Arbre de l'oblit. Nancy Huston

mama no crema mai les torrades, diu en Jeremy.

      La mama no està mai malalta, rebla en Joel.

      De fet no està malalta, diu en Pavel –i, mentre llença un munt d’engrunes negres a les escombraries, agafa una capsa de Corn Flakes de l’armari. Més aviat està trasbalsada.

      Trasbalsada per què?, demana en Jeremy.

      No patiu, són coses dels grans, no patiu.

      Tot menjant els Corn Flakes, en Joel mira el pare de fit a fit. El gall li dona un aire estrafolari: s’assembla una mica a l’Archie, el personatge de còmic. Ara que hi pensa, en Pavel també té els ulls desorbitats de l’Archie. Aquest matí tot és estrany. Tot l’espanta. Ja fa mesos que Hitler és mort, la guerra s’ha acabat, què pot ser tan terrible? Què és?

      Potser la mama està realment malalta, diu a en Jeremy en veu baixa quan tornen a ser tots dos a l’habitació.

      Que no, idiota, està així pels camps. Deuen haver rebut una trucada de... Praga.

      Em pensava que la guerra s’havia acabat.

      No perquè la guerra s’hagi acabat ara només rebrem bones notícies fins a la fi dels temps. Que ets tonto o què?

      Tota la vida en Joel associarà l’Holocaust a les torrades cremades i als galls al cap.

      Segueixen més nits de plors i més matins sense la Jenka. Els nois acaben entenent que totes les germanes de la seva mare van ser traslladades de Terezín als camps de la mort de Polònia –la seva mare també–, dos germans d’en Pavel també, i cap d’ells n’ha tornat.

      Altres dies les notícies són bones. S’assabenten que un cosí estimat ha sobreviscut. Que una tia va tenir la sort d’arribar al barri de Marais de París, on la van amagar uns cristians molt amables. També parlen d’un judici, en algun lloc ves a saber on.

      Un dia, mentre en Pavel llegeix el Times a la sala abans de sopar, el diari li rellisca de les mans i cau a terra.

      En una pàgina interior, diu a la seva dona. La pàgina 16. Pàgina 16. Com pot ser que...

      El petit Joel mira com la seva mare travessa la sala, recull el diari i l’obre. Veu com li marxa el color de la cara. No, mama, es diu. No, mama, sisplau, no ploris. La Jenka s’asseu al sofà al costat d’en Pavel. Sigui quina sigui la notícia de la pàgina 16, els dos adults sembla que la trobin increïble i que la sàpiguen des de sempre. La Jenka es posa dreta... i es torna a asseure tot seguit. En Joel es fa pipí a sobre.

      Tot l’oest del Bronx pateix la mateixa tensió que la llar dels Rabenstein. Es nota per la manera com la gent parla en veu baixa al mercat. Pels sospirs de les dones carregades amb bosses de carn i verdures que es desplomen a les escales per recuperar l’alè. Per l’aparença dels homes, que, amb quipà negra o gorra de vellut marró o Borsalino de feltre gris, drets o asseguts en petit comitè als parcs, amb un cigarret o un cigar a la boca, es recolzen al bastó i deixen la mirada perduda en el buit.

      A casa les coses van cada vegada pitjor. Una nit la Jenka s’abraona contra les parets de la seva habitació, una altra nit s’arrenca els cabells a grapats. El petit Joel està aterrit. Com ho pot fer perquè la mare torni a ser com abans, perquè li faci carícies i rigui contenta de veure’l tan espavilat? No hi és tota. El seu cos és al Bronx però el seu esperit és a Txecoslovàquia, en un lloc que es diu Terezín. En Joel no entén gaire res; l’única cosa que pot fer és jugar amb els seus ninos i intentar millorar als escacs. Resulta que fa uns mesos a en Jeremy se li va ficar al cap ensenyar-li a jugar a escacs, però a en Joel li costa i en Jeremy sempre el guanya. Si guanyés el seu germà gran als escacs ni que fos una sola vegada, potser la Jenka tornaria a estar orgullosa d’ell, però en Jeremy apunta els resultats en una cartolina i la clava a la porta de l’armari i per ara anem Jeremy 86, Joel 0.

      Des de la nit dels gemecs, hi ha hagut un altre canvi: en Pavel ha apuntat els dos nois a l’institut hebreu de l’avinguda Marion. Fins ara ell i la Jenka eren jueus laics estil «Només hi ha un Déu i nosaltres no hi creiem», un estil estès, per no dir majoritari, a les metròpolis europees d’abans de la guerra, però ara decideixen que, en record de tots els membres de la família que han perdut la vida, els nois portaran la quipà i aniran a l’escola hebrea els dimecres al vespre i els diumenges al matí.

      Per a en Joel, això vol dir, resumit: aprendre a fer la hal·là i les decoracions del sàbat, encendre les espelmes per al Roix ha-Xanà i construir les cabanyes per al Sukkot. El que més li agrada, el primer any, és preparar creps sense llevat amb molta llimona i sucre per al séder de Péssah i retallar en un paper verd llargues cadenes de granotes i llagostes en record de les plagues d’Egipte. En Jeremy, com que és més gran, ja estudia l’hebreu i va a classes de Talmud Torà per preparar el seu bar mitsvà. A casa recita els passatges bíblics com un lloro de repetició i la Jenka està exultant, mentre en Joel ja no sap on ficar-se. Aprofita cada minut de llibertat per memoritzar tot el que li cau a les mans: la benedicció de les espelmes, el Shemà i v’ahavta, «escolta, Israel, l’Etern, el nostre Déu, l’Etern és un, Beneït sigui per sempre el nom del Seu regne gloriós. Estimaràs l’Etern el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i tots els teus mitjans». Tot i així, per molt que s’empassi tones de saber, sempre està crispat, obsedit pel desig de fer tornar l’antiga (és a dir, la jove) Jenka.

      Als deu anys aconsegueix per fi guanyar en Jeremy als escacs. A partir de llavors, entre els dos germans esclata la guerra.

      NASHUA, 1955-1960

      La Lili Rose arriba al món a Nou Hampshire. El seu pare, David Darrignton, metodista d’origen britànic, és un agent de la propietat immobiliària que se les empesca combinant els trets de jove engalipador amb els de garrepa. La seva mare, Eileen, d’ascendència irlandesa i alemanya, si bé amb una educació presbiteriana, tot just està embarassada quan es casen a la Primera Església Congregacional de Nashua, l’Església Unida de Crist. La filla la bategen en aquesta mateixa parròquia, el mateix lloc on assistirà, durant tota la infància, a l’escola del diumenge.

      Voleu saber si satisfaig les necessitats de la meva dona?, li agrada dir a David Darrington en to de broma. Completament! I una d’aquestes necessitats és treballar!

      De fet, no ho diu de broma, parla seriosament. Així, de seguida que pot després de parir, l’Eileen reprèn l’activitat professional, que consisteix a pintar flors en targetes de vots Doehla. I ja sigui a causa dels estralls infligits als seus ovaris per les substàncies inhalades al taller o per un altre motiu, no hi haurà un segon embaràs.

      La petita Lili Rose, fràgil i pàl·lida, amb els cabells d’un ros venecià, és tan bonica que l’Eileen no pot resistir la temptació de tractar-la com una nina. Li recull els cabells en una cua de cavall o en cuetes i els hi lliga amb clips i cintes de coloraines; a l’hivern li fa jerseis de mitja de color rosa i lila i a l’estiu li cus vestidets de cotó florejats; la renya quan porta la roba bruta o estripada perquè tot costa diners i els diners són una cosa que cal vigilar molt.

      Què vol dir, l’ànima?, es pregunta la Lili Rose cap als sis anys. Podem deixar l’ànima al banc per invertir-hi més endavant i treure’n profit?

      D’una manera o altra, totes les converses dels seus pares giren al voltant dels diners.

      El pare mateix d’en David Darrington, que també es diu David Darrington, és un ermità alcohòlic i esquerp d’alè pudent que viu en una cabana de troncs al sud de Vermont amb la seva pobra dona, la Rose, i vint gats, i passa el temps bevent whisky i matant cabirols. En David fill està obnubilat per la necessitat de demostrar a en David pare que ell sí que se n’ha sortit a la vida en el pla financer, i la prova de l’èxit és que als trenta anys ja és propietari de casa seva.

      Com que la casa en qüestió està situada a uns vint minuts de Nashua per la carretera 101A, no hi ha ningú, per dir-ho d’alguna manera, que pugui extasiar-se en els seus acabats perfectes, els balcons i galeries ben escombrats, els vidres que de tan nets enlluernen i el preciós camí de