Les muses. Jordi Cussà

va prendre possessió de la fórmula sense complir la promesa de treure’m de la cel·la, i ni tan sols es va molestar a enviar ningú a Toledo a buscar res. Després d’un any sencer d’esperar i desesperar dins aquella cel·la aclaparadora, no oblidaré mai la seva riallada prepotent, de nen malcriat i cruel, quan va venir expressament per rabejar-se en la meva desgràcia i revelar-me la perfídia del seu pla:

      —La veritat, estimat Ponç, és que els documents no m’importen una merda. Ara que tinc la fórmula d’aquest beuratge formidable, et deixaré dins aquesta mateixa cel·la fins que l’Infern es glaci. —I després d’una rialla càlida i alegre:— I no esperis que l’infant Alfons et vingui a rescatar perquè m’he assegurat que et consideri mort. Vam tirar al riu les teves sabates, el capell i la capa..., i vam escorxar el cavall, pobra bèstia, per atipar la tropa. Finalment, per arrodonir la mascarada, vam llançar al riu el cadàver d’un home d’una corpulència semblant després d’esclafar-li el rostre. El van trobar al cap de vuit dies i van abandonar la recerca.

      Aleshores sí que l’hauria apunyalat si hagués pogut. Però, a la cel·la, l’única arma que vaig arreplegar va ser el plat de terrissa on m’havien posat el dinar (llenties amb formigues). El vaig trencar contra la paret d’un cop rabiós en el mateix impuls de llançar-me com una catapulta contra el monstre, apuntant a la nou d’Adam. Potser sí que va ser Déu qui em va moure la mà assassina per alliberar el món d’aquella bèstia cruel, perquè, en contra de qualsevol pronòstic i abans que un sentinella em tallés la mà dreta d’una espasada, vaig aconseguir clavar-li un triangle viu de terrissa sota la glotis. I cap metge, cap miracle, el va salvar de morir d’asfíxia mig quart més tard, mentre en silenci em maleïa amb els pitjors insults i em sentenciava a les pitjors tortures.

      Cert que vaig estar a punt de morir abans i tot, perquè el canell segat em sagnava com una font a la primavera. El dolor em va impulsar a asseure’m a la llitotxa i embolicar-me l’amputació tan fort com podia amb la manta. Em va esgarrifar fins a la basca veure la mà a terra, movent els dits lleument com si em digués adeu. Tot i que el capità dels sentinelles em volia tallar també el cap per mitigar la seva negligència, un metge del rei que intentava salvar l’Inquisidor, el va apartar amb una mirada assassina i em va rentar i embenar el monyó degudament. Després, sord a les protestes del capità, se’m va emportar a un castell proper, on em va cuidar mitja lluna per salvar-me la vida, mentre escrivia al rei Jaume en persona per explicar-li tot aquell desgavell.

      I el rei, que no era lluny, va venir en persona a declarar que no sabia res del meu segrest, i que el lamentava de cor. Oimés perquè l’infant Alfons de Castella li havia enviat missatgers i cartes enrabiades exigint que aclarís la meva desaparició en el seu reialme, sospitant que l’havia ordenat o almenys consentit.

      —Maleït Inquisidor! —mastegava entre dents un cop i un altre—. Per les seves venjances personals, m’ha deixat com un mentider davant de l’Infant, que un dia serà el meu gendre! Si no se’n desdiu abans, esclar, que tot podria ser ara... Maleït Inquisidor! Llàstima que el matéssiu, senyor Fernandó, perquè m’agradaria escorxar-lo a queixalades!

      Al capdavall, em va lliurar un saquet de peces d’or per compensar-me la mà mutilada, i un salconduit, un carruatge i una escorta per anar primer a Sagunt i després a Toledo.

      Si al principi, i a pesar de tot, sovint em sentia culpable d’haver matat un home, ni que fos un monstre com l’Inquisidor, a Sagunt la seva maldat em va esqueixar l’ànima fins al punt que, si hagués pogut, l’hauria tornat a matar deu vegades, molt més a poc a poc i recorrent als recursos més aberrants. O sigui, els seus.

      La mansió del meu amic era tancada i barrada i, d’entrada, ningú me’n volia dir ni un mot: quan ho preguntava, tothom es persignava i fugia com si hagués vist el dimoni. Llavors vaig acudir a casa d’un poeta amb qui el Martí i jo mateix havíem compartit més d’una nit de muses i gresques. Es deia Perot i va esclatar en un plor fontinal així que em va reconèixer. Ens vam asseure a sopar a hora foscant a l’era del seu mas, més aviat humil, i, entre llàgrimes i rialles, no ens vam aixecar fins que l’aurora ja arquejava la cella.

      El Perot em va explicar que un mal dia, pocs mesos després que jo marxés cap a Toledo, al capdavant d’una dotzena de bèsties vestides de militars s’havia presentat a Sagunt un bisbe ungit com a Inquisidor Major gràcies a l’autoritat del Rei i del Papa. El Comandant de la plaça s’havia posat a les seves ordres, com la llei li ordenava, i durant uns dies el bisbe s’havia convertit en el dèspota de la vila. Els seus esbirros anaven a tavernes, pensions i botigues com si en fossin amos, i si no van deshonrar un pilot de vídues, casades i donzelles, va ser perquè el Comandant de la plaça ho va exigir al Porprat. Respecte a què passava mentrestant dins la mansió del Martí, pobre Martí, no en sabia res ningú. Al cap de tres dies més recargolats i enverinats que una colobra, l’Inquisidor i els seus sequaços van desaparèixer en plena nit com un malson. Però a la mansió del Martí, quan el Comandant hi va entrar amb el metge i el capellà, hi van trobar fins a set cadàvers emmetzinats: l’amo i la seva esposa; les dues filles grans i el marrec (de quinze, dotze i deu anys), i dos criats de confiança. Només se n’havien escapat la Beatriu, la caganiu de dos anyets, i la Dolça, la germana del Martí, que en tenia quinze i havia aconseguit esmunyir-se i emportar-se la petitona fins al celler de la hisenda, on s’havien amagat totes dues dins una tina, amb el vi fins als genolls.

      —Allò ens va procurar una anècdota còmica enmig d’aquella tragèdia infausta, perquè s’havien passat tota una nit dins la tina i en van sortir completament borratxes! —Tot i que les llàgrimes li brollaven amb la constància d’una fonteta, el Perot va esclafir un enfilall de rialles genuïnes.— No oblidaré mai el moment en què les vam rescatar... Sobretot la Beatriu, la petita, que reia i ballava i xerrava com una innocent tocada de l’ala! No sabia pas què li passava, pobreta.

      El Comandant de Sagunt, el capità Mateu Muret, no hauria mogut ni un dit segur, convençut que enfrontar-se a l’inquisidor Nicolau podia dur-lo a la foguera. Però el metge de la vila li va explicar, en secret oficial, que l’amfitrió havia estat torturat cruelment i els altres sis cadàvers violats en vida repetidament. Això el va enfurismar d’indignació i l’endemà va marxar, amb dos soldats de confiança, per encalçar el rei on fos i exigir-li una gota de justícia. Van atrapar Jaume I a Tarragona al cap d’una setmana i van aconseguir parlar-hi al cap d’un parell de dies.

      —Segons em va explicar el Muret —va reprendre el Perot aclaparat per l’aflicció—, l’entrevista amb el rei Jaume va ser esgarrifosa, perquè el maleït Inquisidor hi era present. Va admetre sense rubor haver torturat el Martí per obtenir una informació important respecte a uns documents diabòlics i un bruixot heretge, però es va indignar furiosament davant l’acusació de les violacions i l’enverinament. El rei Jaume li va exigir que aclarís aquell disbarat amb justícia i diligència, i l’inquisidor Nicolau només va haver de lligar al poltre els soldats de l’expedició perquè confessessin les violacions. Llavors els va deixar escollir entre la decapitació o la castració, i tots van preferir morir. El rei, amb un beneplàcit mut, va considerar enllestit aquell incident ignominiós i va marxar cap a Barcelona, on l’esperaven problemes més rellevants. Si més no per a ell, esclar.

      Però ja se sap que, per als monarques poderosos, els súbdits són molt menys que peons en una partida d’escacs. Els reis de l’escaquer només en tenen vuit cadascun, de peons, mentre que els sobirans dels reialmes grans els compten per centenars de milers o fins i tot milions.

      No tenia intenció d’explicar-li el meu presidi ni la meva mutilació, però en aquell moment no em vaig saber estar de donar-li una bona notícia: l’Inquisidor escurçó ja no faria mal a ningú més, perquè jo li havia tallat el coll amb una escudella trencada amb la mà que em faltava.

      El Perot, esparverat, se’n va alegrar tant que es persignava i demanava perdó a l’Altíssim. Després va engegar un plany de llàstimes respecte als problemes i els diners que li costava haver acollit la germana i la filleta del Martí, amb la bona voluntat de preservar l’herència de totes dues enfront d’un oncle pervers que s’ho volia quedar tot. Però jo ja no l’escoltava. Li vaig donar deu monedes de plata pel sopar i