Arbre de l'oblit. Nancy Huston

perquè si no hi hagués res que ens en distragués, ens hi llançaríem a sobre a cada moment. En Joel veu les coses des d’una perspectiva més racional que religiosa, per això la masturbació no li sembla tant una pèrdua de semença sinó més aviat una pèrdua d’energia. I, potser per aquesta raó, decideix fer el que sigui per evitar la temptació.

      Però, ai!, per la ciutat de Nova York hi pul·lulen temptacions de tota mena: noies i ombres de noies, riallades, dones joves de totes les mides, colors i formes, pits sinuosos, cuixes, galtes, clatells i panxells femenins, la meravella d’una llengua llepant un gelat, uns llavis carnosos l’un sobre l’altre per escampar el pintallavis, talons d’agulla que martellegen orgullosos la vorera, cartells de cinema que lloen els encants de Jean Harlow, d’Ava Gardner i sobretot de la riallera Marilyn, fràgil i irresistible...

      Progressivament, en Joel posa en pràctica una tècnica en tres etapes: 1) Mirar fixament la persona o l’objecte del teu desig roent; 2) transformar aquest color vermellós en semàfor vermell; 3) frenar i girar.

      Perfecciona la tècnica amb molta paciència: al cap d’uns mesos ja en nota els beneficis i en menys d’un any la domina a la perfecció. Segons ell, és l’únic noi capaç de tallar d’arrel les ereccions. N’està orgullós, és gairebé un presumptuós. Sí: en Joel Rabenstein sap apagar el desig, ni més ni menys, és espatarrant! El seu cos, a diferència del de la majoria de joves, l’obeeix al peu de la lletra. Per això, com els hindús que practiquen el brahmaxari, disposa de grans quantitats d’energia suplementària per als seus estudis. I se’n serveix amb encert. Quan Hugh Hefner publica el primer número de Playboy el desembre del 1953, els amics d’en Joel s’hi tornen addictes d’un dia per l’altre. Ell, girant-se tranquil·lament, s’absorbeix en lectures d’antropologia cultural: Ruth Benedict, Margaret Mead, Franz Boas. Desitja afartar-se només de llibres. Passa tot el temps lliure a la secció de Kingsbridge de la biblioteca pública de Nova York.

      De què van, tots aquests llibres?, li pregunta la Jenka. D’animals, murmura en Joel.

      Ah, molt bé, així que de cop i volta els animals t’encanten. Què tenen, els animals?

      Oh! Em faig moltes preguntes sobre els animals.

      Obsessionat pel patiment que infligeixen els humans a les altres espècies, copia llargs passatges dels llibres que agafa en préstec, i els continua amb els seus propis pensaments, comentaris o preguntes. Omple amb la seva lletra grossa i regular un bloc de notes groc rere l’altre. Després d’haver copiat els primers capítols del Gènesi, en els quals Déu concedeix a l’home el dret d’anomenar i dominar els animals de la terra, del mar i del cel, encercla aquestes citacions amb signes d’exclamació.

      «Mal començament», gargoteja al marge. «Imbecil·litats totals. Parlant clar, Déu no existeix fora dels cervells humans. És bàsicament la projecció dels nostres propis defectes. L’hem fet a imatge nostra: colèric i egoista, irritable i incoherent».

      Estudia les diferents maneres en què, al llarg dels segles, els homes (gairebé mai les dones) han degollat els animals i n’han tallat els cadàvers a trossos. Compulsa no només les lleis de la carnisseria caixer i halal, sinó també les de les corrides de toros i les del sacrifici vudú.

      De vegades, quan en Joel no és a casa, la Jenka fulleja els blocs de notes del seu escriptori i llegeix els seus escrits.

      «A tot Europa», llegeix la Jenka un dia, amb les celles arrufades, «van fer pujar els jueus en vagons de bestiar per portar-los a sacrificar. Però abans de tractar els jueus com bestiar, havien tractat les bèsties com bestiar. Amb quin dret oprimim els animals? Després d’haver-los capturat i sotmès, van forçar els africans a treballar de sol a sol. Però abans de reduir els africans a l’esclavatge, havien reduït les vaques a l’esclavatge. Amb quin dret oprimim els animals? Abraham estava disposat a sacrificar Isaac. En canvi, és poc probable que el pare del boc hagués estat disposat a sacrificar el boc».

      Pavel, pots creure que el nostre fill de disset anys escrigui aquestes coses?, diu la Jenka. Què coi és, tot això?

      Aquesta nova obsessió d’en Joel la neguiteja. Hi torna a pensar quan se’n va a dormir aquell dia, i les llàgrimes li llisquen dels ulls, regalimant pels cabells fins a les orelles, i dins les orelles.

      Pavel, diu, amb la veu pastosa per les llàgrimes, què serà de nosaltres? I del nostre poble, què en serà? Pavel?

      El seu marit, però, ha treballat tot el dia i ja ronca.

      NASHUA, 1967-1968

      Quan la sang comença a rajar de dins de la Lili Rose a l’edat de tretze anys, la seva relació amb les dones d’Elle es transforma. El seu embadaliment es converteix de mica en mica en inquietud. Ara en desitja la gràcia i la bellesa per a ella mateixa: per tal d’agradar, no als nois ni als homes, sinó al seu déu. La veu de dins del seu cap, en altres temps benvolent, ara s’ha tornat des de fa una temporada el jutge sever d’un concurs de bellesa. Tres cops al dia ha d’afrontar la mirada del déu al mirall i aconseguir-ne l’aprovació.

      El seu cos la decep. Despullada davant del mirall, s’observa amb deteniment les cuixes i les troba massa grosses, s’observa amb deteniment el pit i el troba pla. Ah!, si almenys es pogués posar la carn de les cuixes al pit! Però no hi ha cap manera de convèncer les calories que pugin en lloc de baixar. Desesperada, es rebenta els estalvis i es compra uns sostenidors negres push­up. Un filferro passa per dins la vora de sota les copes i una xarxa metàl·lica empeny els seus pits minúsculs cap amunt, creant una il·lusió d’escot. Amaga els sostenidors en un racó de la calaixera. A l’escola, durant les classes de mates o d’història, el seu cervell s’excita només de pensar-hi.

      Un dia, l’Eileen troba els sostenidors ordenant el calaix de la Lili Rose.

      David, li diu aquell mateix vespre, això ho hem de parar. La nostra filla perd de vista tots els valors cristians que li he inculcat.

      Treu bones notes, objecta en David.

      Si badem acabarà com la Lola, embarassada als divuit anys.

      A en David l’agafa desprevingut. La Lola, que havia deixat l’escola als disset anys per agafar una feina de caixera de nit en una estació de servei, havia portat al món el seu primer fill als dinou anys... i, com que la criatura no tenia cap pare en concret, al cap de dos mesos la Lola havia començat a fer cantonades. En David sap pel seu germà que la vida de la Lola és sòrdida. S’imagina efluvis de cervesa i d’escombraries, quartos de bany de rajoles blanques, burilles de cigarreta sucades al cafè i, en les tristes acrobàcies etíliques al seient de davant dels cotxes, sivelles de cinturó i cadenes de rellotges barats picant-li contra les dents.

      Quina idea tens?, diu en David arrufant les celles.

      Podríem canviar-la d’escola.

      A mig curs de vuitè? Però on l’enviaríem?

      L’Eileen esmenta el nom d’una escola catòlica privada a uns quants quilòmetres de Nashua. La matrícula és astronòmica..., però, per molt mort que estigui en David Darrington pare, en David Darrington fill continua necessitant demostrar-li el seu èxit.

      Entesos, diu finalment. Informa-te’n.

      Des de la primera setmana a la nova escola, la Lili Rose comença a anar amb la Petula.

      Al principi els seus pares estan alleujats que per fi hagi fet una amiga. De seguida que coneixen l’amiga en qüestió –mirada evasiva, pits bellugadissos, joies cridaneres–, els seus neguits es revifen. Però com que passen les setmanes i les notes de la Lili Rose no baixen, no troben cap excusa per estar en contra de l’amistat naixent entre les dues noies.

      Com que la Lili Rose va saltar-se un curs i la Petula va repetir dues vegades, la diferències d’edat entre elles és gran: la Lili Rose acaba de fer tretze anys i la Petula en té gairebé setze. Ni brillant ni bonica, és una noia rodanxona i esvalotada que presumeix de transgredir el màxim de normes en el mínim de temps. Fa descobrir a la Lili Rose