Arbre de l'oblit. Nancy Huston

diu això, trepitja metòdicament amb els seus sabatots els peus amb mitjons d’en Joel i li escup a la cara.

      En Joel torna a la biblioteca de l’escola i comença una nova llista de lectures. Aquesta vegada en fa una còpia i l’amaga en un lloc secret –una mica com les genizes de les sinagogues, on entaforen els llibres sagrats hebreus esperant la cerimònia del seu enterrament.

      Per avançar-se una mica en la preparació del seu bar mitsvà, en Joel es posa a estudiar obsessivament les regles del Talmud Torà. N’hi ha una que l’amoïna una mica, és la que prohibeix malbaratar la semença. És un dels pitjors pecats del món, Déu va matar clarament Onan per això!... tot i que, si ens ho mirem de prop, resulta que Onan va ser castigat no perquè es masturbés, sinó perquè quan el seu germà va morir i ell va casar-se amb la vídua com l’hi ordenava la Torà, no tenia ganes de deixar-la embarassada perquè els seus fills serien considerats fills del seu germà i no seus i no tindria dret de transmetre’ls els seus béns, o sigui que va decidir retirar-se i deixar que la seva semença s’escampés per terra. Però bé, sigui com sigui, la moral de la història era la mateixa, és a dir, que si vessaves la teva preciosa semença tant se valia com esdevenies impur, tant si ho havies fet expressament (per divertir-te) com si no (dormint). Segons la tradició oral, els rabins que tenen somnis eròtics la vigília del Yom Kippur o del Roix ha-Xanà no tenen dret de presidir les cerimònies. Pobres!, es diu en Joel. Deu ser incòmode haver d’anar a la sinagoga i dir: «Eh, bé, em sap greu però enguany haureu de buscar algú altre per presidir les cerimònies...».

      En Jeremy ja ha celebrat el seu bar mitsvà. Diu que vol ser advocat quan sigui gran, per defensar el novíssim Estat d’Israel, però mentre espera hi ha una llei que transgredeix gairebé cada dia, la que prohibeix vessar la seva semença expressament (per divertir-se). Joel ho sap perquè les seves habitacions estan costat per costat i a través de la paret mitgera sent el seu germà gran esbufegar i gemegar un vespre rere l’altre. Deu deixar taca als llençols perquè la Jenka el renya sovint sobre aquest tema. De vegades en Jeremy protesta sanglotant: No m’he tocat, mama! T’ho juro! –I això què és, doncs?, exclama la Jenka. Eh? Què és, això? T’hi he de fúmer el nas a dins perquè admetis que això ha sortit de la teva shofkha?

      En Joel sap què és rebre el furor de la Jenka de ple: et fereix en el més profund de tu mateix i et fa posar vermell com una nena, per tant està vivament, vergonyosament content cada vegada que li toca a en Jeremy i no a ell. El pitjor de tot, en les recriminacions de la Jenka, és que sempre estan relacionades amb l’Holocaust. Et penses que les meves germanes van morir perquè tu et poguessis grapejar?, diu, per exemple. Et penses que sis milions de jueus van quedar reduïts a cendres perquè tu comprometis així el teu futur? És tot el que se t’ha acudit per compensar la pèrdua dels homes més cultivats de Praga i de Viena, d’Atenes i de Berlín?

      Un dia, exasperat que el renyin més que al seu germà petit, en Jeremy compra un número de Modern Man i l’amaga de qualsevol manera sota el matalàs d’en Joel. Naturalment, la Jenka el troba de seguida que entra a l’habitació d’en Joel per plegar les piles de roba que ha planxat la Deanna, la criada jamaicana. Agafa la revista, veu de què va i gairebé cau a terra. Troba que no està a l’altura per tractar una falta com aquella i avisa en Pavel.

      Quan en Joel torna del seu curs de Talmud Torà aquell vespre, el seu pare el fa pujar al seu despatx, al primer pis. Agafa la revista enrotllada com un tub.

      Ets tu qui ha comprat això, fill?

      Amb els ulls a terra, en Joel fa que no amb el cap.

      Algú te l’ha deixada?

      Un cop més, en Joel fa que no amb el cap.

      Llavors com és que la tens?

      A en Joel les galtes li brillen de vergonya i de ràbia, però continua callat. Més que el càstig del seu pare, tem el que rebrà de mans d’en Jeremy si el delata. En Pavel fa la pregunta en diversos tons, però ell es manté en silenci. Llavors, mentre el continua aclaparant de retrets, en Pavel, teatral, comença a colpejar-lo amb el número de Modern Man. Els seus cops, tanmateix, no són tan forts com els crits: no té tant la intenció de castigar el fill, sinó més aviat de tranquil·litzar la dona.

      Et penses que és per això que em trenco el toutchis? Et penses que em passo seixanta hores la setmana a l’oficina per tenir un fill com tu? Un fill que es magreja escarxofat al llit mirant schmuschkas? Te’n burles, de totes les esperances que hem posat en tu, vols convertir-te en un macarra? Aspires a això, a convertir-te en un miserable gamberro novaiorquès?

      Finalment, esbufegant de manera teatral, llança la revista per l’habitació i es deixa caure a la butaca. No vull que facis entrar mai més a casa aquesta mena de chazerai, queda clar? Ni t’acostis a sopar, avui. Ta mare no cuina per a macarres. Queda clar?

      Sí, papa.

      NASHUA, 1963

      Cantussejant sempre en veu baixa, la Lili Rose es fa gran. Viure apartada de la ciutat la converteix en una mena de pària, o sigui que es llança de cap a la feina escolar. La mestra de primer curs la lloa davant tota la classe i l’esmenta sovint com a exemple. Cap a finals d’any, convoca l’Eileen i en David.

      La Lili Rose, els comunica, ja domina la lectura tan bé que per a ella seria perdre el temps que fes el segon curs.

      Així doncs, la Lili Rose passa directament a tercer. Els alumnes no suporten aquella nena que en un tancar i obrir d’ulls fa les tasques que a ells els costen tant d’esforç. Es burlen dels seus vestits de nina i la tracten de mosqueta morta, marieta, llepaculs. S’inicia un cercle viciós: com més exclosa se sent la Lili Rose, més treballa, i com més treballa més la marginen.

      Quan arriba als vuit anys, en David decreta que ha d’aprendre a anar en bici i l’Eileen afegeix que ha arribat el moment d’iniciar-la en la costura. Però a la Lili Rose li fan por les bicis i les màquines de cosir, dos aparells les rodes dels quals es fan girar a tota velocitat accionant uns pedals. A la nit, en els seus malsons, la bicicleta trontolla i cau, enviant-la a terra i llançant-la davant les rodes d’un camió; l’agulla de la màquina de cosir li forada els dits amb insistència, cosint-li les mans a la roba. Sempre hi ha vessament de sang, supressió del seu ésser.

      Els seus pares la miren, incrèduls. Però..., què dius? Por d’una màquina de cosir? Por d’una bici? No estàs bé, oi? Però ella no cedeix. En lloc d’aprendre a cosir i a anar en bicicleta, la Lili Rose canta.

      En David i l’Eileen no fan gaire cas d’aquells cants, però el temps passa i una veu càlida dins el seu cap comença a xiuxiuejar-li que té un do. La veu l’anima, li promet la glòria: un dia pujarà a escena com Aretha Franklin, amb un magnífic vestit de lluentons, i cantarà amb un micro. Milions de persones la miraran per la tele, clamaran el seu nom i es barallaran per comprar entrades per als seus concerts.

      Per a la Lili Rose, aquesta veu es converteix en una mena de déu que la mira, la segueix i la vigila permanentment. S’esforça per ser digna de les esperances que posa en ella i es torna dependent de les seves lloances. Llavors demana a la seva mare si pot anar a classe de cant.

      Vol cantar al cor de l’església, diu l’Eileen a en David. Seria genial, no?

      En David s’empipa perquè les classes són cares. Però amb l’ajuda d’una mica de whisky i una mica de perfum, l’Eileen aconsegueix convence’l. Sí, acaba dient, si la portes tu.

      Les classes les fan al soterrani de l’església, el dissabte a la tarda. El professor, el senyor Vaessen, és un jove alt d’uns trenta anys amb el rostre tapat per les ulleres i la barba. Tímida al principi, la Lili Rose es deixa anar a poc a poc davant seu. Entre classe i classe, es tanca a l’habitació i practica durant hores: intervals, acords majors i menors, armadura, indicació del compàs, tècniques de respiració, trinats, frasejats; l’art de cantar amb precisió des de l’attaca. Al cap d’uns mesos de classe, el senyor Vaessen diu a l’Eileen que els progressos de la seva filla són