No diguis res. Patrick Radden Keefe

en Brendan per detenir-lo; la seva intenció era matar-lo.

      No era una fanfarronada. L’abril anterior, un líder de l’IRA Oficial anomenat Big Joe McCann anava un dia pel carrer, desarmat, quan les tropes britàniques li van donar l’alto. Va intentar fugir i li van disparar. McCann s’havia tenyit els cabells per camuflar-se, però l’havien reconegut. Els primers trets només l’havien ferit i es va allunyar tentinejant. Però en comptes d’avisar una ambulància, els soldats van disparar una altra ràfega per enllestir la feina. Quan li van regirar les butxaques, no van trobar-hi res que pogués ser descrit de manera versemblant com una arma: només hi portava unes monedes i una pinta.

      Quan la furgoneta va reaparèixer l’ajudant de Hughes encara no havia tornat amb l’arma. Havien passat cinc minuts i ja hi tornaven a ser. La mateixa furgoneta. El mateix conductor. Hughes es va posar tens, però un cop més la furgoneta va passar de llarg. Va continuar avançant una quinzena de metres. Aleshores es van encendre els llums dels frens. Sota la mirada atenta de Hughes, les portes del darrere es van obrir i en va sortir un grup d’homes. Semblaven civils, duien xandalls i sabatilles esportives. Però un d’ells duia una pistola del calibre quaranta-cinc a cada mà, i n’hi havia dos que duien rifles; quan Hughes es va girar per provar de fugir, tots tres van obrir foc. Les bales li van passar fregant i es van estavellar a les façanes de les cases abandonades mentre Hughes sortia disparat i els homes l’encalçaven. Va esprintar cap a Cyprus Street, mentre els homes el perseguien sense deixar de disparar. Ara Hughes va començar a avançar en ziga-zagues, com un llangardaix, per aquells carrerons laberíntics.

      Coneixia aquells carrers, els passatges amagats, les tanques que podia grimpar. Coneixia cada casa buida i tots els estenedors. A Hughes li agradava fer servir una cita atribuïda a Mao, que diu que el guerriller ha de nedar entre la gent com un peix neda pel mar. Belfast Oest era el seu mar: existia un sistema informal mitjançant el qual els veïns del barri ajudaven els joves paramilitars com Hughes, permetent que les seves cases es fessin servir com a dreceres o amagatalls. Quan Hughes s’enfilava per la tanca d’un pati, una porta posterior s’obria el temps suficient perquè s’hi esmunyís ràpidament i es tornava a tancar darrere seu amb la mateixa celeritat. Alguns veïns se sentien intimidats pels Provos i sabien que no tenien cap altre remei que cooperar, però d’altres ajudaven per un sentit natural de la solidaritat. Si alguna propietat resultava danyada en una d’aquestes operacions, Hughes pagava una compensació a la família. Tenia cura de la comunitat, conscient que, sense el mar, els peixos no poden sobreviure. Squire Maguire era un minusvàlid que vivia a Cyprus Street, i en el punt àlgid de la violència, amb incendis i ràtzies policials i disturbis als carrers, els veïns de la zona contemplaven com Brendan Hughes carregava Maguire a l’esquena i el duia fins al pub perquè pogués prendre una cervesa, i després reapareixia puntualment al cap d’una estona per tornar-lo a casa seva. Una vegada, un soldat britànic havia tingut Hughes al punt de mira del seu rifle, a la zona de Lower Falls. Amb el dit al gallet, estava a punt d’obrir foc quan una dona gran va sortir d’un portal fora del seu camp de visió i, després de plantar-se en plena trajectòria de l’arma, el va informar que aquella nit, en aquell carrer, no dispararia contra ningú. Quan el soldat va alçar la vista, Hughes havia desaparegut.

      Amb els seus perseguidors trepitjant-li els talons i disparant de manera salvatge, Hughes va trencar cap a Sultan Street. Tenia al cap una destinació concreta: una casa segura d’aquell mateix carrer. Les cases segures acostumaven a ser cases normals, ocupades per famílies normals, que també es feien servir com a centres clandestins dels Provos. Darrere d’una d’aquestes cases en concret, en un carrer d’edificis de maons idèntics amb portes de fusta idèntiques, hi havia un refugi secret que podia funcionar com a pis franc, sala d’espera o amagatall secret. Les famílies que vivien en aquestes cases desviaven les possibles sospites de les autoritats. Podies presentar-t’hi passada la mitjanit, demacrat després d’una jornada esgotadora fugint, i els pares treien del llit els seus fills i et proporcionaven una molt necessària nit de descans.

      A la cantonada amb Sultan, hi havia una furgoneta repartint el pa, i quan Hughes hi va passar pel costat, els homes que l’encalçaven van deixar anar una ràfega de trets que va foradar la furgoneta i li va fer miques les finestres. Ell va continuar endavant, carrer Sultan amunt, amb l’objectiu desesperat d’arribar a la casa abans que l’atrapés una de les bales. A més dels seus altres usos, les cases segures de vegades es feien servir com a dipòsit d’armes. L’exèrcit britànic sabia que Hughes era capaç de moure’s per tota la zona de Falls enfrontant-se a armes de gran calibre amb la seva petita pistola del quaranta-cinc de la Segona Guerra Mundial. Les tropes havien desenvolupat allò que algú va descriure més endavant com «una admiració reticent per aquell petit cabró capaç d’enfrontar-se a qualsevol unitat militar d’elit amb una pistola». Però Hughes havia pres consciència en cert moment que necessitaria armes més pesants si volia competir amb ells. Un dia, un mariner que coneixia va tornar d’un viatge a Amèrica amb un catàleg de rifles Armalite, una arma semiautomàtica lleugera, precisa i potent que era fàcil de netejar, fàcil d’utilitzar i fàcil de dissimular. Hughes es va enamorar de l’arma. Va convèncer els Provos d’importar l’Armalite valent-se d’un pla audaç. Cunard Lines havia avarat feia poc el Queen Elizabeth II, un creuer de luxe que travessaria l’Atlàntic transportant passatgers adinerats entre Southampton i Nova York. La tripulació del vaixell estava formada per un miler de treballadors, molts dels quals eren irlandesos. Alguns d’ells treballaven també per a Brendan Hughes. D’aquesta manera, Hughes va fer servir un vaixell amb nom de majestat britànica per passar armes de contraban per a l’IRA. Quan l’armament va arribar, unes pintades noves a les parets de Belfast Oest proclamava un canvi en les regles del joc: DÉU VA FER ELS CATÒLICS, PERÒ L’ARMALITE ELS HA FET IGUALS.

      Hughes anava tan de pressa que gairebé va passar de llarg de la casa segura, i quan es va aturar en sec i va provar d’obrir la porta, duia tant impuls que va entrar-hi destrossant el vidre. Va entrar a la sala, va recuperar l’alè i va agafar un fusell Armalite. Aleshores va sortir, va veure els perseguidors que volaven cap a la casa, els va apuntar amb l’Armalite i va començar a disparar. Els homes es van posar a cobert i van respondre amb més trets. Aleshores, del no-res, van aparèixer dos Saracen blindats baixant pel carrer a tota velocitat. Es van aturar abruptament i tot d’una els homes es van ficar dins dels vehicles i van desaparèixer. Hughes es va quedar allà plantat, panteixant, processant el que acabava de veure. Els que li havien disparat anaven vestits de paisà. Però havien fugit en un vehicle de l’exèrcit britànic. No eren civils, eren soldats britànics. En aquell moment, Hughes va abaixar la mirada i es va adonar que estava sagnant.

      Hughes s’havia criat envoltat de protestants, en un enclavament predominantment protestant de Belfast Oest. De petit, als anys cinquanta, molts dels seus amics eren nens protestants. Una dona gran que vivia al mateix carrer escopia cada vegada que ell passava per davant de casa seva i li preguntava si aquell matí s’havia beneït amb els pixums del Papa. Però en general en Brendan convivia en pau amb els protestants del barri. Hughes encara no havia fet els deu anys quan la seva mare va morir de càncer i va deixar el seu pare, en Kevin, que era paleta, sol a càrrec de sis fills. En Kevin no es va tornar a casar. Dos dels germans d’en Brendan van emigrar a Austràlia, a la recerca de feina, i ell va fer un pas endavant i va ajudar el seu pare a criar els germans petits. En Kevin sortia a treballar i en Brendan s’ocupava dels nens. En paraules del seu pare, fent servir una expressió simple que tanmateix era la lloança més elevada, en Brendan era «un nano en qui podies confiar».

      El 1967 Hughes es va allistar a la marina mercant britànica i es va fer a la mar. Va anar al Pròxim Orient i a Sud-àfrica, on va ser testimoni presencial dels horrors de l’apartheid. Quan va tornar a casa al cap de dos anys, Belfast havia entrat en una erupció de violència. Encara que no en parlés mai, el seu pare, de jove, havia estat membre de l’IRA. En aquella època, un dels amics d’en Kevin era Billy McKee, el famós paramilitar de la línia dura que havia col·laborat en la creació dels Provos, i en Brendan va créixer reverenciant McKee com a patriota i milicià llegendari. Quan la família anava a missa els diumenges al matí, sempre passaven per davant de la casa de McKee, a McDonnell Street, i en Brendan sentia l’impuls d’agenollar-se en senyal de respecte cap a aquell home tan important. Una vegada, en una recuina on s’estava preparant