Arbre de l'oblit. Nancy Huston

amb unes mànigues molt curtes amb volants. Cap a dos quarts de quatre, assegut al teclat del piano, el senyor Vaessen comprova l’oïda absoluta de la seva alumna i també la seva capacitat de reconèixer els intervals sense veure’ls tocar: tercera, quinta, quarta... Dreta a la seva esquerra, la nena ho fa de meravella. Llavors ell diu: Ara, Lili Rose, a partir del do 3, pots cantar-me una sisena? Just quan la seva veu comprova el do agut i quan la gola i les cordes vocals busquen l’obertura precisa que cal per produir el la per sobre, el senyor Vaessen, amb la mà dreta al teclat, fa lliscar l’esquerra per sota del seu vestit.

      El temps s’atura. El cos de la Lili Rose es torna de pedra. El la agut que tan graciosament havia alliberat en l’aire s’inter-romp, ocellet obstruït a la seva gola. Després d’acaronar-li la ronyonada i les natges menudes, la mà del senyor Vaessen baixa entre les seves primes cuixes lleugerament apartades i li acaricia la petita protuberància del sexe a través de les calces de cotó blanc, unes d’aquelles que l’Eileen li compra tres a un dòlar al Woolworth del centre, i que té cura de rentar només amb altres peces de roba blanques, perquè si es renten amb roba de color (fins i tot de colors clars, insisteix), es tornen grises o roses i no es poden recuperar mai ni fent servir lleixiu! L’Eileen explica aquestes coses a la Lili Rose molt seriosa perquè, encara que ella té una feina a fora, ve d’una llarga ascendència de mestresses de casa devotes i apassionades i vol que la seva filla domini a la perfecció les regles de l’art domèstic.

      Però quan el senyor Vaessen l’estira cap a ell murmurant Quina nena més bufona, que bonica que ets, l’encanteri es desfà de cop i volta. Desempallegant-se’n, agafa la cartera, surt de l’habitació, es llança cap a l’escala i no para de córrer fins que és davant de casa. Allà, diu a la seva mare que ja no vol formar part del cor de l’església ni fer classes de cant. Per moltes preguntes que li fa l’Eileen, la nena no en dirà mai més ni una paraula.

      «Què ha passat exactament i què vol dir, això?». Hi pensa contínuament. Sap que els homes poden estar excitats. És com l’electricitat, com quan prems un interruptor i s’encén una bombeta? El seu cos ha excitat el senyor Vaessen. S’ha encès una flama en el seu cos. En canvi, a ella el seu tacte l’ha deixada glaçada. Li ha petrificat el cos.

      La veu dins el seu cap li diu que vagi amb molt de compte. Li diu que s’haurà de vigilar de prop d’ara endavant. La Lili Rose comença a amoïnar-se pel seu aspecte i a comparar-se amb les altres noies. Per ara no té pits, però algunes nenes de la seva classe, un any o dos més grans que ella, ja en tenen. Al vestidor, abans o després de la classe de gimnàstica, la Lili Rose les observa d’amagat preguntant-se si, més endavant, ella també tindrà els pits que tremolaran quan camini o que li botaran quan corri. Espera que no.

      Es posa a fullejar números antics d’Elle. Els pren a la seva mare en petites piles de tres o quatre, els amaga sota el llit i, quan ha acabat els deures, s’afarta d’anuncis i de consells de bellesa.

      Dins seu s’aboquen paraules i imatges. Les models són princeses modernes perfectes: altes i esveltes, modestament proveïdes de pit i cuixes. Amb el perfil girat cap a la càmera, caminen gronxant suaument braços i cames. La càmera capta la frescor de la seva mirada i la gràcia dels seus moviments. Les faldilles de llana, tweed o pell baixen fins per sota el genoll. Rebaixes de Nadal, rebaixes d’estiu: barretets, capells tambourin, capellines. Les pestanyes es poden allargar amb rímel –preferentment waterproof, per evitar que s’escorri en cas de pluja o de plors. Al braç: bosses de pell de totes les mides i de totes les formes, amb cadenes daurades, corretges, tancadors, butxaques, cremalleres. Als peus: botes, escarpins, talons d’agulla, botins, botes fins als genolls, fins a les cuixes. Moda femenina. Accessoris. Boines sobre cabells caoba. Dones que segueixen el marit caçador a través de la verdejant landa escocesa. Kilts que es balancegen. Dones a cavall, dones amb palafrener. Dones amb els llavis brillants color perla i amb les parpelles ombrejades de color fum. La paraula perla. La paraula fum.

      Cada paraula de cada anunci per a la Lili Rose és poesia. Li agrada llegir-ne els preus, sempre rebaixats (només 12,99 $ en lloc de 19,99 $!). Els abrics de pell costen centenars de dòlars; són preciosos també perquè són inaccessibles. Es deleix pels abrics de visó, jerseis de caixmir, mocadors de seda. Passant les pàgines de paper setinat, frega la galta contra aquesta idea de suavitat. La paraula càlida visó l’omple totalment d’alegria, igual que la paraula llisa caixmir i la paraula suau seda. Cap ésser humà ha colpit tant la Lili Rose com la paraula caixmir. Lanvin, Chanel: associacions franceses d’elegància i glamur. Tot el que és glamurós ve de França, incloent-hi la paraula glamur.

      S’empassa a grans glopades les dones sensuals i exuberants, en contempla els sostenidors fins a marejar-se, observa els motius de les randes a través de les quals s’endevina la corba suau dels seus pits, en memoritza els pentinats, les ungles llargues amb manicura perfecta, els panxells esvelts amb mitges de niló. Als homes no els dedica ni un instant –ni quan, brandant un diamant immens, es llancen a la falda de les dones per demanar-los que es casin amb ells. Només li interessa la bellesa muda i cara de les models. Galtes amb coloret, mans untades de crema hidratant. La Lili Rose s’atipa d’anuncis com altres s’atipen de bombons: compulsivament. Es torna insaciable.

      L’Eileen està amoïnada per aquest comportament nou de la seva filla, que interpreta erròniament com una explosió narcisista precoç de la pubertat.

      Mira-la, diu a en David un vespre que, al passadís, la Lili Rose s’empolaina dreta davant del mirall. Està obsessionada per les vores, les mitges, els cabells, les ungles... L’altre dia em va demanar que li comprés una faixa i uns sostenidors –als nou anys! Com és possible?

      Preocupat pel mercat immobiliari i per algunes conquestes femenines menors, en David no s’havia adonat de res.

      S’interessa pel seu aspecte, diu ell, és una cosa molt natural. Tu com t’ho vas fer, per atrapar-me, eh? Ungles pintades i llavis nacrats, sabates de taló..., què et recorda, tot això?

      David, per l’amor de Déu!, que té nou anys! Una faixa... però quin acudit, si no té res per aguantar ni contenir!

      Per què no pot jugar a princeses? Totes les nenes petites ho fan, no? Igual que els nens petits juguen a soldats.

      LONG ISLAND, 1996

      Per marcar el segon aniversari de la mort d’en Pavel, els Rabenstein, normalment poc atents a les festes jueves, decideixen fer un séder de Péssah a casa de la Jenka a l’East Hampton. La Claire, la criada haitiana, que viu a dues hores de metro d’allà, a Rego Park, aquell matí arriba més aviat que de costum per parar la taula festiva. Al cap de taula, seguint les instruccions de la Jenka, hi col·loca un cobert per al patriarca absent. I al centre: un bol d’aigua salada, un plat de pa matsà i una tasseta de julivert.

      Tu, Shayna, que ara tens quatre anys, no pots evitar observar nerviosa la teva àvia de mirada penetrant, amb el mentó flàccid, les galtes arrugades, el nas de ganxo i d’una edat inconcebible. Veus que les mans li tremolen i que estreny fort el tovalló de lli per immobilitzar-les. Et dius que si mai t’entrebanques parlant, aquesta àvia-esparver s’abraonarà damunt teu, t’atraparà amb les seves terribles urpes i se t’empassarà com si fossis un ratolí de camp.

      A la dreta de la Jenka hi ha el teu pare, l’home més guapo del món, avui vestit amb uns pantalons gris pissarra i un jersei de caixmir negre. En Joel ja no porta ulleres, perquè fa poc li han fet una operació de làser per corregir-li la miopia. Per això, malgrat els cabells grisencs i els solcs entre les celles, no sembla que tingui l’edat que té.

      A l’esquerra de la Jenka hi ha el seu altre fill, el teu oncle Jeremy. Tot i que és calb, que sempre està sobreexcitat i suant, te l’estimes perquè no es descuida mai de dur-te caramels. És més gran que el teu pare, i gai. De moment es queixa de la cadena infernal de túnels i peatges que acaba de travessar. El seu company Arnold s’ha declarat «al·lèrgic a les bajanades religioses» i en Jeremy ha hagut de fer sol les tres hores de carretera entre Hoboken i East Hampton.

      Al costat d’en Jeremy