb el seu moviment circular, feu:

      —Ja sé que vam tenir les nostres diferències, aleshores. Te’n recordes, és clar...

      Va assentir amb els ulls mentre estirava una cigarreta del paquet que s’acabava de treure de la butxaca.

      —Però es va portar molt bé. Mai no m’ho hauria pensat. Va ser en sortir de la presó, quan el vaig anar a trobar...

      El va interrompre, de primer amb una mirada parpellejant, immediatament seguida d’unes paraules:

      —Vas estar a la presó, doncs?

      L’altre deixà la cullereta al costat de la tassa, contra el platet.

      —Sí, em van processar. I trenta anys que em van sortir!

      —Trenta anys?

      —És absurd, oi? Només en vaig haver de fer sis.

      —Però em pensava que...

      Va callar, perquè ja veia que tot era molt diferent de com s’ho havia imaginat des de fora.

      —Què et pensaves?

      —Ens havien dit que afusellaven tothom.

      —Com, tothom?

      —Vull dir tots els qui eren de patrulles, tots els qui..., en fi, tots els qui vam haver de fer la feina bruta.

      L’altre s’havia atansat la tassa als llavis i va beure un glopet abans de contestar. Tornà a deixar-la curosament sobre el plat, on de tota manera el cafè havia vessat, plena com era la tassa, que, ara, va enganxar-se amb un petit «gluc» gairebé inaudible.

      —És veritat. Han afusellat molta gent...

      Va llambregar ràpidament cap a tots costats, però a l’establiment, llevat de l’oncle, només hi havia dos clients instal·lats unes taules enllà, a set o vuit passes. Tot i això, va abaixar encara la veu per prosseguir:

      —Molta gent; mai no se sabrà quanta. I molts que no havien fet res més que cridar, o encauar-se a qualsevol ministeri... També militants vells dels partits.

      —No entenc, doncs, com tu... Influències?

      En Balsells va riure secament.

      —Influències? No, res. És que mai no van saber que havia estat patruller...

      —Ah!

      Van tornar a beure un glop de cafè, ara tots dos.

      —Per què et van detenir, doncs?

      —Algú els va anar amb la història que havia estat voluntari.

      —No fotis! Si no és veritat...

      —Ja ho sé. Això perquè vegis com anaven les coses. Després es va complicar tot, perquè van saber que havia participat en activitats de propaganda... Van sortir unes quantes històries velles. Hauria pogut acabar molt malament. I més quan després van detenir en Malats arran de la denúncia del familiar d’algú que ens havíem endut. El va reconèixer pel carrer, saps?

      —I ell?

      —Com vols dir, ell?

      —Si no ens va denunciar a tots... Perquè bé devien provar de fer-lo cantar!

      En Balsells va riure, divertit per primera vegada.

      —És clar que ho van provar, i que ell va haver de cantar, si no de grat per força. Però mai no diries què va fer.

      L’espiava, satisfet de l’episodi que es preparava a contar, com si ell mateix en fos l’heroi i no en Malats, que havia acabat davant del piquet d’execució —precisament ell que tenia les mans més netes que ningú perquè sempre duia el cotxe, de darrere el volant del qual no es movia mai, o gairebé mai, quan s’aturaven a les portes del cementiri de Montcada.

      —No. Què va fer?

      —Va donar el nom de cinc o sis persones mortes! Companys que sabia que havien caigut al front...

      I tornà a riure, joiosament, perquè sí que era divertit que en Malats, un xicot sense la més petita espurna d’imaginació, sortís amb aquella per tal de restar fidel fins al darrer moment al grup 11!

      —I s’ho van empassar?

      —No els va quedar altre remei.

      En Jesús va acabar d’expulsar el fum que li omplia la boca, agafà la copa de conyac i va beure lentament. No havia rigut mentre l’altre reia, ni ho va fer ara. Per a ell, allò era greu, fins i tot tràgic.

      —De manera que, a en Mateu, no l’han molestat mai?...

      —No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt...

      —Sí que ho recordo. Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

      —És cert. I això és el que ens ha salvat. Perquè és massa casual anar a ensopegar amb un parent que et recordi de quan vas entrar a casa seva. Li va passar a en Malats, però això és tenir mala sort.

      Un dels dos clients que eren a l’altre extrem va cridar: Voleu cobrar? En Jesús i el seu antic company callaren mentre l’oncle sortia de darrere el taulell i s’atansava a la taula. Els altres dos ja s’havien aixecat. En Jesús escurà la seva tassa, on ja només restava un glop gairebé fred, i va preguntar:

      —I els altres: en Joan i l’Arés?

      —L’Arés és mort.

      —Al front?

      —Si no hi va anar mai! Al llit i gràcies!

      L’oncle embutxacava els diners, sense ni regraciar la propina, si n’hi havia hagut, perquè alguns clients, sobretot amb ell, se n’oblidaven. Els dos homes van fer: Bona nit!, i se’n van anar cap a la porta, on coincidiren amb la parella de cada vespre,