No diguis res. Patrick Radden Keefe

      —Com si la revolució pogués esperar que jo acabi els estudis —responia la Dolours.

      Moltes nits, quan la Dolours tornava a casa després de les missions que li havien encarregat, la Chrissie li agafava la roba en silenci i la posava a la rentadora sense fer preguntes. Una nit, però, la Dolours va arribar molt tard i es va trobar la seva mare plorant perquè li havia arribat la notícia de l’explosió d’una bomba i temia que hi pogués haver mort la seva filla.

      Poc després que les germanes Price s’unissin als Provos, l’organització les va enviar a l’altra banda de la frontera per participar en un campament d’entrenament de l’IRA a la República. Aquests campaments eren tot un ritual. Els reclutes eren transportats en cotxe o en furgoneta per tortuoses carreteres secundàries fins a una ubicació remota, normalment una granja, on apareixia un guia de la zona (podia ser una mestressa de casa amb davantal, o el rector d’una parròquia que simpatitzava amb la causa) que els acompanyava fins a una casa de pagès. Els campaments podien durar un parell de dies o més d’una setmana, i s’hi feien pràctiques intensives amb revòlvers, rifles i explosius. Els Provos seguien operant amb un arsenal limitat d’armes antiquades, moltes de les quals provenien de la Segona Guerra Mundial, però els reclutes aprenien a greixar i a desmuntar un rifle, a col·locar una càrrega i a preparar explosius. Marxaven en formació, com ho haurien fet en l’entrenament bàsic d’un exèrcit convencional. Hi havia fins i tot una mena d’uniforme. En el seu dia a dia, els joves rebels anaven vestits amb la roba habitual de civil, texans i jerseis de llana. Però per als funerals s’abillaven amb roba fosca, ulleres de sol i boines negres, i es quedaven drets al llarg de les voreres fent un cordó, com un exèrcit de carrer, resolut i disciplinat. Les autoritats podien fer fotos d’aquests esdeveniments, i sovint en feien. Però els serveis d’intel·ligència encara no estaven avesats a aquesta nova fornada de paramilitars, i sovint eren incapaços d’emparellar els rostres dels joves reclutes amb els seus noms o amb qualsevol altra informació identificadora.

      A Belfast, durant els anys seixanta, la imatge d’un «home de l’IRA» era la d’un radical de barra de bar ben proveït de ginebra, una vella glòria que arrossegava els peus i explicava batalletes sobre els vells temps, però els Provisionals es van conjurar per capgirar aquesta caricatura. El seu objectiu era ser nets, disciplinats, organitzats, ideològics… i implacables. S’autoanomenaven «voluntaris», un nom inspirat en els herois fracassats de l’alçament de Pasqua i que captava el sentiment que el patriotisme és un negoci en què el patriota ha d’estar preparat per pagar un alt preu. El voluntari havia d’estar preparat per sacrificar-ho tot (fins la pròpia vida) al servei de la causa. Aquest pacte inculcava als revolucionaris un sentiment embriagador de camaraderia i missió, un lligam que podia arribar a semblar indestructible.

      Per molt que les germanes Price volguessin servir com a soldats de primera línia, inicialment van treballar com a correus. Era una tasca important, perquè sempre hi havia diners, municions o voluntaris que calia traslladar d’un lloc a un altre, i aquests moviments podien ser arriscats. La Dolours tenia un amic, Hugh Feeney, que tenia un cotxe que de vegades ella utilitzava per fer aquests encàrrecs. Feeney era un noi de classe mitjana, amb ulleres, fill del propietari d’un pub, i que com la Dolours també havia estat membre de People’s Democracy i estudiava magisteri quan es va implicar en l’IRA.

      Fins i tot després de convertir-se en voluntàries actives, la Dolours i la Marian van continuar estudiant. Això els va servir com una tapadora excel·lent. Tornaven a casa després de classe, deixaven els llibres i sortien a fer les operacions. Pel fet de ser dones, les germanes Price tenien menys probabilitats que els seus companys masculins d’atraure l’atenció de les autoritats. Sovint, la Dolours travessava la frontera diverses vegades al dia, ensenyant un carnet fals amb el nom de Rosie. Com que creuava amb tanta freqüència, els soldats que s’ocupaven dels controls fronterers ja la coneixien. No van sospitar mai res, ja que suposaven que devia tenir alguna feina avorrida prop de la frontera que l’obligava a travessar-la per anar i tornar. La Dolours era una noia simpàtica, atenta, que coquetejava una mica quan calia. Queia bé a la gent. «Rosie!», li deien els soldats quan la veien arribar. «Què, com estàs, avui?»

      Sovint, les germanes Price transportaven material incendiari. Va arribar a conèixer bé l’olor del nitrobenzè, un ingredient que s’utilitzava en els explosius improvisats: feia olor de massapà. Els materials per fabricar bombes es preparaven a la República i després s’introduïen clandestinament a l’altra banda de la frontera. En una ocasió, la Marian portava un cotxe ple d’explosius quan va veure un control de l’exèrcit. Encara era menor d’edat i conduïa sense carnet. Els explosius estaven amagats a la porta del conductor, darrere d’un plafó. S’hi va acostar un soldat per inspeccionar el cotxe i va allargar la mà cap al tirador de la porta. La Marian va comprendre que, si l’obria, s’adonaria immediatament del pes de la càrrega explosiva amagada.

      —Ja puc tota sola! —va dir ella, obrint ràpidament la porta. Aleshores va sortir i va allargar les cames. Les minifaldilles eren l’última moda a Belfast, i ella en duia. El soldat ho va veure. «Em sembla que estava més interessat a mirar-me les cames que a escorcollar el cotxe», va dir la Marian més endavant. El soldat la va deixar passar.

      Per a algunes de les militants més rígides i tradicionals del Cumann na mBan, la presència de dones en aquesta classe de rols operatius (dones que no dubtaven a desplegar la seva sexualitat com a arma) era una amenaça, fins i tot una mica escandalosa. Algunes veteranes del Cumann es referien a aquestes dones de la primera línia de l’IRA com a «noies de l’exèrcit», i insinuaven que eren promíscues. A mesura que les tàctiques del conflicte anaven evolucionant, algunes vegades les dones de l’IRA paraven les anomenades trampes de l’amor, freqüentant els bars de la ciutat a la recerca de soldats britànics desprevinguts, i atraient-los després a una emboscada. Una tarda del 1971, tres soldats escocesos de permís van sortir a fer unes copes pel centre de Belfast i van conèixer dues noies que els van convidar a una festa. Els cadàvers dels soldats van ser trobats posteriorment en una carretera solitària als afores de la ciutat. Pel que es veu, de camí a la festa s’havien aturat a orinar i algú els havia disparat a tots tres al cap. Les germanes Price menyspreaven aquesta mena d’operacions. La Dolours va demanar expressament que no li assignessin mai una trampa de l’amor. Ella sostenia que la guerra tenia unes lleis: «Els soldats han de morir d’uniforme».

      L’espectacle de les dones com a personificació de la violència radical podia semblar una novetat, però en altres parts del món figures com aquestes s’estaven fent un lloc en la iconografia de la revolució. L’estiu del 1969, mentre Belfast cremava, una terrorista palestina de vint-i-cinc anys anomenada Leila Khaled va segrestar un vol de la TWA que anava de Roma a Tel Aviv i el va desviar fins a Damasc. Va aconseguir captar l’atenció de tot el món i es va convertir així en la primera dona a segrestar un avió i en un model per a la nova militància. La seva foto amb els ulls foscos i uns pòmuls finíssims emmarcats per una kufia, les mans aferrades a un rifle d’assalt, va aparèixer a pàgina sencera en les revistes de paper cuixé. Uns anys més tard, una famosa foto captava l’hereva nord-americana Patty Hearst brandant una carabina retallada i tocada amb una boina. Una amiga íntima de Dolours Price va suggerir que l’atracció que la noia sentia per la lluita armada era deguda, com a mínim en part, a aquesta «moda rebel».

      Les històries sobre les germanes Price van començar a circular entre les tropes britàniques destinades a Belfast i a sortir en les cròniques dels corresponsals de guerra estrangers. Així es van guanyar una gran reputació com a mortíferes femmes fatales que s’aventuraven pels perillosos carrers de Belfast amb un rifle d’assalt amagat «al camal d’uns pantalons de campana». Es deia que la Marian era una experta franctiradora i que els reclutes britànics l’anomenaven «la fabricant de vídues». La Dolours, mentrestant, va arribar a ser coneguda a la premsa com «una de les joves més perilloses de l’Ulster».

      És difícil jutjar fins a quin punt cal prendre’s aquestes històries seriosament. En part, eren els típics rumors de caire frívol i sexual que sovint circulen en èpoques d’agitació violenta. Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible. Les amenaces