No diguis res. Patrick Radden Keefe

«Ei, vine cap aquí», i la Dolours s’hi va acostar, va alçar la mà dreta i va fer un jurament de fidelitat: «Jo, Dolours Price, prometo promoure els objectius de l’IRA amb tots els meus coneixements i les meves capacitats». Va jurar obeir totes i cadascuna de les ordres que li fossin transmeses per un «oficial superior». I mentre la Dolours duia a terme aquest ritus transcendental, la seva mare era a l’habitació del costat, fent durar una tassa de te i comportant-se com si no tingués ni idea del que estava passant.

      Des del moment en què la seva mirada s’havia creuat amb la del lleialista que l’havia agredit al pont de Burntollet, la Dolours havia arribat a la conclusió que la seva fantasia d’una resistència pacífica havia estat ingènua. Mai podré convèncer aquesta gent, va pensar. Cap marxa, cap manifestació, portaria el canvi que Irlanda necessitava. Després d’haver-se desviat, en la primera joventut, de les conviccions fonamentals sobre les quals la seva família havia construït el seu llegat, acabaria considerant el moment d’allistar-se a l’IRA com un «retorn», una mena de tornada a casa.

      La Marian també es va allistar als Provos. Durant el dia, les germanes seguien anant a l’escola. Però a la nit desapareixien i no tornaven fins que era ja molt tard. Quan això passava, els pares de Belfast Oest procuraven no fer preguntes. De vegades, els joves s’esvanien durant una setmana seguida i quan tornaven a casa ningú els preguntava on havien estat. Això obeïa a una raó. Com que l’IRA era una organització prohibida, fins al punt que admetre que n’eres membre era motiu de detenció, l’obsessió per la discreció era absoluta. Els joves que s’allistaven a l’IRA no solien dir-ho als seus pares. En alguns casos, els pares podien no aprovar la decisió: Belfast ja era un lloc prou perillós; unir-se a un grup paramilitar era simplement temptar el destí. De vegades, un jove armat de l’IRA sortia en missió de franctirador, i en girar la cantonada topava de nassos amb la seva mare. Sense immutar-se pel rifle d’assalt que el noi duia a les mans, la mare se l’enduia a casa estirant-lo per les orelles.

      Però encara que els teus pares fossin partidaris fervents de l’IRA, hi havia raons per no dir-los que t’hi havies allistat. Si la policia o l’exèrcit tiraven la porta a terra per interrogar-los, com menys coses sabessin, millor. Un dels amics de la Dolours era un noi corpulent i amb la mandíbula quadrada que es deia Francie McGuigan. Igual que els Price, els McGuigan eren una família republicana de pedra picada, i com que els pares respectius eren amics, la Dolours i en Francie es coneixien de tota la vida. Quan en Francie es va unir a l’IRA, sabia que el seu pare també en formava part, però no en van parlar mai. De vegades, això podia arribar a ser còmic, vivint com vivien tots dos sota la mateixa teulada. El pare d’en Francie era intendent i estava a càrrec de les armes i la munició. Però quan en Francie necessitava bales, no les demanava al seu pare, sinó al seu amic Kevin: «Kevin, saps si el meu pare té munició?». Llavors en Kevin ho preguntava al pare d’en Francie, que li donava la munició a en Kevin, que al seu torn la donava a en Francie. Potser no era la manera més eficient de fer les coses, però permetia no haver de parlar de segons què.

      El cap de l’estat major dels Provos era un home que es deia Seán Mac Stíofáin. Era un abstemi de cara rodona que rondava els quaranta anys, amb accent cockney i un clotet a la barbeta, que havia nascut amb el nom de John Stephenson a l’est de Londres i s’havia criat amb una mare que li explicava històries sobre la seva infància irlandesa a Belfast. Després de servir a les Forces Aèries de la Gran Bretanya, havia après irlandès, s’havia casat amb una noia irlandesa, havia adoptat un nom irlandès i s’havia allistat a l’IRA. Més endavant es va saber que Mac Stíofáin no tenia ni un pèl d’irlandès: la seva mare, molt aficionada a explicar històries, no havia nascut a Belfast, sinó a Bethnal Green, a Londres. Però de vegades els mites són més fàcils de creure que la realitat. (Alguns dels col·legues de Mac Stíofáin a l’IRA, quan volien prendre-li el pèl, «s’oblidaven» de fer servir el seu nom irlandès i li deien John Stephenson.)

      Mac Stíofáin, tot i haver nascut protestant, era un catòlic devot que havia complert condemna a Anglaterra per haver participat en un assalt de l’IRA a un arsenal l’any 1953. Era un republicà que apostava per la «força física», un defensor inflexible de la lluita armada com a únic mitjà per fer fora els britànics. En una ocasió, va resumir la seva estratègia militar personal amb tres paraules: «intensificar, intensificar, intensificar». Mac Stíofáin havia adoptat la violència fins al punt que alguns dels seus contemporanis l’anomenaven Mac The Knife (‘Mac Punyal’).

      En un fragment de les memòries que va publicar el 1975, Mac Stíofáin recordava la manera com se li va acostar Dolours Price. «Volia dedicar-se al magisteri», va escriure, «i tot i que provenia d’una família republicana, fins aleshores havia estat convençuda que la protesta no-violenta era el camí per vèncer la injustícia a Irlanda del Nord.» Segons ell, l’emboscada del pont de Burntollet era l’episodi que l’havia fet canviar d’opinió. Inicialment, Mac Stíofáin va proposar a la Dolours que s’unís al Cumann na mBan, la facció auxiliar femenina de l’IRA. Era la mateixa unitat on havien servit Chrissie Price, la tieta Bridie i la iaia Dolan. La tasca de les dones del Cumann era molt important: cuidaven els homes ferits o agafaven una arma encara calenta i la feien desaparèixer després d’un tiroteig.

      Però Price es va sentir ofesa per l’oferiment de Mac Stíofáin. El seu feminisme (combinat, potser, amb un cert aire arrogant, com a membre d’una destacada família republicana) feia que no tingués cap intenció de quedar relegada a un paper secundari. «Jo volia combatre, no pas preparar el te o embenar ferides», recordaria més endavant. «L’Exèrcit o res.» Price va insistir que es considerava igual que qualsevol home, que volia fer exactament la mateixa feina que faria un home. El que volia, va dir a Mac Stíofáin, era ser «un soldat».

      Es va convocar una reunió especial del Consell de l’Exèrcit Provisional i es va decidir que, per primera vegada a la història, les dones podrien unir-se a l’organització com a membres de ple dret. És molt probable que això fos provocat en gran mesura per l’ambició de Dolours Price (i el seu irreprotxable llinatge republicà). Però la mateixa Price va especular que un altre factor hi podria haver jugat un paper important: com que les autoritats estaven empresonant els homes en massa, els Provos devien pensar que no tenien cap altre remei que començar a acceptar les dones.

      Si Price s’havia pensat que el fet de ser una dona (o de pertànyer a la reialesa republicana, o d’haver rebut una educació sofisticada segons els paràmetres de l’IRA) li reportaria algun benefici, va haver d’oblidar-se d’aquestes idees ben aviat. Poc després del jurament d’ingrés, va ser convocada pel seu oficial de comandament a una casa de Belfast Oest on s’havien reunit diversos homes de l’IRA. Allà, algú va lliurar a Price un munt de bales fastigoses, desiguals i rovellades que acabaven de ser desenterrades d’algun arsenal d’armes deixat de la mà de Déu. Aleshores li van passar un tros de llana d’acer i li van dir: Neteja les bales.

      Aquella, va pensar Price, era la tasca més insignificant que es podia imaginar. Qualsevol adolescent l’hauria pogut fer. Era realment necessari? Pensant-ho bé, aquelles bales es podien fer servir? Algú arribaria mai a disparar-les? Es va imaginar els homes de l’IRA asseguts a la cuina, rient satisfets amb aquell espectacle degradant. Va tenir la temptació d’aixecar-se i dir: «Sabeu què en podeu fer, d’aquestes bales?». Però es va reprimir. Havia jurat obeir les ordres. Totes les ordres. Potser es tractava de pagar la patenta, però al mateix temps era una prova. Així doncs, Price va agafar la llana d’acer i va començar a fregar.

      «Et passaves la vida sentint que aquella era una manera gloriosa de viure», recordava Price. Però si bé coneixia perfectament el vessant romàntic de la seva nova vocació, també era conscient dels riscos que comportava. L’IRA tot just acabava d’embarcar-se en una guerra a trets amb els britànics, i per molt optimistes que fossin els altres reclutes, les probabilitats d’èxit eren escasses. En el cas probable que fossis derrotat en una operació determinada (o en la campanya global), el destí que t’esperava era el mateix que el de Patrick Pearse i els herois de l’alçament de Pasqua: els britànics t’eliminarien i els irlandesos explicarien la teva història eternament. Als nous reclutes que ingressaven als Provos se’ls informava de les conseqüències d’allistar-se: «O anireu a