Arbre de l'oblit. Nancy Huston

i ocells són susceptibles d’apreciar la perfecció ostentadora de la casa, des de la moqueta de la sala dita familiar al soterrani fins al sostre de bigues impecables.

      La Lili Rose no suporta el seu nom, que els seus pares es van inventar ajuntant el nom de cada mare respectiva. No suporta tampoc ser filla única, i jura que si un dia té fills en tindrà tot un reguitzell.

      Atès que viuen al bosc més que no pas a la ciutat, la Lili Rose no només és filla única sinó que també és solitària. L’Eileen la deixa al matí a la llar d’infants, se’n va a treballar i la recull quan plega. Quan comença l’escola de primària fa el trajecte en l’autobús escolar: per això els altres nens no la poden convidar a casa pels berenars d’aniversari entre setmana o a les festes pijama els dissabtes. Sola a la seva habitació del primer pis o al jardí de darrere la casa, la Lili Rose canta per fer-se companyia.

      Li encanta la manera com les síl·labes i les estrofes de les cançons es van col·locant formant un ordre dins el seu cervell. «Érem vint o trenta / bandolers en una colla / tots vestits de blanc / a la moda de... em sentiu? / Tots vestits de blanc / a la moda dels marxants».^* Els càntics també, li encanten. «Agafa la meva mà entre la teva i que en tot lloc / la Teva mà dreta em sostingui, Senyor, Déu meu. / Com podria dirigir-me, sense la teva ajuda, / si no et tinc per guiar-me?».

      Lili Rose s’enganxa a la música.

      * És la traducció d’uns versos de la «Complainte de Mandrin», sobre el contrabandista Louis Mandrin (1725-1755). La cançó es va fer molt popular durant la Comuna de París (1871) i en altres ocasions al llarg del segle xx. N’hi ha una versió coneguda d’Yves Montand. (N. de la t.)

      MANHATTAN, 1994

      A la tornada, Shayna, quan amb prou feines tens dos anys i mig, els teus pares t’apunten a l’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s al carrer 114 oest.

      La Lili Rose, ara ja titulada al City College, normalment s’està a Harlem de les vuit del matí a les sis de la tarda; per tant, és en Joel qui et porta a l’escola. Sempre feu el trajecte a peu (excepte els pitjors dies d’hivern, que, des de la cantonada d’Amsterdam, un vent glacial us colpeja, gairebé us fa caure, i en casos així agafeu un taxi). Oh, les passejades amb el pare, Shayna!, les passejades amb el pare! Sempre camines a la seva esquerra perquè en Joel sordeja una mica de l’orella dreta. La teva maneta arraulida entre la grossa grapa peluda paterna (amb una aliança d’or, que t’agrada acariciar, a l’anular), et sents completament segura i al cel. En Joel és un pare de cap a peus. El seu objectiu és fer de cada instant de la teva vida una oportunitat d’aprendre.

      Pendent dels seus llavis, entens de seguida el sentit de les paraules acurçar, amitjanar i allargar. Acurceu quan feu tard: consisteix a tallar en diagonal a través del campus de Columbia; només trigueu un quart d’hora. Amitjaneu quan feu un trajecte de vint a vint-i-dos minuts en forma de L, que consisteix a vorejar (o travessar, si fa bo) el parc Morningside. I allargueu –és amb escreix el que més t’agrada– fent que duri mitja hora bona: implica agafar el carrer 120 fins a Riverside i després vorejar el parc per la riba del riu –corrent, esbufegant, rient, meravellant-vos dels arbres florits o de les piles de fulles daurades o dels munts de neu verge.

      Mentre camineu aneu xerrant. Metralles el teu pare amb preguntes i sempre en sap la resposta. Quan riu per una broma teva és com si mosseguessis una llesca de pa torrat untada de mel i mantega fosa.

      Joves cangurs competents, nois o noies, et venen a buscar, et porten a casa i s’ocupen de tu fins que, cap a dos quarts de sis, els passos del professor Rabenstein ressonen al passadís. Llavors, somrients, obren la porta i et veuen sortir disparada com una bala de canó, corres al llarg del passadís i et llances als braços del teu papa. I ell t’aixeca enlaire, et fa giravoltar i estavellar-te contra el seu pit.

      La felicitat no té cap altra definició.

      OUAGA ÉS EXACTAMENT EL QUE NECESSITO EN AQUEST MOMENT. XIVARRI, MERDER, COMPLICACIONS, PUDOR DE TUBS D’ESCAPAMENT DE MOTOS BARATES I PLÁSTIC EUROPEU SOCARRANT-SE ALS LÍMITS DE LA CIUTAT, CALOR INTENSA I SECA, POLS VERMELLA, EDIFICIS SENSE ACABAR, VORERES ON S’AMUNTEGUEN FRUITA, VERDURES, ESCOMBRARIES, NEUMÁTICS, BATERIES I PARRACS, UNA BARREJA DE MATERIALS MÉS HETERÒCLITA QUE EL TERRA DE L’ESTUDI DE FRANCIS BACON... I EL SOMRIURE DE LA GENT. PER NO DIR LA MÚSICA, EL RITME SUAU DEL BALÀFON I EL TAMBOR QUE SENTO CADA MATÍ, MIGDIA I VESPRE, FEBLE O FRENÈTIC, PROPER O LLUNYÀ, QUE VE D’ALGUN LLOC, SEMPRE.

      BRONX, 1948-1950

      Com que els negocis d’en Pavel prosperen, els Rabenstein poden deixar el pis de Kingsbridge Heights per una casa a River-dale. Tot i que ara cadascun té la seva habitació, els nois sempre estan com gat i gos. En concret, en Jeremy imposa al seu germà petit un regne de terror, trepitjant-li els peus descalços amb les botes, fent burla de la seva miopia, robant-li i fent-li desaparèixer les llibretes, els llapis i les ulleres, delatant-lo quan arriba tard a escola, desfent-li els cordons, lligant-li les sabates una amb l’altra, escampant-li la roba bruta pel terra de la seva habitació. Quan la Jenka bufeteja en Joel per aquestes bestieses que no ha comès, ell no gosa assenyalar en Jeremy: sap que en Jeremy també li pegaria un cop es quedessin sols.

      Està aterrit de pensar que fins a la fi de la seva vida la mare estimarà i admirarà el seu germà gran més que a ell, però no sap com canviar la situació. D’altra banda, no pot esperar que en Jeremy el mati com Caín mata Abel a la Bíblia, i que així la Jenka entengui per fi que s’ha equivocat creient que el gran és més digne d’amor que el petit, perquè en aquest cas seria massa tard per rabejar-se de ser el fill preferit.

      Hi ha un altre problema: en Jeremy comença a fer classes de violí. En poc temps aprèn a tocar melodies de Mahler, Dvorák i sobretot de Janácek –melodies que la Jenka havia sentit abans en concerts, a la sala municipal o a la sala de l’Òpera Nacional de Praga, i que la fan plorar per la seva joventut.

      És extraordinari com has après a fer plorar ta mare amb tan poc temps, diu extasiada. No m’ho puc creure. Tres compassos de Janácek i se m’obren els canals lacrimals. Em pregunto com t’ho fas.

      Sense cap talent musical, en Joel no té accés a aquests canals.

      En el seu interior, el que més desitja és poder jugar a beisbol amb els seus amics després de l’escola, però la Jenka s’hi oposa.

      Heu sentit parlar mai d’una cosa més idiota?, diu ella. Colpejar una pilota amb un bat, després entomar-la i enviar-la allà on era al punt de sortida, pots dir-me de què serveix, això? Pots explicar-me quina gràcia té córrer com un boig al voltant d’un camp en forma de diamant? Els teus avantpassats sabien tallar i polir els diamants: això sí que valia la pena. Un dia aniràs a veure el Museu del Diamant de Praga i veuràs de què parlo.

      El Yankee Stadium només és a quatre parades al sud de casa, amb la línia 4 del metro IRT, però ni pensar-hi que en Joel pugui anar a un partit del seu equip preferit. Tots els seus amics hi tenen dret, ell no; i ell, a més, no pot estar al dia dels resultats de beisbol perquè, en lloc de comprar el Post com els altres pares, en Pavel compra el Times.

      Aïllat i desgraciat a l’escola, intimidat pel seu germà a casa, en Joel s’aferra als llibres. Agafa en préstec de la biblioteca de l’escola un volum rere l’altre i els devora de la primera pàgina a l’última. A quart curs, comença a fer-ne una llista meticulosa, amb el títol, l’autor i el tema, un resum del contingut i una puntuació (sobre deu) que reflecteix la seva apreciació personal. Els seus autors preferits (10/10) són Agatha Christie, Alexandre Dumas i Jules Verne, amb A J. Cronin en quarta posició. A finals de sisè curs, la seva llista de lectures ja té vint pàgines.

      Un dia la Jenka la troba a la seva taula. Impressionada, se’n meravella a en Pavel mentre sopen. A la nit, en Jeremy l’hi roba. Quan en Joel s’hi encara, l’altre ni tan sols ho nega.

      Aquell paperot?, diu. No teníem més diaris i l’he fet servir per encendre el foc.

      En