La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

que s’adreçava al vell:

      —És aquí on viu en Maristany?

      Ell va separar la vista de noia i mirà l’individu plantat davant de l’oncle, un home amb els cabells grisos i l’americana sobre les espatlles.

      Si no hagués estat perquè l’havia telefonat aquell vespre, mai no se li hauria acudit de pensar que era en Balsells. Però l’era. Un Balsells terriblement envellit, metamorfosat de cap a peus, llevat de la veu, que essencialment era la mateixa, una mica més ronca i prou, perquè durant aquell munt d’anys que no s’havien vist devia haver tingut temps de fumar molts milers de cigars. Aleshores sempre s’enduia tots els que trobava a les cases que escorcollaven, una cosa que en Mateu no podia sofrir, atès que, com deia, ells no eren lladres i no volia que ningú els en pogués acusar.

      Va aixecar-se precipitadament, sense haver tastat les ametlles escampades pel plat i, quan l’oncle es girava per avisar-lo, ell ja havia corregut cap a la porta i exclamava, no sabia per què amb tanta urgència, per què amb aquella mena d’impaciència que ens precipita cap als actes que, posposats, potser ens perjudicarien:

      —Balsells!

      L’altre mirà i tots dos avançaren amb la mà allargada.

      —Maristany, carall!

      I mentre encaixaven, afegí:

      —M’has conegut!

      —I doncs!

      —He canviat molt, noi. Tu, en canvi... A tu t’hauria conegut a tot arreu.

      Es va separar una mica, i l’examinava, potser per comprovar, amb retard, fins a quin punt eren justificades les seves paraules. Ell va comentar:

      —M’han dit que havies telefonat, però, noi, no t’esperava pas!

      —Sí... Com que de tota manera tenia ganes de veure’t...

      Sentien, de cop, aquesta curiosa inhibició que s’apodera de dues persones que durant molt de temps no s’han vist, ni han pensat potser l’una en l’altra; persones prou amigues, prou conegudes si més no per tenir dret al gest que reservem a les relacions benvingudes, i prou estranyes o distants alhora perquè aquest gest resti balder, potser no exactament fals, però una mica desplaçat, o ni això, simplement aliè a la nostra sinceritat.

      En Jesús va agafar-lo pel braç.

      —Vine, prendràs cafè.

      —Potser estaves sopant...

      —Ara mateix havia acabat.

      —Perquè jo em puc esperar, eh?!

      —No, home, no, t’asseguro que ja havia acabat.

      I això sí que era sincer, perquè s’havia oblidat de les ametlles que continuaven al plat i que l’Eugènia va mirar abans de llambregar-lo de nou, amb reprovació.

      —Vine...

      Se’l va endur cap a la tauleta del fons, més aïllada, mentre tornava:

      —Cafè no n’has pres, oi?

      —No. En havent sopat he vingut de seguida.

      Ell va allunyar-se cap al taulell, tot de sobte desitjós d’obsequiar-lo, ignorava ben bé per què; potser perquè en el fons estava content de reveure’l, potser perquè no ho estava gens i li calia dissimular-ho amb tot d’atencions superficials, o potser, encara, perquè no estava content ni descontent i pensava que l’altre no en tenia la culpa.

      —Ens voldreu fer dos cafès, oncle?

      —Bé...

      —I conyac. És un amic dels temps de la guerra.

      L’oncle el mirà de costat i repetí:

      —Bé...

      No mostrava gens ni mica de curiositat, però en Jesús sabia que si l’oncle hagués sospitat de quina mena d’amic es tractava, li hauria refusat el cafè i el conyac. Potser ni a ell no l’hauria volgut a casa, si hagués tingut coneixement del grup 11; o, si l’hi hagués volgut, ja que al capdavall, sota la seva adustesa, covava un poderós instint de família, li ho hauria fet pagar d’una manera o altra —ell que sempre havia estat tan amic de l’ordre i partidari de donar a cadascú el que fos seu, de quedar-se a casa perquè fora no se’ns hi ha perdut res i més val no ficar-se en embolics... El cap sota l’ala.

      Va tornar a la taula, on l’altre ja havia començat a cargolar una cigarreta després d’haver deixat l’americana al respatller d’una segona cadira, i va tustar-li l’esquena amb un gest forçadament amical, una mica curt, no pas perquè li volgués cap mal ni li fos verament antipàtic, però forçat a despit d’això, perquè ara, al cap de tants anys d’allunyament, eren més estranys l’un a l’altre que si acabessin de conèixer-se en aquell moment.

      —Ai carat de Balsells!

      No es va asseure, perquè vigilava les maniobres de l’oncle amb la intenció d’anar a recollir ell mateix el cafè i el conyac tan bon punt l’home els hagués servit.

      En Balsells esbossà una ganyota que no arribava a la rialla, va treure una mica de llengua per passar-la pel costat engomat del paper de la cigarreta, i tot seguit, aplicadament, acabà de cargolar-la. Amb el cap, indicà el paquet:

      —No fumes, tu?

      —Sí, quan porti el cafè... Tu abans sempre fumaves cigars...

      —Abans...!

      Se’n va tornar cap al taulell, on l’oncle acabava de treure dues tasses fumejants de sota la màquina per deixar-les sobre la fusta, al seu abast. Al costat hi col·locà dues copes i va omplir-les. En Jesús, que com a cambrer no tenia ni experiència ni perícia, va haver de fer dos viatges per dur-ho tot a la taula, on després s’assegué a l’altra banda, davant d’en Balsells.

      —I com ho has sabut, que era aquí? Com t’ho has fet, per trobar-me?

      —No era tan difícil. En Mateu m’ha donat l’adreça.

      En Jesús alçà les celles.

      —En Mateu? Us veieu, encara?

      L’altre va fer un gest amb la mà que sostenia la cigarreta.

      —I tant! No ho saps, doncs?

      Va esperar sense dir res, mirant-li les faccions arrugades i envellides, els cabells gairebé blancs, sobretot a les temples, on escassejaven prou per haver obert unes entrades profundes i netes.

      —Treballem junts.

      —Tu i en Mateu?

      —Sí. De fet, treballo per ell. Ho trobes estrany, potser?

      Es va arronsar d’espatlles, recordant com van picar-se tots dos aquella nit, quan el capellà va quedar-se tranquil a la torre on l’havien descobert mentre en Balsells abandonava la casa despitat, sense escoltar raons, i en Mateu deia als altres: Deixeu...

      El van retrobar al cotxe que els esperava a la cantonada, amb en Malats al volant, i allí en Mateu va tenir l’ocasió d’explicar-se per segona vegada; ja ho havia fet a la casa, davant la parella espantada i el capellà lívid, que, en el darrer moment, quan va convèncer-se que verament se salvava, si més no per aquella vegada, retrobà la veu i digué:

      —Gràcies, moltes gràcies... Us recordaré en les meves oracions.

      Uns mots que van molestar en Mateu, el qual ja era a la porta del dormitori i va girar-se en rodó.

      —Ho he fet per nosaltres, no per vós. En el que de mi depengui, no vull que se us doni ni una sola arma per combatre’ns.

      A en Balsells li va repetir el mateix, amb d’altres paraules, excusant-se gairebé, no pas per temor, ja que en Mateu era un home de cap a peus, i res no l’espantava, sinó amb ganes de ser comprès a fons, de fer compartir al grup sencer les seves idees, els motius darrers de la seva conducta