La terra prohibida (volum 1). Manuel de Pedrolo Molina

però a la fi s’hi oposà:

      —No. Escolta, per què no m’acompanyes fins a la parada del tramvia? Ben mirat, ja comença a fer-se tard, i jo demà he de matinar...

      Se’n va sorprendre una mica, perquè no feia pas tanta estona que eren allí, entaulats, i va arronsar les espatlles.

      —Està bé.

      Van acabar-se el licor que quedava al fons de les copes i, en aixecar-se, en Jesús va comprendre que l’altre no sabia què fer. S’havia ficat la mà a la butxaca, com si anés per treure diners, però no gosava preguntar quant valia. Va dir-li:

      —Apa, home!

      I la cara de l’altre es dilatà amb un petit somriure. En passar per davant de l’oncle, l’home els va fitar amb curiositat, perquè per força devia haver observat que es parlaven en veu baixa i continguda, tots dos una mica excitats. En Jesús va fer:

      —Ja torno. L’acompanyo fins al tramvia...

      I tot seguit va sentir-se com el noiet que era a disset anys, quan havia d’imaginar-se tota mena d’excuses per sortir de nit, amb el pare sever que tenia i la mare que en cada dona veia un enemic. Aquella mare que no fou capaç de veure res quan al cap d’un any, ja vídua, el posava a treballar a la llibreria de la Samarachs, d’on ell sempre tornava tard a casa perquè es quedava quan els altres se n’anaven, o feia mitja volta a la cantonada i retrocedia cap al pis, on ella l’esperava amb els braços oberts i de primer, quan ell gairebé ni gosava, fins li acompanyava les mans cuixes amunt —però no ho va haver de repetir gaire, car ell en va aprendre molt aviat, i després, si feia com aquell que no s’hi atreveix, era només per veure què intentava la dona per despullar-se sense quedar nua, per quedar més nua que si s’hagués despullat.

      Fora circulava una brisa apagada que encara no s’havia endut la xardor acumulada en els arbres i les pedres durant les hores fortes del dia, i per això en Balsells va conservar l’americana al braç, on se l’havia penjada en recollir-la del respatller de la cadira. Carretera enllà, va dir:

      —Vius molt apartat. Em pensava que no ho trobaria.

      —Has hagut de preguntar?

      —No, en Mateu ho ha buscat al plànol i...

      Ell es va aturar i el fità a través de l’obscuritat emmagatzemada entre dos llums, a la zona neutra on la pal·lidesa de l’un destruïa la pal·lidesa de l’altre.

      —En Mateu? Que potser t’ho ha dit ell, de venir?

      En Balsells va contestar massa ràpid, massa ansiós:

      —I ara! Per què m’ho havia de dir? Soc jo qui tenia ganes de reveure’t...

      En Jesús va reprendre el pas, insegur.

      —Què fa, ell? És veritat que té una botiga de queviures?

      —Una botiga... Bé, és més que una botiga; un establiment important, on també ven a l’engròs.

      —I d’on ha tret els diners, per fer tot això? Era tan pobre com nosaltres.

      Una noia s’atansava en direcció contrària i els va passar pel costat amb una llambregada tímida, però ni l’un ni l’altre no li’n van fer cas, atents a la pregunta, atents a la resposta que en Balsells ajornava, potser precisament per la presència de la noia, tot i que no se la mirà gens ni mica. Quan contestà, ho feu encara amb la veu més baixa:

      —D’on vols que els hagi tret? Es va fer un tip d’estraperlejar.

      I s’aturà en sec, d’una manera poc natural, massa abruptament, a desgrat de la frase acabada, per no cridar l’atenció d’en Jesús, el qual no va tenir temps de fer-li cap observació, perquè en Balsells ja li subjectava el braç i, exteriorment deseixit, però sense reeixir a dissimular una certa inquietud, feia:

      —No m’agradaria que sabés que t’ho he dit, això... Comprens? No sé si li faria gràcia...

      —Però si tothom deu haver fer el que ha pogut, durant aquests anys!

      —Ja ho sé, però en Mateu s’ha tornat una mica especial.

      —Vols dir que els diners li han pujat al cap?

      L’altre s’apressà a negar-ho:

      —No, no, res d’això! La prova és que no trobaràs ningú tan bon company com ell. Volia dir que..., no sé si m’entens..., que als negocis els va bé una façana respectable.

      En Jesús se’l mirà, o provà de mirar-se’l, mig amagat com estava per les taques d’ombra i de llum que arbres i fanals combinaven. Quan va posar-se a riure, fort, en Balsells gairebé s’alarmà.

      —No veig que hagi dit cap cosa divertida...

      —No?

      I va tornar a riure amb una rialla antipàtica a les orelles del seu company, el qual es va canviar nerviosament l’americana de braç.

      —No veus que hagis dit res de divertit! Però, home! Que en Mateu, que nosaltres, parlem de coses respectables com uns burgesos que...

      Va callar. Burgesos? Què podia dir contra en Mateu? Que potser no tenia ell vint-i-sis mil pessetes a la butxaca i no vivia sense fer res, a l’esquena de l’oncle? I no tenia també, en algun lloc, una filla per a la qual desitjava un futur honorable en termes convencionals? Va fer:

      —Perdona. Potser no hauria d’haver-ho dit.

      —És clar que no. Tot és diferent, ara. Que no ho veus?

      —Sí, em sembla que sí.

      Malgrat tot, però, es revoltava. Com era possible que es resignessin a la riquesa, al profit personal, a l’esclavatge en què vivien, renegant, doncs, amb la seva activitat posterior, d’aquella joventut idealista que els havia convertit fins i tot en assassins? Perquè ells mai no ho van fer per treure’n un avantatge personal, i en Mateu menys que ningú, tan íntegre, tan sencer com era... Què havia passat?

      —Deixem-ho. Dius que treballes amb ell... Què hi fas?

      —Soc una mena d’encarregat, de... de factòtum. Se m’ha portat molt bé, ja t’ho he dit. I estic segur que també faria qualsevol cosa per tu.

      —Sí, ja m’ho va dir.

      I ara fins i tot l’estranyava que ho hagués fet tan aviat, abans de demanar-li res. Li digué: Vine quan vulguis. Miraré què puc fer per tu.

      I ara aquest, en Balsells. Perquè no tenia el més petit dubte que ell l’havia enviat. Quins motius tenia, si no, d’anar-lo a buscar allí, ja gairebé fora ciutat, quan de fet mai no havien estat allò que se’n diu amics?

      —Té molt de personal i et podria col·locar.

      El mirava de reüll, ho va veure; l’espiava per sorprendre la seva reacció. Però no podia sorprendre res, car tot era massa fosc i les cares només es distingien d’una manera global, sense detall gairebé; si més no, no prou detalladament per examinar-hi una expressió de sorpresa, de perplexitat, de desconfiança, del que fos.

      —De moment, puc anar tirant.

      —Sempre és bo de saber que tenim amics, però...

      —Això sí.

      I aleshores va explotar:

      —Però no m’agrada que sigui d’aquesta manera! Que potser té por? De què?

      —Por? No diguis ximpleries!

      —Fins i tot tu sembla que en tinguis, ara! Us deveu haver begut l’enteniment! Que potser et penses que us he de denunciar?

      Va picar-se el pit, gairebé teatral:

      —Jo, precisament jo que me’n vaig anar per no caure en la ignomínia...

      —Però què t’empatolles? És clar que, d’exaltat, sempre ho havies estat una mica...