No diguis res. Patrick Radden Keefe

ciutat que travessaven s’havia transformat. Per tot arreu circulaven camions carregats amb els mobles que la gent havia pogut recollir abans de deixar les cases. Els homes trontollaven pels carrers sota el pes de sofàs i armaris antiquíssims. A les cruïlles s’hi veien cotxes incendiats. Les escoles bombardejades havien cremat. Grans columnes de fum emboiraven el cel. Tots els semàfors estaven destrossats i, en algunes cruïlles, joves civils dirigien el trànsit. Els catòlics havien requisat una seixantena d’autobusos per fer barricades als carrers, un nou conjunt de fronts de combat que definien els bastions ètnics. Per tot arreu hi havia runes i vidres trencats; era el que un poeta va descriure de manera memorable com a «confeti de Belfast».

      I tanmateix, enmig d’aquesta carnisseria, els tossuts habitants de Belfast simplement s’adaptaven i tiraven endavant. En una treva momentània dels tirotejos, una porta s’obria vacil·lant i una mestressa de casa amb ulleres de muntura de carei treia el cap per assegurar-se que no hi havia roba estesa. Aleshores sortia ben dreta amb la gavardina posada i un mocador de cap per sobre dels rul·los, i s’afanyava per travessar la zona de guerra i arribar a les botigues.

      El taxista que portava Jean McConville i els seus fills tenia tanta por del caos que es va negar a portar-los més enllà de Falls Road, de manera que es van veure obligats a fer la resta del trajecte a peu, carregant tot el que portaven. Van reunir-se amb l’Arthur a casa de la mare d’ell, però Mary McConville només tenia un dormitori. La dona estava mig cega, i com que mai havia arribat a acceptar l’antiga treballadora domèstica que s’havia casat amb el seu fill, la Jean i ella no congeniaven. A més, hi havia tirotejos a la zona habitualment, i la Jean i l’Arthur temien que un magatzem de fusta que hi havia darrere la casa s’incendiés i que les flames s’escampessin. Per tot això, la família es va traslladar una vegada més, a una escola catòlica reconvertida en centre d’acollida temporal. Dormien a terra, en una de les aules.

      Els responsables d’habitatge de Belfast havien construït allotjaments provisionals per als milers de persones que de cop i volta s’havien convertit en refugiats a la seva pròpia ciutat, i finalment els McConville van rebre l’oferta d’un xalet de nova construcció. Però quan hi van arribar per instal·lar-s’hi, van descobrir que una família d’ocupants il·legals se’ls havien avançat. Moltes famílies desplaçades ocupaven habitatges allà on podien. Els catòlics s’instal·laven en cases que havien estat abandonades per protestants, i els protestants ocupaven les cases que els catòlics havien deixat buides. En un segon xalet, els McConville es van trobar amb el mateix problema: ja hi vivia una altra família que es negava a anar-se’n. S’estaven construint nous xalets a Divis Street, i aquesta vegada Arthur McConville va insistir a quedar-se amb els obrers fins al moment en què acabessin l’obra, perquè ningú altre hi pogués entrar abans.

      Era una estructura senzilla, amb quatre habitacions i un lavabo a fora. Però era la primera vegada que disposaven d’un lloc que podien considerar legítimament seu, i la Jean, encantada, es va afanyar a comprar el material necessari per fer unes cortines. La família es va quedar al xalet fins al febrer del 1970, quan els van oferir un habitatge permanent en un nou complex anomenat Divis Flats, que ja feia alguns anys que s’estava construint i que ara s’alçava de manera prominent a la vista de tothom, projectant la seva ombra sobre el barri que l’envoltava.

      Divis Flats havia de ser una meravella futurista. L’edifici es va construir entre el 1966 i el 1972 com a part del programa de «neteja de barris pobres», en virtut del qual un antic barri superpoblat d’habitatges del segle XIX, conegut com a Pound Loney, havia quedat arrasat, i consistia en una sèrie de dotze blocs d’habitatges interconnectats, amb vuit-centes cinquanta unitats. Inspirats en Le Corbusier, els pisos s’havien concebut com una «ciutat al cel» que alleujaria la manca d’habitatge de Belfast i al mateix temps proporcionaria a famílies normals i corrents com els McConville unes comoditats que els devien semblar molt luxoses. Els residents de Divis Flats disposarien de dutxa i lavabo dins de casa, a més d’una pica amb aigua calenta. Cada planta del bloc tenia una àmplia terrassa de ciment que anava d’un extrem a l’altre, i a la qual donaven els apartaments. S’havia dissenyat així per evocar els carrerons de les fileres de cases de Pound Loney, i per proporcionar una àrea recreativa on els nens podrien jugar. Les portes estaven pintades amb tons pastel, i els vermells, blaus i grocs oferien un esclat vibrant de colors optimistes que contrastaven amb la grisor habitual de la resta de la ciutat.

      Els McConville es van instal·lar en un dúplex de quatre habitacions en una zona del complex anomenada Farset Walk. Però la probable emoció que devien sentir amb la nova llar es va dissipar ràpidament en comprovar que els habitatges s’havien edificat sense tenir en compte les persones que hi havien de viure. A Divis Flats no hi havia serveis, ni zones verdes, ni jardins. A part de dos camps de futbol inhòspits i un recinte asfaltat amb un parell de gronxadors, no hi havia cap parc infantil, en un complex on vivien més de mil nens.

      Quan Michael McConville va entrar-hi a viure, Divis li va semblar un laberint per a les rates, ple de passadissos, escales i rampes. Les parets interiors eren de guix barat, de manera que podies sentir cada paraula de les converses dels veïns del costat a l’hora de sopar. I com que els murs exteriors estaven construïts amb formigó impermeable, la condensació era inevitable, i una floridura negra maligna va començar a enfilar-se per les parets i els sostres dels apartaments. Tot i ser un projecte arquitectònic teòricament utòpic, Divis Flats estava produint resultats més aviat distòpics, fins al punt d’esdevenir el que un autor va descriure posteriorment com a «raval del cel».

      El mateix estiu que els McConville van ser expulsats del seu domicili de Belfast Est, l’exèrcit britànic es va desplegar a Irlanda del Nord com a resposta a la batalla de Bogside i als disturbis posteriors. Van arribar vaixells plens de joves soldats amb casaques verdes i uns quants milers d’ells es van aquarterar a Belfast i a Derry. Al començament van ser rebuts efusivament pels catòlics, que van donar la benvinguda als soldats com si fossin les tropes aliades que havien alliberat París. La població catòlica estava tan indignada amb l’actuació de la RUC i dels B-Specials, als quals consideraven autoritats sectàries, que l’arribada de l’exèrcit (que per comparació semblava fins i tot neutral) va ser interpretada com una promesa de seguretat. A Belfast Oest, algunes mares catòliques s’aventuraven a acostar-se als posts de l’exèrcit fets amb sacs de sorra per oferir te als soldats.

      El pare d’en Michael no semblava tan entusiasmat. En la seva condició de militar retirat, a l’Arthur McConville no li feia cap gràcia que patrulles de soldats el visitessin i li parlessin de manera informal, com si ja no ocupés un lloc en la cadena de comandament. En un extrem del complex de Divis s’havia construït una torre de vint pisos que, exceptuant les esglésies, ja era l’edifici més alt de Belfast. Les primeres divuit plantes eren d’apartaments, però l’exèrcit britànic va ocupar les dues plantes superiors per fer-les servir com a post de vigilància. Mentre arran de terra la tensió augmentava, els vigies de l’exèrcit monitoritzaven tota la ciutat amb els seus binocles.

      Ben aviat, les tropes van començar a perdre el favor de la comunitat. Els joves soldats no comprenien l’enrevessada geografia ètnica de Belfast. No van trigar a ser vistos no com a àrbitres neutrals del conflicte, sinó com una nova força d’ocupació, uns aliats fortament armats dels B-Specials i la RUC.

      A poc a poc, els catòlics havien començat a armar-se i a disparar contra els seus adversaris lleialistes, la policia i finalment l’exèrcit. Els tirotejos es van generalitzar, i alguns franctiradors catòlics s’enfilaven de nit a les teulades, s’estiraven per ocultar-se entre les xemeneies i escollien els seus objectius. Sulfurats per aquestes agressions, l’exèrcit i la policia s’hi tornaven amb armes pesants, i per tots els barris ressonaven els esclats de les carabines M1 i els aspres estrèpits de les metralladores Sterling. Amb l’objectiu de fer-se més difícils de localitzar per als franctiradors, els B-Specials van fer servir els seus revòlvers per destrossar els fanals, cosa que va submergir la ciutat en la foscor. Les tropes britàniques patrullaven pels carrers deserts amb els seus Land Rovers de mitja tona, amb els fars apagats, per no exposar-se com un blanc. Malgrat tot aquest caos, la xifra de persones que van morir en els Troubles (‘Disturbis’) va ser, inicialment, força baixa: el 1969 només van morir dinou persones, i el 1970, només