No diguis res. Patrick Radden Keefe

podia veure l’arma, i aquest l’hi va ensenyar.

      Quan Brendan Hughes va marxar per allistar-se a la marina mercant, el seu pare li va fer una petició peculiar: «No et facis mai un tatuatge». Entre els mariners era habitual tatuar-se el cos, i de ben segur que Hughes devia freqüentar molts salons de tatuatge arreu d’Europa i de l’Extrem Orient, esperant mentre els seus companys se sotmetien a l’agulla. Però sempre va respectar la petició del seu pare. En Kevin no li havia donat cap motiu concret per aquest consell, a part d’insinuar, vagament, que un tatuatge era «una marca identificadora». Anys més tard, en Brendan va reflexionar sobre aquell moment i es va preguntar si potser el seu pare havia tingut alguna premonició respecte al camí que acabaria agafant.

      A la casa segura de Sultan Street, en Brendan perdia sang a marxes forçades. Però no per cap tret de bala. En xocar amb la porta, el vidre trencat li havia seccionat una artèria del canell. La casa, molt afectada pel tiroteig, havia deixat de ser un lloc segur. Així, uns companys van transportar Hughes per la vorera fins a una altra casa no gaire lluny d’allà. Era urgent que rebés atenció mèdica, però dur-lo a un hospital estava descartat: l’exèrcit havia enviat uns homes a executar-lo i cap política de protecció podria protegir-lo en un centre mèdic. L’alternativa era fer que un metge anés a veure Hughes, però això significaria un desafiament d’una altra mena. Els homes que havien intentat matar-lo havien desaparegut, però encara hi havia vehicles patrullant pel barri, que indubtablement l’estaven buscant. Hughes estava atrapat dins de la casa, com un animal ferit, i la sang li rajava del braç amb cada batec del seu cor.

      Va passar mitja hora. La situació s’estava posant magra. Aleshores va arribar Gerry Adams amb un metge. Adams devia ser el millor amic que tenia Brendan Hughes. S’havien conegut dos estius enrere, durant els disturbis del 1970, quan Adams dirigia els amotinats. Hughes no recordava haver vist Adams llançant pedres o artefactes de gasolina, però era molt efectiu dirigint els altres. Aquest era el paper d’Adams, des del punt de vista de Hughes: era «l’estrateg clau» dels Provos, mentre que Hughes era més aviat un tàctic. Temerari i astut, Hughes era capaç de dirigir qualsevol operació, però Adams tenia un cervell capaç de percebre el context polític més ampli i la tectònica canviant del conflicte. Com un general que es queda darrere del front de batalla, Adams era conegut per evitar la violència directa. Si un comboi de cotxes carregats amb Armalites arribava al barri, Adams anava en el cotxe «d’inspecció» (el que no portava armes) mentre que Hughes tenia tendència a ser allà on hi hagués les armes. Una de les bromes recurrents de Dolours Price era que no havia vist mai Hughes sense una arma i que no havia vist Adams armat. Adams tenia la sensació que Hughes era sempre al rovell de l’ou. El seguiment que tenia per part dels nanos del carrer era «extraordinari», va observar Adams més endavant, per afegir després que Hughes «compensava la incapacitat d’articular políticament la situació amb el seu instint per fer les coses que tocaven».

      Una foto posterior de Gerry Adams i Brendan Hughes.

      Per bé que aquest comentari podia tenir un punt lleugerament condescendent, encaixava, més o menys, amb el paper que Hughes s’havia reservat en el conflicte. Es veia a si mateix com un soldat, no com un polític. Es considerava socialista, però la ideologia no l’obsessionava. També es considerava catòlic, però Adams resava el rosari i llegia la Bíblia cada nit, mentre que per a Hughes anar a missa representava un veritable esforç. De vegades, Hughes comentava que la reverència que sentia per Adams era tan gran que si Adams li hagués dit que l’endemà era diumenge encara que ell sabés que era dilluns, n’hi hauria hagut prou per fer-lo dubtar. El germà petit d’en Brendan, en Terry, explicava que la veritable família d’en Brendan era l’IRA i que el seu germà era Gerry Adams.

      El metge que Adams havia cridat era un cirurgià cardíac del veïnat. Però com que havia acudit de pressa i corrents, s’havia presentat sense l’equip. Així doncs, algú va anar a buscar fil i agulla i un parell de pinces, i el cirurgià va enfonsar les pinces a la ferida del braç de Hughes, buscant a cegues l’extrem ocult del vas sanguini seccionat. Després d’assegurar-lo, finalment, entre les puntes de les pinces, va estirar la vena per poder cosir-la amb molt de compte. Aquest procediment tan cru el van dur a terme sense anestèsia, però Hughes no podia cridar, perquè l’exèrcit seguia buscant-lo i patrullava per l’exterior de la casa. En cert moment, mentre el metge treballava, un vehicle blindat es va aturar davant de la casa i s’hi va estar una bona estona, amb el potent motor rugint, mentre tots esperaven, glaçats, que d’un moment a l’altre els homes armats irrompessin per la porta.

      Que Adams hagués acudit en persona significava molt per a Hughes, perquè era una acció arriscada per part seva. Segons les informacions de la Divisió Especial de la RUC, Adams havia estat comandant de la unitat de Ballymurphy de l’IRA Provisional, i més tard havia ascendit a oficial de comandament de la brigada de Belfast, cosa que el convertia en el número u de l’organització a la ciutat. Per tant, era un home assenyalat, encara més cobejat per les autoritats que el mateix Hughes.

      Però Adams tenia un profund lligam de lleialtat envers Brendan Hughes. A part de l’afecte genuí que es professaven, per a Adams va ser important que, quan Hughes estava «fugat», es quedés als carrers de Belfast en comptes de fugir de la ciutat i retirar-se a alguna zona rural de la República. Podria haver fugit a Dundalk, just a l’altra banda de la frontera, que s’havia convertit en una mena de Dodge City per als republicans que s’hi amagaven; es passaven el dia als pubs, emborratxant-se i jugant a cartes. En comptes d’això, Hughes s’havia quedat a la ciutat, a prop dels seus fidels soldats de la companyia D, i no havia disminuït el ritme frenètic de les operacions. «La gent sabia que hi era», va comentar Adams posteriorment. «I aquest era la mena d’incentiu que necessitaven.»

      Aquell dia, Adams va salvar la vida de Hughes i Hughes no ho oblidaria mai. Podria haver enviat algú altre, però s’hi va presentar en persona. Quan el metge va haver cosit Hughes i va haver marxat, Adams va ordenar al seu amic que abandonés Belfast i que es mantingués al marge durant una temporada. Era clar que l’havien agafat com a blanc per assassinar-lo i era segur que tornarien a provar de matar-lo. Hughes no volia marxar, però Adams hi va insistir. De manera que Hughes se’n va anar a Dundalk i va llogar una habitació en un bed and breakfast. Però ell no havia nascut per posar-se a descansar i recuperarse: estava neguitós, impacient per tornar a Belfast. Al final s’hi va estar només una setmana, però, en vista del ritme dels esdeveniments d’aquella època, segur que aquella setmana li va semblar una eternitat.

      Dins de l’edifici abandonat davant d’on Hughes havia vist com la furgoneta verda descarregava els homes armats, alguna cosa es va bellugar. Darrere de la façana parcialment tapiada, hi havia passat la nit un equip de soldats britànics. Els paramilitars no eren els únics que reconvertien les propietats del barri al servei dels seus objectius tàctics. La casa abandonada, al cor del territori de la companyia D, s’estava fent servir com a punt d’observació clandestí.

      En els arxius interns secrets de l’exèrcit britànic s’hi conserva un breu informe d’aquesta missió avortada. Un informe de l’exèrcit, que ja ha estat desclassificat i publicat, reconeixia que uns soldats de paisà havien efectuat el que es descrivia, per als registres oficials, no com un intent d’assassinat dirigit, sinó com un «intent de segrest». Des del seu punt d’observació ocult, els soldats havien estat vigilant Brendan Hughes i els seus adjunts des del bell mig del seu territori. Aquesta vegada havien fracassat en l’intent de capturar-lo o de matar-lo. Però ara ja sabien quin aspecte tenia.

      7

      El petit brigadier

      Frank Kitson, com Dolours Price i Gerry Adams, havia nascut en el si d’una tradició familiar. El seu pare era almirall de la Marina Reial. El seu avi havia servit a l’exèrcit indi. Kitson es va allistar a la brigada de fusellers de l’exèrcit britànic i amb el temps es va acabar casant amb la filla d’un coronel. Però en l’època en què es va convertir en soldat, als divuit anys, la sensació era que potser havia començat massa tard: era el 1945, i Kitson va ser