No diguis res. Patrick Radden Keefe

en aquella època. «Primer els vam vèncer amb les pedres i ells van portar armes. Llavors la nostra gent va haver d’armar-se. Oi que hauríem estat estúpids, si ens haguéssim quedat sense fer res? Primer els nostres es van armar amb escopetes i després van aconseguir armes més bones. I aleshores, els britànics, que ens havien de protegir, van atacar les nostres cases. Què havíem de fer, per combatre’ls? Doncs anar-hi i fer-los saltar pels aires. Era l’única manera que ens quedava. Si ells no hi haguessin interferit, molt probablement avui no existiria l’exèrcit Provo.»

      Quan moria algun membre de les tropes britàniques, l’Albert reconeixia sense reserves la humanitat de cada soldat. «Però porta l’uniforme», assenyalava. «És l’enemic. I el poble irlandès creu que això és una guerra.» Ell estava en contra de les morts, insistia, però al capdavall era una qüestió de mitjans i d’objectius. «Si aconseguim una Irlanda socialista unida», concloïa l’Albert, «potser tot això haurà valgut la pena».

      Com si volguessin remarcar la inutilitat de la resistència no-violenta, quan Eamonn McCann i una massa enorme de manifestants pacífics es van congregar a Derry una tarda glaçada de diumenge del gener del 1972, els paracaigudistes britànics van obrir foc contra la gentada, i van matar tretze homes i en van ferir quinze més. Els soldats van afirmar posteriorment que havien estat tirotejats i que només havien disparat contra manifestants armats. Cap d’aquestes afirmacions era certa. El Diumenge Sagnant, com es coneixeria des d’aleshores per sempre més, va ser un succés aglutinador per al republicanisme irlandès. La Dolours i la Marian eren a Dundalk quan van sentir les informacions sobre la massacre. La notícia les va omplir d’una fúria aclaparadora. Al febrer, uns manifestants van incendiar l’ambaixada britànica a Dublín. Al març, Londres va suspendre l’odiat parlament unionista a Irlanda del Nord i va imposar el govern directe des de Westminster.

      Aquell mateix mes, Dolours Price va viatjar a Itàlia per fer córrer la veu sobre l’opressió dels catòlics a Irlanda del Nord. Va parlar del «sistema de gueto» i de la manca de drets civils. «Si les meves conviccions polítiques m’haguessin dut a participar en un assassinat, ho confessaria sense dubtar-ho», va declarar a un periodista, fent servir una mena de construcció sintàctica deliberadament evasiva que va esdevenir arquetípica en la descripció de les activitats dels militants durant els Troubles. «Si m’haguessin ordenat matar un enemic del meu poble, hauria obeït sense tenir cap por.» En la fotografia que il·lustrava el reportatge, Price posava com una malfactora, amb la cara tapada per una bufanda.

      5

      St. Jude’s Walk

      La família McConville tenia dos gossos, que es deien Provo i Sticky. Després de la mort de l’Arthur, en Robert, el fill gran, podria haver fet un pas endavant per fer-se càrrec de la família, però el març del 1972, quan tenia disset anys, va ser empresonat com a presumpte membre de l’IRA Oficial, els Stickies. Jean McConville, que ja tenia un temperament delicat, havia caigut en una forta depressió després de la mort del seu marit. «D’alguna manera, s’havia rendit», va recordar més endavant la seva filla Helen. La Jean no volia sortir del llit i subsistia a base de cigarrets i píndoles. En aquella època, molts metges de Belfast s’havien aficionat a receptar «pastilles per als nervis» (sedants i tranquil·litzants) als seus pacients, molts dels quals patien una paràlisi catatònica o bé ploraven de manera incontrolable, incapaços de gestionar les emocions. El consum de tranquil·litzants era més habitual a Irlanda del Nord que a cap altre lloc del Regne Unit. Més endavant, en una altra època, és probable que la malaltia s’hagués descrit com a estrès posttraumàtic, però en un llibre contemporani en deien la «síndrome de Belfast», una xacra que era el resultat de «conviure amb un estat de terror constant, en què l’enemic no es pot identificar fàcilment i la violència és indiscriminada i arbitrària». Els metges van descobrir, paradoxalment, que la gent més propensa a aquest tipus d’ansietat no eren els combatents en actiu, que circulaven pels carrers i tenien una activitat que donava sentit a tot, sinó les dones i els nens que es refugiaven rere les portes tancades. Cada nit, a través de les parets primes del seu apartament de Divis Flats, els fills dels McConville sentien plorar la seva mare.

      La Jean es va anar fent més i més solitària. Algunes setmanes només sortia de casa per anar a comprar o a veure en Robert a la presó. Pot ser que pensés que sortir era una temeritat. A Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur: quan corries cap a dins de casa per allunyar-te dels tirotejos, després havies de sortir corrent un altre cop per por que esclatés una bomba. L’exèrcit patrullava per Divis, i hi havia paramilitars per tot el recinte. L’any 1972 va representar el punt àlgid de violència de tots els Troubles, l’any més sanguinari, en què van perdre la vida gairebé cinc-centes persones. La Jean va fer uns quants intents de suïcidi, segons els seus fills, i va patir diverses sobredosis de píndoles. Finalment, va ingressar a Purdysburn, l’hospital psiquiàtric del districte.

      Les nits eren especialment esgarrifoses, a Divis Flats. La gent apagava tots els llums i aquell edifici enorme quedava tot embolcallat per la foscor. Hi ha una nit en concret que a la prole dels McConville els va quedar marcada per sempre. Feia poc que la Jean havia tornat de l’hospital i a l’altra banda de la porta es lliurava una llarga batalla a trets. Aleshores, el tiroteig va cessar i van sentir una veu. «Auxili!» Era una veu d’home. No era irlandesa.

      —Si us plau, Déu meu, no vull morir! —Era un soldat. Un soldat britànic—. Ajudeu-me! —cridava.

      Mentre els nens s’ho miraven, Jean McConville es va alçar de terra, on s’havia posat a cobert, i va anar cap a la porta. Va treure el cap i va veure el soldat. Estava ferit, ajagut a la terrassa de davant. Els nens recordaven que la seva mare va tornar a entrar a l’apartament i va agafar un coixí, que va dur al soldat. Després el va consolar, va murmurar una oració mentre li subjectava el cap i va tornar al pis, arrossegant-se per terra. L’Archie (que, com que en Robert era a la presó, era el fill més gran de la casa) va advertir la seva mare per haver intervingut.

      —T’estàs buscant problemes —li va dir.

      —Aquest noi també té un pare i una mare —va respondre ella.

      Els McConville no van tornar a veure el soldat i encara avui no saben què se’n va fer. Però l’endemà al matí, quan van sortir del pis van trobar-se una pintada fresca a la porta de casa seva: AMANT DELS BRITÀNICS.

      Era una acusació enverinada. En l’ambient febril del Belfast en època de guerra, que una dona del veïnat fos vista interactuant amb un soldat britànic podia ser perillós. Algunes dones sospitoses d’aquesta mena de transgressions eren sotmeses a una forma ritual d’humiliació: plomes i quitrà. Una turba abordava aquestes dones, els afaitava el cap, les empastifava amb quitrà calent i enganxós, i després els buidava a sobre una funda de coixí plena de plomes brutes i les encadenava pel coll a un fanal, com si fossin gossos, perquè tota la comunitat pogués contemplar l’espectacle de la seva indignitat. «Ets l’amant dels soldats!», bramava la turba. «La seva nòvia!»

      En un entorn en què molts homes casats passaven llargues temporades a la presó i deixaven les seves dones soles mentre els soldats britànics, joves i arrogants, patrullaven pels seus barris, una por profundament arrelada a la infidelitat, tant conjugal com ideològica, es va apoderar de la gent. Les plomes i el quitrà es van convertir en una política oficial de l’IRA Provisional, una pràctica que la direcció defensava públicament com a protocol necessari de control social. Quan van arribar els primers casos als hospitals de la ciutat, el personal mèdic, desconcertat, va haver de consultar amb el personal de manteniment dels edificis sobre quin era el millor mètode per treure el quitrà.

      Michael McConville tenia la sensació que ell i la seva família eren forasters en una terra estranya. Expulsats de Belfast Est per ser massa catòlics, ara eren marginats a Belfast Oest per ser massa protestants. Després que casa seva quedés assenyalada per la pintada, els pocs amics que tenien al barri van deixar de relacionar-se amb ells. Arreu on anaven, es trobaven en una situació conflictiva. L’Archie va ser apallissat cruelment per la facció jove dels Provos, que li van trencar el braç