Arbre de l'oblit. Nancy Huston

Shayna. Ets la més jove de la colla i et toca a tu fer les quatre famoses preguntes de la cerimònia de Ma nishtana. Com que sabies que hauries de passar aquesta prova i volies que la teva mare en quedés molt impressionada, en Joel ha dedicat una estona cada vespre de la setmana a repassar les preguntes amb tu fins que te les has apreses de memòria.

      Ara, fent un senyal amb el cap i clavant-te un copet de colze en Joel et dona el tret de sortida. Agafes aire, però quan intentes parlar de la boca només et surt un esgüell de ratolí. T’escures la gola i repeteixes la pregunta que dona nom a la cerimònia i l’obre: «En què és diferent de les altres, aquesta nit?».

      Perfecte, reina, diu la gran urpa d’en Joel damunt la teva maneta menuda. Bravo. Som-hi, vinga, tu pots amb les preguntes.

      Enganxant-te a la calidesa del teu pare, dius: «Car totes les nits mengem pa amb llevat o pa àzim; per què aquesta nit només mengem àzim?».

      En Joel t’ha explicat que al séder de Péssah es menja pa sense llevat per recordar que durant la llarga travessia del desert del Sinaí per fugir de l’esclavatge, els jueus no tenien llevat.

      «Car cada nit mengem tota mena d’herbes; per què aquesta nit només mengem herbes amargues?...», julivert, en aquest cas, et va informar en Joel. No suportes el julivert i esperes que no t’obliguin a menjar-ne.

      «Car totes les nits», continues amb coratge i obstinació, la veu una mica menys tremolosa ara que arribes al final, «no suquem res ni una vegada, per què hem de sucar aquesta nit dues vegades?». En Joel et va explicar que cadascun de vosaltres havíeu de sucar un bri de julivert en aigua salada i sacsejar-lo tot seguit, en record de les llàgrimes salades que van vessar els jueus en l’època de l’esclavatge a Egipte.

      Ara t’afanyes a fer l’última pregunta, la que parla d’estirar-se. «Car totes les nits mengem asseguts o estirats; per què, aquesta nit, mengem estirats?». T’esperaves que tots els convidats s’escarxofarien als coixins que hi havia escampats pertot arreu al saló de la Jenka, però en lloc d’escarxofar-se estan asseguts drets com un pal, solemnes... Tots tret del pobre oncle Jeremy, que pica de peus a la cadira llançant miradetes a la Lili Rose. Saps que necessita nicotina i es pregunta quan es podrà esquitllar al jardí a fumar amb la seva cunyada.

      Per fi heu passat la prova. A l’altra banda de la taula, la mare et felicita amb un immens i càlid somriure, Shayna..., però, girant ostensiblement la mirada, aixeques cap al pare uns ulls adoradors. La Lili Rose es posa dreta tan de sobte que està a punt de tombar la cadira.

      Què, ens en fumem un abans del tiberi, Jerry?, diu ella, fent que s’il·lumini la cara d’en Jeremy, que s’enfosqueixi la d’en Joel i que es posi vermella de ràbia la de la Jenka.

      L’HERVé I JO FEM SERVIR OUAGA DE BASE MENTRE ESPEREM PER MARXAR LA SETMANA QUE VE CAP A MALI, SOTA L’AUSPICI DEL TURING PROJECT, PLANTAR DEU MIL ARBUSTOS A LA REGIÓ DE MOPTI. REFORESTACIÓ. VAL MÉS GERMINAR QUE GEMEGAR, EM VA DIR L’HERVÉ AHIR AL MATÍ MENTRE ESTÀVEM ESTIRATS DE COSTAT AL LLIT ESTRET DESPRÉS DE L’AMOR, I VAIG ESCLATAR A RIURE. VAL MÉS FEIXA QUE QUEIXA, VAIG REPLICAR JO, I VAM RIURE TAN FORT QUE VAM HAVER DE TORNAR A COMENÇAR LES CARÍCIES DES DE ZERO.

      BRONX, 1952

      En Joel també, als dotze anys i mig, comença els preparatius per al seu bar mitsvà. El tutor que li assigna la sinagoga de l’avinguda Marion és un noi jove amb el nas ple de grans, els cabells greixosos, les dents podrides i una halitosi severa. En Joel aprèn a articular llargues frases en hebreu sense respirar pel nas. Les paraules li ballen als llavis. El tutor, sorprès per la pronúncia impecable, assenteix amb el cap i li fa reverències.

      Per fi arriba el gran dia. En Joel se sent a punt. Té ganes que la Jenka estigui més orgullosa d’ell que d’en Jeremy. La sinagoga és plena a vessar, els seus pares estan asseguts a primera fila, el seu germà providencialment absent –i ell, Joel Rabenstein, és el centre d’atenció. Alt i majestuós en el seu vestit daurat, el rabí obre amb solemnitat el recambró de fusta que conté el Séfer Torà i desenrotlla el pergamí per a ell sol. Tot és com ha de ser, tret que... En Joel té molèsties a la panxa. Se li recargolen els budells. Quan aixeca el cap, els seus ulls troben els del rabí i la mirada del sant home s’enfonsa dins seu fins a les profunditats.

      En Joel comença a cantar els versos en hebreu. Ho ha memoritzat tot perfectament, però, cosa estranya, mentre la seva veu desgrana els passatges de Reis 18, l’escena que descriu comença a viure dins seu; és com si les paraules engendressin la realitat a mesura que són dites. En Joel es troba entre els profetes que, al mont Carmel, dubten entre dos déus. Els veu saltar a l’altar i posar-se a cridar. Quan Baal, el fals déu, no respon, es claven espases i llances a la carn, fent brollar la seva pròpia sang. En Joel continua articulant el text, però cada vegada té més mal de panxa perquè està trasbalsat pel que mostren les seves paraules: fulles afilades que penetren el cos dels toros i el dels homes, la sang que raja, els homes que tallen els toros a trossos i els cremen a l’altar, el foc del Senyor que cau, consumeix la carn i asseca l’aigua fins a l’última gota.

      En Joel té el cor a la punta dels llavis. El rabí, tornant a enfonsar la mirada en la seva, veu que no hi creu.

      Ara ja arriba el final de la cerimònia. El rabí cobreix el cap d’en Joel amb una tela blanca gruixuda –després, posant les mans sobre la tela, es vincla i li diu en veu baixa: «Estreny el cul i continua».

      Atònit, sol, invisible, en Joel rugeix amb violència.

      Ja s’allunyen, el rabí li porta el xofar als llavis i ell hi bufa a dins. En Joel sap que l’instrument representa la banya del boc que s’havia embrancat al sotabosc. La idea és recordar a Déu el mèrit d’Abraham, amb l’esperança que Ell perdonarà als homes els seus pecats. «No oblidis!», imploren les notes d’or enfilant-se a través de l’aire cap al Tot Poderós. «Abraham estava disposat a sacrificar el seu fill! Bé mereixem una petita reducció de la pena a canvi, no?».

      Al cap d’un moment, les notes flotants alenteixen i s’apaguen, significant al món que en Joel s’ha convertit en un home... un home jueu. Veu que la Jenka el mira, radiant, amb els ulls plens de llàgrimes. Però quan la gent s’aplega al seu voltant per felicitar-lo –Mazel tov! Mazel tov!– es fa un quàdruple jurament en veu baixa: no dirà mai més cap cosa en la qual no creu, ni menjarà animals, ni portarà la quipà, ni posarà mai els peus en una sinagoga.

      La Jenka està horroritzada perquè el seu fill petit de sobte es nega a menjar la seva sopa de pollastre, els seus bagels de salmó fumat i la seva carpa farcida. Vey ist mir! Sospira i se’n queixa a en Pavel, però el noi continua intractable. Està tranquil i resolut en la seva decisió de consumir només verdures i productes làctics. Quan els seus pares tenen convidats a sopar, es queda al seu lloc en silenci, pica una mica d’amanida de col i de pastís de poma i es disculpa educadament. Sortint del menjador sent els adults sospirar i lamentar-se en veu baixa de veure’l tan pàl·lid i magre. Com pot ser, no menjar carn?, diuen mentre es tornen a servir una mica més de bou a la Stroganoff de la Jenka. L’home és carnívor per naturalesa. Caça des de la prehistòria!

      BOSTON, 1965

      Quan en David Darrignton pare sucumbeix a una cirrosi l’any després, els seus quatre fills i les dones respectives comprenen que hauran de passar una estona a l’infern. No només hauran d’organitzar les exèquies per al vell ermità, sinó també repartir els seus béns florits, trobar nous propietaris per als seus gossos psicòtics, vendre la seva cabana de troncs i trobar una solució per a la Rose, la mare, el cos i l’ànima de la qual decauen a correcuita.

      Estirada de bocaterrosa davant la llar de foc, la petita Lili Rose fa els deures mentre en David i l’Eileen discuteixen de tot això a la sala havent sopat.

      Ves-hi tu, àngel meu, diu l’Eileen.

      No hi puc anar tot sol. Serà un infern. Sense tu no ho suportaré.

      Però qui s’estarà amb la Lili Rose?

      Sí,