No diguis res. Patrick Radden Keefe

una de les persones que més la fomentava era la mateixa Dolours Price.

      —Vol que li ensenyi la nostra fàbrica d’explosius? —va preguntar a un reporter que l’havia anat a entrevistar, el 1972. I aleshores va afegir—: La setmana passada van venir els de la revista Paris Match a fer-ne fotos.

      Amb Eamonn McCann, l’activista de Derry amb qui havien fet amistat durant la marxa de Burntollet, se seguien veient de tant en tant. Ella no li va dir mai de manera explícita que s’havia unit als Provos, però McCann ho sabia, i estava consternat. Desitjava desesperadament un canvi revolucionari a Irlanda, però estava convençut que la violència no era la manera d’assolir-lo. Als amics que s’unien a la lluita armada, els deia:

      —De tot això no en sortirà res que sigui proporcional al dolor que hi invertireu.

      Quan quedava amb Price, a McCann el meravellava el glamur que desprenia la noia. La majoria de les dones republicanes que ell havia conegut de petit eren severes i pietoses, potser no exactament com la Verge Maria, però sí com una Verge Maria armada amb una pistola. Les germanes Price eren molt diferents. La Dolours sempre anava vestida molt elegant, maquillada i amb un pentinat impecable. «Eren noies molt descarades», recordava McCann. «No eren oradores de mirada impassible ni tampoc semblaven fanàtiques. Sempre tenien un somriure.» En aquells temps, a Belfast hi havia una botiga de descomptes anomenada Crazy Prices (‘Preu Bojos’) i, inevitablement, la Dolours i la Marian van passar a ser conegudes entre els seus amics com les Crazy Prices.

      Dolours Price, fotografiada per a la revista italiana L’Europeo.

      En una ocasió, els agents de la Policia Reial de l’Ulster van irrompre a la casa de Slievegallion Drive a les sis del matí per anunciar que arrestaven la Dolours com a presumpta membre d’una organització il·legal. «No anirà enlloc fins que hagi esmorzat», va dir la Chrissie. Els policies, acovardits per aquella dona menuda però temible, van accedir a esperar-se, i la Chrissie va ordenar a la seva filla que anés a maquillar-se. Volia guanyar temps perquè la Dolours pogués recuperar la calma. Quan la Dolours va estar preparada per marxar, la Chrissie es va posar l’abric de pells que normalment reservava per a les ocasions especials. «L’acompanyo», va anunciar.

      Per un moment, la Dolours es va sentir avergonyida de ser tota una militant de l’IRA i haver de passar el tràngol d’anar a comissaria amb la seva mare. Però ho van fer així. A la comissaria de Castlereagh, la van interrogar. Coneixia perfectament les regles i no va donar cap informació a la policia, limitant-se a repetir: «No tinc res a dir». Finalment va ser posada en llibertat sense càrrecs. No era fàcil argumentar res contra la Dolours: al capdavall, només era una estudiant que treia bones notes i presentava un bon índex d’assistència a classe. Abans de sortir de la comissaria, la Chrissie es va aturar a admirar la foto de la fitxa policial que li havien fet a la seva filla.

      —Me la puc quedar? —va dir, amb ironia—. Ha quedat moníssima.

      Com a iniciativa per recaptar fons, els Provos es van dedicar a assaltar bancs. Molts bancs. Un dia d’estiu del 1972, tres monges d’aspecte juvenil van entrar a l’Allied Irish Bank de Belfast. Just quan la sucursal estava a punt de tancar, les monges es van ficar les mans sota els hàbits i van treure les pistoles, i a continuació van atracar el banc. Eren les germanes Price, acompanyades d’una altra voluntària. Un mes després del primer assalt, tres dones van entrar al mateix banc i el van tornar a assaltar. (La identitat de les lladres no es va poder confirmar mai, però resultava temptador pensar que les germanes havien tornat a rematar la feina.) En una altra ocasió, la Dolours va segrestar una camioneta de correus, perquè l’IRA havia rebut informació que transportava saques de diners.

      Malgrat l’horror que les envoltava, l’activitat de la Dolours i les seves camarades tenia un component d’aventura, la fantasia de ser bandides agosarades en una societat en què l’ordre s’havia ensorrat. Una vegada que un dels col·legues més propers de la Dolours a l’IRA, un home anomenat James Brown, va ser traslladat de la presó a l’hospital d’Antrim, amb l’apèndix perforat, les germanes Price van dur a terme una audaç missió de rescat, en què van assaltar l’hospital, van desarmar els agents de policia i van alliberar Brown. Era un petit miracle que les germanes evitessin ser detingudes per l’exèrcit o la policia. Potser la seva habilitat per interpretar el paper de pudoroses col·legiales catòliques quan les interrogaven els bastava per desviar les sospites. Però a més, durant aquesta època, les autoritats estaven aclaparades pel nivell de violència.

      Les files dels Provos estaven plenes de personatges interessants. La Dolours va fer amistat amb un home més gran que es deia Joe Lynskey, que havia crescut a Cavendish Street, prop de Falls Road, i encara vivia amb els seus pares i amb la seva germana malgrat que s’acostava als quaranta. Durant els anys cinquanta, Linskey s’havia preparat per ser monjo en una abadia de Portglenone, on havia fet vot de silenci i es llevava cada matí abans de l’alba per pregar. Però finalment havia abandonat l’orde i s’havia afiliat a l’IRA. Linskey era com un nen gran, després d’haver passat tota l’adolescència al monestir. Els voluntaris més joves el consideraven un excèntric. Li deien el Monjo Boig. Però tenia una mirada càlida i unes maneres agradables, i la Dolours li va agafar un gran afecte.

      Una altra persona amb qui va començar a tenir relació era un jove alt i de faccions anguloses que es deia Gerry Adams. Era un antic cambrer de Ballymurphy que havia treballat al Duke of York, un pub de sostres baixos del centre de la ciutat, molt popular entre els dirigents laboristes i els periodistes. Com Price, Adams provenia d’una distingida família republicana: un dels seus oncles s’havia fugat d’una presó de Derry juntament amb el pare de Price. Adams s’havia iniciat com a activista en un comitè local que protestava contra la construcció de Divis Flats. No havia anat a la universitat, però era un polemista temible, intel·ligent i analític, com la Dolours. S’havia incorporat a l’IRA pocs anys abans que ella i ja estava escalant posicions ràpidament en la direcció de Belfast.

      Gerry Adams.

      Price havia tingut certa relació amb Adams des de la infantesa. Quan tots dos eren petits, ella el veia amb la seva família dalt dels mateixos autobusos, i també havien coincidit en commemoracions republicanes a Edentubber o Bodenstown. Però ara havia reaparegut com a agitador. La primera vegada que el va reconèixer a la part del darrere d’un camió, adreçant-se a la multitud, la Dolours va exclamar: «Qui es pensa que és, en Gerry, allà plantat?». Adams li resultava intrigant, però també lleugerament ridícul. Era un «paio malgirbat amb unes ulleres grosses de pasta», recordaria més endavant, i posseïa un carisma silenciós i vigilant. Price tenia un caràcter irresistiblement extravertit, però li costava iniciar una conversa amb Adams. Ell es comportava amb un aire distant d’autoritat i s’hi referia, de manera afectuosa, dient-li «nena», tot i que només tenia dos anys més que ella. L’endemà que Price rescatés James Brown de l’hospital, Adams va expressar una gran preocupació per la seguretat de l’operatiu. «El diari deia que les dones no anaven disfressades», havia murmurat, per afegir amb to acusador: «Espero que no sigui veritat».

      Price li va assegurar que la crònica del diari era inexacta, perquè les germanes s’havien disfressat amb perruques rosses, els llavis pintats de vermell i mocadors de cap llampants, «com dues meuques en un partit d’hoquei». Adams es prenia a si mateix massa seriosament, opinava Price. Però ella podia riure’s de tothom. Per qüestions de seguretat, Adams no dormia a casa seva, sinó que anava canviant d’allotjament, alguns dels quals ni tan sols eren cases, sinó negocis del barri. Darrerament havia agafat el costum de dormir en una funerària de Belfast Oest. Price ho trobava hilarant. Fent broma, afirmava que segurament devia dormir dins d’un taüt.

      «Va ser una època apassionant», va dir ella posteriorment. «M’hauria d’avergonyir de dir que hi havia una part divertida.» Però hi era. Tot just acabava de fer vint-i-un anys. Qualsevol altra família hauria desaprovat el que la Dolours i la Marian estaven fent, però l’Albert i la Chrissie Price tenien