Arbre de l'oblit. Nancy Huston

si l’enviéssim a casa d’en Jim i la Lucie a Boston? Allà hi ha tota una tropa de cosins més grans que poden estar per ella.

      Però amb prou feines els coneix!

      Bah, així es coneixeran.

      N’estàs segur? No m’havies dit que aquesta branca de la teva família pertany més aviat als... baixos fons?

      Merda, Eileen! Pot estar-se uns dies amb aquell coi de cosins germans! No s’encomana, la pobresa. Para de jugar als pares pelegrins del Mayflower!

      Què vol dir, baixos fons, mama?

      I així és com, a l’edat de deu anys, la Lili Rose es troba sola en un autobús Greyhound circulant en direcció a Boston.

      La seva cosina Lola, de setze anys, la ve a buscar a l’estació d’autobusos del carrer Tremont, i l’abraça tot fumant un cigarret i mastegant xiclet.

      Hola, guapa. Hòstia, que bufona que ets! Fa un temps genial, què et sembla si anem a peu? Passa’m la bossa, que te la porto.

      La mama m’ha dit que em quedi a dins de casa, fa la Lili Rose fluixet.

      Ah, sí? Mira, tia, tens deu anys o en tens dos? Ta mare podria deixar-te una mica en pau, no? No pateixis, torronet, no et deixaré, et protegiré, no et menjarem... Tot i que series un plat de rei!

      Diu la Lola, petant-se de riure del seu acudit.

      Aquell divendres, les dues noies, de bracet, s’estan més d’una hora per baixar Tremont i Columbus fins a Hyde Square. Els carrers bateguen: olors fortes, músiques palpitants que venen dels bars i dels cotxes. Entre la gentada que emplena els carrers, la Lili Rose hi veu pocs individus amb la pell clara. Els seus ulls s’obren com taronges a cada segon.

      És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau d’orella i ella esclata a riure.

      Noies! Noies! Noies!, prometen els rètols de neó en les fosques finestres dels bars del carrer Tremont. La sola idea que només per ser noia podria aconseguir una feina ben pagada que la seva mare trobaria immoral i que la posaria en perill, a la Lili Rose el cor li fa un bot. No sap de quin perill es tracta, però li fa l’efecte que té relació amb el que el senyor Vaessen li va fer al soterrani de l’església.

      Quan finalment arriben a Hyde Park, la Lola fa entrar la Lili Rose a la planta baixa d’una casa destrossada de dos pisos, i la presenta als seus germans Bob i Steve. Són guapos, virils i més grans: amb vint anys, en Bob és gairebé vell. Els pèls a la barba li creixen tan tofuts que s’ha d’afaitar dos cops al dia. L’Steve, de divuit anys, amb els cabells més clars i amb les galtes més llises, és guapo a matar; fins i tot una nena de deu anys se n’adona. Però els nois estan massa ocupats a beure cervesa a morro, a arreglar el motor del cotxe i a provar-lo pels carrers del voltant per parar atenció en la seva cosina esprimatxada que ve de pagès. Aquell mes de juliol la ciutat està immersa en la canícula; en aquell piset s’hi ofeguen. Cada vespre, després d’un àpat de macarrons o d’arròs en plats de plàstic, la Lola s’enduu la Lili Rose a badar pels carrer del barri.

      Durant quinze dies a Hyde Square, mira la tele, juga a cartes amb la Lola, observa en Bob i l’Steve aguantant-se la respiració. És el seu primer contacte amb éssers que van flotant d’un dia a l’altre, s’empassen el que troben de menjar, s’estan on poden i xerren amb tothom qui topen. Éssers sense estructura ni pla ni projecte, sotragats per coneixences casuals i forces en presència, sense cap altra certesa que l’església del diumenge.

      Quan torna a Nou Hampshire, la Lili Rose no és del tot la mateixa.

      A partir d’aquest estiu dels seus deu anys, s’esforçarà a fer de la seva existència una trama ben ordida, amb el lloc en abscissa i l’hora en ordenada, i una activitat constant per evitar caure pels foradets de la xarxa i anar a parar de tomballons en una vida de caos semblant a la dels seus cosins de Boston.

      MANHATTAN, 1998

      La sents, Shayna, la rivalitat latent que enfronta en Joel i la Lili Rose. És en l’aire talment l’olor de les clavegueres, feble però persistent. Comences a tenir una idea vaga d’on ve tot això: té relació amb el fet que la Lili Rose no t’ha portat dins el ventre ni t’ha parit. Ja fa estona que vas descobrir que per treure-la de polleguera n’hi ha prou que us tanqueu en banda tu i el teu pare. «No és culpa meva, et dius, si el papa és més simpàtic que la mama».

      L’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s pot ser ecumènica: als passadissos de l’entitat, és evident que tothom creu en Déu. Quan comences primària quatre anys després de la teva inscripció precoç, resulta que l’ofici matinal a la capella és obligatori. Això fa empipar en Joel, però la Lili Rose creu que seria un error canviar-te ara d’escola: necessites continuïtat. O sigui que t’aconsellen que aprofitis aquell moment per fer revisió, pensar en una altra cosa o fins i tot llegir discretament, com vulguis.

      Que siguis una descreguda durant l’ofici, passa; però en fer-te gran cada vegada et fa patir més ser l’únic alumne de l’escola que no celebra ni Nadal ni Roix ha-Xanà, ni Pasqua ni Yom Kippur. Acabes queixant-te’n a en Joel i la Lili Rose.

      Per què els ateus no tenen mai res a celebrar?

      Es miren, desconcertats, en parlen i decideixen fer una petita concessió. Després de fer-te entendre bé que no creuen més en els fantasmes, els trols, les bruixes o els homes llop que en els troncs ardents, els peixos multiplicats o la gent que ressuscita després de la mort, et donen permís per celebrar Halloween.

      Així, cada any a partir dels teus set anys, la Lili Rose et compra una disfressa a la botiga del cap del carrer. Preocupada per evitar els estereotips de gènere com ara princesa, nina Barbie o alguna altra fada, tria disfresses que tu trobes d’allò més frustrants: granota, gat, guineu. Tot seguit et frustra encara més acompanyant-te a fer la ruta dels caramels –només per dins del vostre edifici, és clar. Quan protestes, t’explica que les nenes marrons i les dones beix que es passegen per Morningside Heights en caure la nit corren el perill que els robin, les apunyalin o pitjor.

      Trobes poc engrescador resseguir els passadissos lúgubres de Butler Hall al costat de la mare i trucar a les portes fent veure que ets un capgròs pigallat i pelut. La majoria de la gent ni es dignen a respondre, d’altres enganxen l’ull a l’espiell i se’n tornen cap dins; fins i tot els qui obren la porta deixen la cadena posada i et passen llaminadures barates per l’escletxa entreoberta.

      De tornada a casa, explotes entre sanglots.

      Per calmar-te, la Lili Rose t’explica que tothom està angoixat perquè Rudy Giuliani, l’alcalde de Nova York, acaba de buidar els refugis dels sensesostre, i, doncs, ara vaguen per la ciutat a milers pidolant una mica de menjar, diners o ajuda. I ens fan por, afegeix, perquè les males condicions de vida que tenen els han afectat la salut mental.

      Sanglotes sense consol.

      Però no t’hi facis mala sang, reina meva, diu la Lili Rose. Hi ha problemes que no són fàcils de resoldre, ni tan sols per als grans!

      VULL DONAR-ME A L’HERVÉ. M’ENCANTA AQUEST TIO, M’ENCANTA VIATJAR AMB ELL. DIU QUE NECESSITO POSAR-ME A LES MANS D’ALGÚ I QUE VOL QUE AQUESTES MANS SIGUIN LES SEVES. OK, VULL POSAR-ME A LES SEVES MANS. M’AGRADA MIRAR-LI ELS DITS LLARGS I FORTS, TANT SI ESTAN OCUPATS GRAPEJANT-ME ELS PITS COM OFERINT ELS PRIMERS AUXILIS A LA VÍCTIMA D’UNA INUNDACIÓ. ENS VAM CONÈIXER AMB PROU FEINES FA SIS MESOS, PERÒ TENIM GANES DE PENCAR JUNTS TOTA LA VIDA. M’ESTIMA, ENS ESTIMEM AMB BOGERIA, POTSER UN DIA TINDRÉ UN FILL SEU, PERÒ ABANS DE PENSAR EN UN EMBARÀS HE DE TROBAR LA MANERA DE POSAR UNA MICA D’ORDRE EN EL MERDER DE LA MEVA VIDA.

      BRONX, 1952-1958

      Durant els dos anys següents, el cos d’en Joel comença a reaccionar a la bellesa femenina amb un seguit de reaccions en cadena que l’incomoden