Les muses. Jordi Cussà

al capdavall ho havia sacrificat tot per una mentida.

      —No digueu això, mestre —li implorava la Caterina, llagrimejant com una magdalena—. Déu és la veritat eterna i la vostra missió serà un far per a la cristiandat durant...

      Però ell repetia que la seva missió havia estat un frau, perquè ho havia entès tot a l’inrevés: la clau de volta de la seva filosofia era aglutinar tots els estudis i les ciències en una sola moral, que emanava de Jesús de Natzaret. I era allà on s’havia equivocat de mig a mig: a Déu li havien d’atorgar només el que és de Déu, o sigui la fe i la pregària en la privacitat personal; mentre que la resta d’estudis i investigacions les havien de centrar precisament en els individus, en la petita veritat de l’esforç diari per millorar la comunitat, sense que els dogmes de l’Església, de cap creença, hi interferissin mai més en cap sentit. Aquelles disquisicions, venint de qui venien, eren tan esgarrifoses que la Caterina no podia ni transcriure-les, i la Magdalena ho feia tan bé com podia només perquè ell els ho havia suplicat.

      —Un últim compliment —havia dit—, perquè ja veig que els meus ulls no gaudiran mai més de la faç de Mallorca, se m’apaga l’espelma. —I al cap d’un altre accés de tos i tremolors i vòmits biliosos:— Però això potser és la darrera gràcia del Senyor: Ell sap que, ara que he descobert la veritat de la seva mentida incommensurable, viure em costaria un turment pitjor que l’Infern.

      En un moment de lucidesa, els va donar dues claus, la que obria la seva arca i la que disparava el mecanisme que en descobria un doble fons secret. A l’arca, sota dues mudes de roba, hi havia un mar de documents, mapes i cartes inacabades. Al calaix ocult del cul, hi havia un pilot de rotlles planxats d’una cal·ligrafia aliena, una carta per a elles dues, i una bosseta de cuir amb les dotze monedes d’or que sempre duia al damunt per si de cas.

      El capità del vaixell va insistir a llançar el cos a la mar com més aviat millor: per savi i virtuós que hagués estat en vida, ara el mestre era un focus d’una febre contagiosa. Les germanes li haurien volgut dir un rosari cadascuna, però el capità les va convèncer a favor d’un parenostre, i de deixar les altres oracions per després de la sepultura. Ho van fer així, esclar, i quan van haver acabat el rosari, sobre una coberta on ventejava i plovisquejava, les germanes van baixar al compartiment i van obrir la carta personal del seu pare adoptiu, l’home que les havia salvat d’una vida abjecta i els havia ensenyat el poc que sabien.

      Estimades filles de la meva ànima, ja que no de la meva carn i la meva sang,

      Quina benaurança em va concedir Déu el dia que us vaig conèixer i us vaig manumetre. M’heu servit amb una abnegació i una senzillesa que moltes filles carnals no trobarien al cor! Us ho agraeixo ara que no hi soc, amb la mateixa sinceritat que us ho he agraït cada dia que hem compartit. A més de les monedes, que semblen molt però us duraran poc, trobareu sis pedres precioses al taló de la sandàlia esquerra, regals de reis i nobles, que valen una petita fortuna. Us permetran buscar un país i un lloc on establir-vos i viure encara una tercera vida, que us desitjo molt més noble i lliure que la primera, i més tranquil·la i pròpia que la segona. A tal efecte, us he deixat un parell de cartes d’amics de confiança que us ajudaran en el que calgui. I pel que fa a les gemmes, en realitat no són un regal: només un pagament honrat per tots els anys que m’heu dedicat, que ja en sumen dotze com els apòstols.

      El més important, i us ho encomano com si fos l’essència del meu esperit, és el document on proclamo i explico quan i per què vaig renegar de Déu en tant que Veritat Única i Creador omnipotent de totes les coses. L’heu de copiar i escampar pel món, igual que els escrits que heu trobat al doble fons de l’arca. Vigileu, tanmateix, a qui els doneu: hi ha molt de coneixement concentrat, en aquells documents, i ja sabem que tant es pot utilitzar a fi de bé com just per al contrari.

      M’acomiado. Vosaltres heu estat la meva família veritable, però goso demanar-vos que visiteu el meu fill Domènec i la meva filla Magdalena per comunicar-los el meu decés. Si l’un o l’altra haguessin caigut presos de la pobresa, us imploro que sigueu generoses i els doneu una gemma a cadascun, per més que ara ja siguin vostres a tots els efectes.

      Amb l’estimació d’un pare egoista,

      Ramon Llull

      3. DOS DRAMES I UNA COMÈDIA

      Beatriu, filla de Martí Mar, baró de Sagunt, i

      neboda de Dolça. A Florència, l’any 1321

      Un dels dies més tristos de la meva vida va ser aquell en què, per sort o per desgràcia, vaig conèixer el jove Durante. En part perquè al capvespre, després d’un dinar amb una desena de comensals que amenaçava d’eternitzar-se a còpia de poesies i cançons, el Durante em va arreplegar al marge de sota l’era, contemplant la posta ajaguda sobre l’herbei vora el rierol del mas, i se’m va tirar literalment al damunt! Em va plantar els llavis sobre els llavis, i em va buscar els pits amb mans afamades, fins que me’l vaig treure de sobre d’una empenta valenta.

      Em vaig aixecar d’una revolada més perplexa que enutjada, car el Durante tot just comptava quinze primaveres i jo ja havia viscut trenta-cinc estius. Ell va picar de cap i d’esquena contra la fusta, i es va quedar mirant-me com una fantasma. Ell tampoc no es veia especialment enfadat ni sorprès, només semblava embruixat.

      Vaig arreplegar les sandàlies i vaig pujar el marge fins a l’era amb peus alats, a més de descalços. Em vaig girar i no s’havia mogut: semblava una estàtua.

      —Si mai més hi tornes, l’hi diré al teu pare —li vaig cridar, ara sí enrabiada—. O bé et fotré una pallissa jo mateixa, marrec. Què coi t’has cregut?! —I mentre em calçava les sandàlies i feia via, encara ho vaig rematar:— No veus que podria ser ta mare, capderuc?!

      Corrent com un lladre, em va atrapar a la portalada de la mansió i, agafant-me una mà entre les seves, es va agenollar com si hagués enfollit. Si ens veia algú, ens tancarien a la presó per llibertins. O potser em cremarien per bruixa, qui sap.

      —Et juro que no passarà mai més. Haver-te ofès m’esqueixa el cor pel mig.

      El Durante ja aleshores era així: impetuós com un boc, histriònic com un joglar, més cregut que el Papa..., i capaç de parlar tot el dia amb decasíl·labs rimats. Aquell dia, en tot cas, el seu pare i els altres convidats del meu benefactor, el Ponç Fernandó, van marxar amb els seus carruatges al cap de mitja hora. I jo al cap de dues vaig oblidar per complet l’incident amb aquell bufó i escandalós per un motiu terrible de veritat: l’il·lustre Fernandó, potser perquè durant el dinar havia menjat i begut massa per a un ancià de vuitanta-cinc anys, es va entrebancar quan se n’anava a l’alcova i va rodolar daltabaix d’una vintena de graons de marbre com un ninot. Quan el vam atendre al peu de l’escalinata, ja era mort, em sembla.

      Com si fos un epitafi, tanmateix, em pertoca escriure unes paraules sobre aquella persona extraordinària. Ponç Fernandó, de qui de fet només conec quatre coses, va ser un apòstol de la ciència humana. Si més no en el propòsit, perquè, quan ja se li aprimava l’espelma, considerava que en aquest aspecte havia naufragat. «Com en tots els altres», solia dir, amb un somriure dolç i agre al mateix temps.

      Jo, en poques paraules, li coneixia tres vides: la que fins als quaranta-cinc anys l’havia convertit en abat de Badalona; la que havia viscut després de fugir cap al regne de Castella, que li va costar gairebé un any de presidi i l’amputació de la mà dreta, i la que després l’havia amarrat un parell de lustres al regne de Mallorca, i per fi a Florència, on havia ancorat quinze anys enrere. El 1266, si no m’erro. Jo, segons els testimonis, l’havia vist les dues vegades que havia sojornat uns quants dies a Sagunt, però tenia tres o quatre anys i no el recordava, naturalment. A pesar de tot, la Dolça, la meva tieta melosa, hi va mantenir correspondència al llarg dels anys, ni que fos esporàdica. I quan ella va creure que jo havia de marxar de Sagunt amb vent de popa, em va donar els diners i les joies que teníem, un recull dels seus sonetons i una carta per al senyor Ponç Fernandó.

      Ara per força he de retrocedir