Arbre de l'oblit. Nancy Huston

el misto amb indiferència. Quan la flama toca la punta del cigarret, aspirar l’aire a través del filtre... ah!, aquella lluïssor taronja! Deixar la primera pipada sense empassar-te-la pel sofre, però, a partir de la segona, inspirar profundament el fum. La Lili Rose ho prova fins que l’eufòria de la nicotina la porta a la molèstia de tenir el fum als pulmons. Aguanta el cigarret amb l’índex i el dit del mig. Cada dues o tres pipades, posa el cigarret en posició de llapis i li dona copets per fer caure la cendra al cendrer. Aprèn a fer com el seu pare: aguantar el fum arrodonint la boca, deixar-lo entrar a poc a poc i mirar com s’enfila amunt cap als narius i tot seguit avall cap als pulmons. En l’interval d’unes setmanes, la tècnica està a punt. La Petula s’especialitza a fer anelles de fum. Mentre que les rodones de la Lili Rose semblen bafarades de boira matinal enfilant-se del riu Merrimack a la tardor, les de la Petula són perfectament circulars, formant una garlanda de flotadors que va pujant cap amunt.

      La Petula té una col·lecció impressionant de discos: desenes de quaranta-cinc revolucions i una bona vintena de trenta-tres revolucions. Els deixa a la Lili Rose, que els posa a la cadena hi-fi de la sala quan els seus pares no hi són. «Tambourine Man», «Sound of Silence», «Satisfaction»... Balla fins a quedar esgotada, dreta davant del gran mirall, mirant-se a través de les pestanyes, tirant el cap a la dreta i a l’esquerra al ritme de la música per imitar el que ha vist de Dylan o dels Beatles a la televisió. En la boca d’aquells homes, la paraula dona sembla un gemec, una coseta calenta que podrien esclafar contra el seu cos dur, abraçar i destruir. Quan escolta aquests homes cantar, el cos li tremola per dins i després es desfà com la rosada. És tan agradable que fa mal.

      La Petula se’n riu dels Beatles, amb els cabells llargs ben tallats, nets i pentinats, el serrell en línia recta, els trajos amb corbata impecables, les rimes i els ritmes regulars, que signen amablement els àlbums per a colles de pijes histèriques. Escarneix Paul seduint el públic amb el seu somriure brillant, o John que es mossega modestament els llavis, vinclat en la seva guitarra, abans d’aixecar el cap just a temps per cantar la tornada. «She loves you, yeah, yeah, yeah... Nan!», se’n riu la Petula. Els Beatles són bons nois que fan veure que són dolents. Els dolents de debò són els Stones. Es nota que en saben, de drogues i de cardar.

      I tant!, fa la Lili Rose empassant-se la saliva.

      I l’Elvis?, li pregunta l’endemà, mentre les dues noies ballen juntes «Ruby Tuesday» a l’habitació de la Petula.

      L’Elvis la Pelvis? Fas broma, no? Està passadíssim, que no ho saps? A les nostres mares, a elles, els hi agrada l’Elvis!

      La Lili Rose riu i fa que sí amb el cap, tot i que dubta molt que a l’Eileen li agradi l’Elvis.

      Els dissabtes van al nou centre comercial. La Lili Rose n’està encantada. Tot li agrada: els colors vius i clars, l’anonimat, els diners que canvien de mans, els tamborets alts giratoris espaiats al llarg de la barra dels cafès, la publicitat difosa pels altaveus, l’avidesa de la gent que corre cap aquí i cap allà amb un posat concentrat per comprar les seves coses, el dring de les caixes.

      Les dues noies dediquen moltes hores a vagar pels passadissos dels grans magatzems, passant revista a roba interior i perfums, cremes del sol i laques, pintallavis i pintaungles en una paleta vertiginosa de tons, del rosa més pàl·lid al porpra granat.

      La Petula ensenya a la Lili Rose a entrar a l’emprovador amb set peces i sortir-ne amb sis... havent-se guardat la setena per sota la roba. Cada vegada els seus grans ulls blaus innocents entabanen les dependentes.

      No et va res bé?

      Aquesta vegada, no. Gràcies igualment!

      La Petula també s’emprova roba i surt per ensenyar-la a la Lili Rose. Com que està rodoneta, la roba sempre li estreny.

      No et va una mica estreta?, demana la dependenta.

      Quan es gira, la minifaldilla o la samarreta li estreny el darrere i els homes que esperen a la caixa li llancen miradetes dures com si no ho poguessin evitar.

      MANHATTAN, 2001

      Amb només nou anys ja comences a tenir formes i la Lili Rose està preocupada. Està convençuda que piques entre àpats i t’imposa un règim estricte, però no impedeix que els pits se t’inflin i que les natges se t’arrodoneixin. D’altra banda, els cabells se t’arrissen cada vegada més i t’acaben convertint en una autèntica petita afro que resisteix a tots els esforços de la Lili Rose per allisar-te’ls.

      Llavors els avions s’estavellen contra els gratacels. Com que viviu a uns quants quilòmetres al nord de les torres bessones, no patiu de ple l’horror de l’esdeveniment, i els teus pares, que no volen que absorbeixis en una dosi massa alta les imatges del desastre, tenen cura d’apagar la ràdio i la televisió quan tu hi ets. Tant és: la ciutat sencera, el país sencer està traumatitzat.

      A East Hampton, el diumenge següent, veus la teva àvia Jenka, l’esquena sacsejada d’espasmes, sanglotant en braços del teu oncle Jerry.

      NO ÉS FÀCIL SABER PER ON COMENÇAR. POTSER NOMÉS M’HI HE DE LLANÇAR, TIRAR-M’HI, UNA MICA A L’ATZAR... OH, HERVÉ, QUI EM DONARÀ L’ELOQÜÈNCIA, LA POESIA I LA CONFIANÇA QUE NECESSITO PER EXPLICAR-TE AMB CALMA LA MEVA HISTÒRIA –AMB PROU CALMA, ALMENYS, PERQUÈ SIGUI COMPRENSIBLE? MÉS AVIAT GANES DE TRENCAR-HO TOT, FER-HO MIQUES. SÍ: ESBOCINAR EL MEU PASSAT I CONSTRUIR UNA OBRA D’ART A PARTIR DE LES RUÏNES. PER A NOSALTRES, HERVÉ, ESTIMAT. PERQUÈ PUGUEM SOMIAR UN FUTUR.