No diguis res. Patrick Radden Keefe

era gairebé exclusivament catòlica, Divis Flats va convertir-se en un bastió de la resistència armada. Una vegada els McConville es van haver instal·lat al complex, es van familiaritzar amb un sistema que els residents anomenaven «la cadena». Quan la policia o l’exèrcit es presentaven a la porta d’un dels pisos cercant armes, algú s’abocava per una finestra del darrere i passava l’arma al veí del costat, que esperava a la finestra del darrere del seu apartament. Al seu torn, aquest la passava al veí de l’altra banda, que la passava a un altre de més enllà, fins que l’arma feia el recorregut complet fins a l’altre extrem de l’edifici.

      Va ser a Divis Flats on hi va haver la primera víctima infantil dels Troubles. Havia passat abans que els McConville s’hi traslladessin. Una nit d’agost del 1969, dos agents de policia van resultar ferits per un franctirador pels volts del complex. Atemorits i sense estar prou entrenats en l’ús d’armes de foc en aquesta mena de situacions, els policies van començar a disparar indiscriminadament cap a Divis des d’un cotxe blindat. I en un moment de pausa en el tiroteig, es va sentir una veu que cridava des de dins de l’edifici.

      —Han tocat un nen!

      Patrick Rooney, un nen de nou anys, s’havia refugiat amb la seva família a la part del darrere del seu apartament, però una ràfega disparada per la policia va foradar les parets de guix i li va impactar al cap. Com que seguien havent-hi ràfegues de foc intermitents, la policia es va negar a deixar passar l’ambulància més enllà de Falls Road. Finalment, un home va sorgir de la zona dels pisos, agitant frenèticament una camisa blanca. Al seu costat van aparèixer dos homes més, carregant el noi amb el cap destrossat. Els homes van poder dur Patrick Rooney fins a l’ambulància, però el nen va morir poca estona després.

      Michael McConville sabia que Divis era un lloc perillós. Patrick Rooney tenia més o menys la seva edat. De nit, quan començaven els trets, l’Arthur bramava: «Tots a terra!», i llavors els nens arrossegaven els matalassos fins al bell mig de l’apartament i dormien tots allà, amuntegats a la mateixa habitació. De vegades feia la sensació que passaven més nits dormint a terra que no pas als llits. Despert, mirant al sostre, el Michael sentia el so de les bales que, a fora, rebotaven contra el formigó. Era una vida de bojos. Però amb el pas dels mesos, a mesura que l’anarquia s’anava perllongant, es va convertir en l’única vida que coneixia.

      Una tarda de juliol del 1970, una companyia de soldats britànics es va presentar a l’eixam de carrerons dels voltants de Balkan Street, a la cruïlla de Falls Road, buscant un carregament d’armes amagat. De l’escorcoll d’una de les cases en van treure quinze pistoles i un rifle, a més d’una metralladora Schmeisser. I quan ja tornaven a ser als seus vehicles blindats i es preparaven per sortir del barri, un grup de gent del veïnat es va enfrontar amb ells i va començar a llançar-los pedres. Esfereït, el conductor d’un dels Pigs va recular cap a la gentada i va atropellar un home, cosa que va enfurismar encara més els que protestaven. En vista de la intensificació del conflicte, van enviar una segona companyia de tropes per ajudar la primera, i els soldats van disparar pots de gas lacrimogen contra la gent.

      En poc temps, tres mil soldats s’havien congregat als Lower Falls. Van abatre portes amb destrals i van irrompre a les cases estretes. Oficialment estaven buscant armes, però ho feien amb una força destructora desproporcionada que feia pensar en un acte de revenja. Van esbudellar sofàs i van capgirar llits. Van arrencar el linòleum dels terres, els taulons fent palanca i les canonades de gas i d’aigua a estrebades. Quan es va fer fosc, un helicòpter militar va sobrevolar Falls Road i a través d’un megàfon una veu va anunciar, amb un afectat accent d’Eton, que quedava imposat el toc de queda: tothom s’havia de quedar a casa o serien arrestats. Amb les puntes dels rifles, els soldats van desenrotllar unes grans bales de concertina i les van arrossegar pels carrers per acordonar els Lower Falls. Els soldats patrullaven pels carrers amb armilles antibales i escuts antidisturbis, amb els rostres ennegrits amb carbonet. Des de les finestres d’aquelles cases petites, els residents els observaven amb un menyspreu gens dissimulat.

      Potser va ser el gas, més que cap altra cosa, el que va unir tot Belfast Oest en una hostilitat agressiva. Quan un cartutx serpentejava pel paviment, aixecant un núvol de fum, els adolescents que llançaven pedres es veien obligats a escampar la boira. Al llarg d’aquell cap de setmana, l’exèrcit va disparar sis-cents pots de gas per tot el barri, un gas que penetrava pels carrerons estrets i es filtrava per les esquerdes d’aquelles cases velles i mal aïllades. Es ficava als ulls i a la gola de la gent, i provocava el pànic. Els joves es mullaven la cara amb draps amarats de vinagre i tornaven a sortir per llançar més pedres. Un corresponsal que informava sobre el setge va descriure aquell gas com una mena d’agent vinculant, una substància capaç de «soldar la població en la compassió mútua i en un odi compartit cap als homes que els gasejaven».

      Michael McConville va treure el màxim profit d’aquesta infància turbulenta. Havia crescut amb un saludable escepticisme cap a l’autoritat. Des del seu punt de vista, l’exèrcit britànic no era diferent de la policia. Havia vist com acorralaven els homes contra la paret i els obligaven, a coces, a obrir-se de cames. Havia vist com els soldats treien pares i germans de les cases i se’ls enduien per empresonar-los sense judici. Arthur McConville estava a l’atur. Però això no era cap novetat a Divis Flats, on la meitat dels residents depenia totalment de les prestacions socials per mantenir les seves famílies.

      A Divis, quan els nens sortien de casa, la Jean els demanava que no se n’anessin gaire lluny. «No us allunyeu», acostumava a dir. «Quedeu-vos a prop de casa.» Tècnicament, no estaven en guerra (les autoritats insistien que només eren desordres públics), però realment semblava una guerra. Quan en Michael s’arriscava a sortir amb els seus amics i germans, el paisatge que trobaven era desolador i imprevisible. Fins i tot en els pitjors anys dels Troubles, alguns nens semblaven totalment aliens a la por. Quan paraven els trets i els incendis es feien menys vius, els nens s’escapolien cap a fora i s’arrossegaven entre els esquelets de camions calcinats, saltaven sobre els matalassos de canapès esbudellats o s’amagaven en una banyera perduda que havia quedat abandonada entre les runes.

      En Michael passava la major part del temps pensant en els coloms. Des del segle XIX, a Irlanda el colom era conegut com «el cavall de curses dels pobres». El seu pare i el seu germà gran l’havien aficionat al món dels coloms; des que tenia memòria, la família havia tingut ocells a casa. En Michael sortia a la zona de combat buscant coloms acabats de sortir del niu. Quan en trobava algun, els llançava la jaqueta al damunt com si fos una xarxa i després introduïa dissimuladament al seu dormitori aquelles criatures calentes i nervioses.

      En aquestes aventures, de vegades en Michael entrava a les cases en ruïnes. No tenia ni idea dels perills que podien amagar-se a l’interior (ocupes, paramilitars, bombes, com a mínim), però no tenia por. Una vegada va anar a parar a una antiga fàbrica que s’havia quedat sense façana arran d’una explosió. Amb un amic, en Michael va escalar per la part del davant per veure si algun colom hi havia fet el niu. Quan van arribar a l’últim pis, van descobrir un equip de soldats britànics que hi havien instal·lat el campament. «Alto o disparem!», van cridar els soldats, tot apuntant amb el rifles a en Michael i el seu amic, que van aconseguir baixar i amagar-se en un lloc segur.

      Més o menys un any després del toc de queda dels Falls, el pare d’en Michael va començar a perdre molt de pes. Amb el temps, l’Arthur es va debilitar i tremolava fins al punt de no poder sostenir una tassa. Quan finalment va anar al metge, va resultar que tenia càncer de pulmó. Van convertir la sala d’estar de casa en la seva habitació i a les nits en Michael el sentia gemegant de dolor. Va morir el 3 de gener del 1972. Mentre contemplava com sepultaven el taüt del seu pare en aquell terra glaçat, en Michael es deia a si mateix que era impossible que les coses empitjoressin encara més.

      4

      Un exèrcit subterrani

      Un dia del 1971 que Dolours Price i la Chrissie, la seva mare, caminaven per Belfast, després de girar una cantonada van veure un punt de control de l’exèrcit britànic. Els soldats interrogaven i escorcollaven els vianants. La Chrissie va alentir el pas i va murmurar:

      —Portes