No diguis res. Patrick Radden Keefe

que es traguessin les jaquetes.

      —Dona-m’ho —va ordenar la Chrissie.

      La Dolours es va treure la pistola que portava i l’hi va donar discretament a la seva mare, que se la va amagar sota l’abric. Quan van arribar al punt de control, a la Dolours la van obligar a treure’s la jaqueta, mentre que a la Chrissie, com que era més gran, la van fer passar sense aturar-la. En tornar a casa, a Slievegallion Drive, la Chrissie va netejar meticulosament l’arma i en va greixar totes les peces metàl·liques. Després la va embolicar amb uns quants mitjons i la va enterrar al jardí. Més tard, un caporal de l’IRA va passar per casa seva per exhumar l’arma.

      —A la teva mare no li agradaria unir-se a nosaltres? —va preguntar a la Dolours, mig de broma—. És boníssima, amagant armes.

      Falls Road i Shankill Road es dirigien més o menys en parallel al centre de Belfast, acostant-se cada vegada més però sense arribar a tocar-se. Falls Road era un baluard per als catòlics, i Shankill Road ho era per als protestants, i les dues artèries, amb fileres de cases idèntiques, estaven connectades per una sèrie de carrers perpendiculars que les travessaven en angle recte. En algun punt d’aquests carrers que connectaven l’una amb l’altra, s’acabava el territori catòlic i començava el protestant.

      Durant els disturbis del 1969, s’havien aixecat barricades al voltant dels dos barris, formalitzant així la geografia sectària. Aquestes barricades es van substituir més endavant pels anomenats murs de la pau, unes barreres altíssimes que separaven una comunitat de l’altra. Els paramilitars controlaven els enclavaments respectius, i uns sentinelles adolescents feien guàrdia a les línies frontereres. Quan els Troubles van esclatar, l’IRA estava pràcticament inactiu. El grup s’havia embarcat en una campanya fallida al llarg dels anys cinquanta i començaments dels seixanta, però aquest esforç havia obtingut molt poc suport de la comunitat. A finals dels seixanta, alguns membres de la direcció de l’IRA a Dublín havien començat a qüestionar la utilitat de les armes en la política irlandesa, i a adoptar una filosofia més declaradament marxista, que defensava la resistència pacífica per mitjans polítics. L’organització s’havia reduït fins a tal punt que quan es van declarar els disturbis l’estiu del 1969, a Belfast només hi havia un centenar de membres de l’IRA. Molts d’ells, com per exemple el pare de la Dolours, Albert Price, eren veterans experimentats de campanyes anteriors, però ja eren grans.

      A més, tenint en compte que era un exèrcit, estaven visiblement desarmats. En una decisió extraordinàriament inoportuna, l’IRA s’havia venut una part important de les armes que li quedaven el 1968, que havien anat a parar a l’Exèrcit de Gal·les Lliure. Tot i que encara tenien algunes nocions sobre com fabricar explosius rudimentaris, els dinamiters de l’IRA s’havien guanyat la reputació de dinamitar-se ells mateixos més sovint que els seus objectius.

      Tradicionalment, la minoria catòlica d’Irlanda del Nord havien demanat protecció a l’IRA durant els períodes de conflictes sectaris. Però quan van començar els enfrontaments del 1969, l’organització no va poder fer pràcticament res per evitar que els lleialistes incendiessin les cases i n’expulsessin les famílies catòliques. Coincidint amb aquestes purgues, algunes persones van començar a suggerir que el significat real de les sigles de l’IRA era «I Ran Away» (‘Jo vaig fugir’).

      A Belfast hi havia una facció que volia adoptar una postura més agressiva, volien revifar la identitat de l’IRA com a agent d’un canvi violent. El setembre del 1969, un comandant de l’IRA anomenat Liam McMillen va convocar una reunió de la direcció en un lloc de Cyprus Street. A McMillen se’l feia responsable del fracàs de l’organització a l’hora de protegir la comunitat durant els disturbis. Vint-i-un homes armats van irrompre a la reunió, comandats per Billy McKee, un llegendari combatent de carrer de l’IRA. McKee, que havia nascut el 1921, mesos després de la divisió d’Irlanda, s’havia unit a la secció juvenil de l’IRA quan només tenia quinze anys. Des d’aleshores, cada dècada havia passat temporades engarjolat. Catòlic devot de missa diària que no sortia mai al carrer sense la seva pistola, tenia els ulls d’un blau pàl·lid i la convicció d’un fanàtic.

      —Ets un comunista de Dublín i hem decidit fer-te fora —va grunyir a McMillen—. Ja no ets el nostre líder.

      Un dels vells amics d’Albert Price, l’escriptor Brendan Behan, va comentar en certa ocasió que, en qualsevol reunió de republicans irlandesos, el primer punt de l’ordre del dia és sempre l’escissió. Per la Dolours, l’escissió de l’IRA era inevitable. A començaments del 1970, ja se n’havia format una, coneguda com a IRA Provisional, dirigida explícitament a la resistència armada. L’antic IRA va passar a anomenar-se IRA Oficial. Als carrers de Belfast, sovint se’ls coneixia com a «Provos» i «Stickies», perquè suposadament els Oficials duien els lliris de Pasqua enganxats a la pitrera amb adhesiu, mentre que els Provos més acèrrims duien els lliris de paper amb un imperdible. El 1971 quaranta-quatre soldats britànics van ser assassinats pels paramilitars. Però tot i que les dues faccions de l’IRA van intensificar la seva lluita contra la turba lleialista, la RUC i l’exèrcit britànic, van començar també una guerra sanguinària i fratricida dels uns contra els altres.

      Andersonstown, on es va criar Dolours Price, queda per sobre de Falls Road, al peu de la Black Mountain, un turó amb la superfície plana que s’alça en la distància sobre la ciutat. El 1969, quan la situació es va agreujar, la vida corrent va quedar en suspens. Ja no era segur que els nens anessin caminant a l’escola, de manera que molts van deixar d’anar-hi. Dues de les tietes de la Dolours que vivien en altres zones es van traslladar al barri després que els incendiessin casa seva. A Andersonstown, l’exèrcit sovint feia incursions, cercant sospitosos de l’IRA o les seves armes. Una casa del barri servia com a escola d’explosius: una fàbrica de bombes clandestina on els reclutes de l’IRA Provisional aprenien a manipular artefactes i a fer servir material incendiari. Els veïns del barri estaven indignats davant les incursions de les autoritats, i la presència de representants armats i uniformats de la corona britànica no feia més que reforçar la impressió que Belfast s’havia convertit en una ciutat ocupada.

      Aquesta dinàmica de setge de temps de guerra va provocar que barris sencers s’unissin i s’hi oposessin plegats. «De sobte, la gent del barri havia canviat», recordaria Dolours Price més endavant. «S’havien tornat republicans.» Quan arribava l’autoritat, les mestresses de casa i els nens petits sortien corrents de les cases, arrencaven les tapes metàl·liques dels contenidors d’escombraries, s’agenollaven a la vorera i feien petar les tapes, com si fossin platerets, contra les llambordes, creant un estrèpit infernal que ressonava per tots els carrerons i alertava els rebels de la imminència de l’assalt. Nens en edat escolar rondaven pels carrers plens de runes i xiulaven amb dos dits al primer senyal de conflicte.

      Era una solidaritat estimulant. A mesura que s’intensificava la violència, els funerals fastuosos van passar a ser una rutina, amb oracions emotives i vibrants al costat de les tombes i taüts embolicats amb banderes tricolors. Una broma recurrent deia que l’única vida social que es feia a Belfast eren les vetlles. Aquestes cerimònies, amb tota la pompa de mort i nacionalisme que duien incorporada, exercien una certa atracció en la Dolours. Havia tornat a l’institut després de la caminada del pont de Burntollet. Feia anys que desitjava matricular-se a la facultat de belles arts, però quan va presentar la sol·licitud, no la van acceptar i va quedar molt decebuda. En vista d’això, va assegurar-se un lloc a l’escola de formació professional de St. Mary, al començament de Falls Road, per treure’s el títol de magisteri.

      Durant aquests anys, la presència d’Albert Price va ser intermitent, perquè s’havia implicat en la nova lluita. Quan l’IRA necessitava armes, l’Albert sortia a buscar-ne. Al vespre, la Dolours trobava grups d’homes apinyats a la sala, conspirant en veu baixa amb el seu pare. En cert moment, l’Albert va fugir i es va amagar a l’altra banda de la frontera, a la República. La Dolours va començar a St. Mary l’any 1970. Era una noia intel·ligent i curiosa per naturalesa, i es va concentrar en els estudis. Però alguna cosa havia canviat després de l’emboscada del pont de Burntollet. Tant la Dolours com la Marian havien canviat arran d’aquella experiència, explicaria posteriorment el pare. A Belfast,