Les muses. Jordi Cussà

encallada al coll amb closca i tot. Per això vam fugir corrent cap a casa nostra...

      —I per això no t’has volgut casar mai —vaig reprendre jo, sense adonar-me de la meva poca empatia—. Per por que el marit de torn descobrís que no ets verge.

      La Dolça va somriure fins a esclafir una rialla tímida, mentre m’esbullava la cabellera rogenca com si encara fos una criatura.

      —No diguis rucades, Beatriu. Hi ha moltes maneres d’enganyar un marit en un cas així. No m’he casat mai perquè no em torni a penetrar mai més ningú: amb un cop en vaig tenir un cop de massa.

      Com que no sabia què dir per acompanyar-la en aquella ferida rància, li vaig posar un braç sobre les espatlles i vaig atreure el seu cap arran del meu pit, com si per una vegada fos jo la protectora. I, primer ella i després jo, vam acabar llagrimejant força contentes de sentir-nos juntes.

      Em disculpo si aquest relat sobre els fets que em van embarcar cap a terra estrangera ha estat massa llarg. Però la mateixa intensitat dels sentiments que hi perviuen em demana que l’acabi amb la carta de la Dolça que vaig rebre a la vil·la del Fernandó pocs dies després d’haver-hi arribat.

      Estimada Beatriu, neboda de la meva ànima,

      No saps com em dol confessar que et vaig fer marxar amb enganys perquè no t’ho podia explicar tot. Perquè no era prou valenta per explicar-t’ho tot. Ara ho faré, ni que cada lletra sigui una espina ardent a la corona d’espines.

      La mentida xica, per omissió, és que aquella remaleïda violació del Perot, una que fou, l’he reviscuda cent vegades o més en cent malsons diferents, i que el pitjor de tot és que, somiant, la reviviscència m’excita i em porta a vegades a allò que en diuen l’orgasme. Els únics orgasmes que gaudeixo, ben en contra de la meva voluntat, em fan sentir més culpable que Judes, més bruta que una puta, i més viciosa que les mones. Ja entenc que la víctima soc jo, una vegada i totes, però el malson persisteix amb tot l’horror d’un infern. Fins al punt que moltes nits acabo dormint amb un ull obert, per no caure en el perill dels somnis.

      L’altra mentida, la grossa i voluntària, és allò que em va explicar la Dolors, àlies la desgraciada, vora la font del Mallblau. La Dolors aparentment ni ho sabia, que el Perot m’havia assetjat i violat. El que em va assegurar va ser que el Perot, el poeta cent vegades maleït, havia participat personalment en l’orgia assassina on havien exterminat la nostra família. Aparentment, estava enamorat de la teva mare des de jove, que li havia vist el cor i l’havia rebutjat deu vegades, i a més gelós de la riquesa i la bondat del teu pare, el meu estimat germà, i per això l’havia denunciat al bisbe inquisidor. Tot i que em costaria concretar-ne els indicis, feia anys que jo sospitava aquella bestialitat, i vaig decidir llavors mateix que, ni que em costés la vida, segaria la del Perot arran d’arrel i amb sang.

      Ja sé que et vaig prometre que, quan acabés de vendre el teu patrimoni, vindria a trobar-te a Florència, però no sé si serà possible: ningú pot relatar el futur fins que s’ha transformat en passat. El portador d’aquesta missiva, i del capital que l’acompanya, ha cobrat una bona propina per explicar-te, amb poques paraules, la cua d’aquesta tragèdia amb ànima d’escorpí.

      La tieta Dolça, que t’estima i t’enyora

      La cua, que el missatger em va explicar tremolant, era curta i cruel. Decidida a venjar-se del Perot al preu que fos, la Dolça l’havia citat al capvespre a la Torreta dels Sarraïns, un post de vigilància abandonat al cim del turó que protegia els conreus del Perot per l’oest. Per llevant, s’hi podia pujar a cavall per un corriol que traçava sis esses; però, a ponent, hi havia un precipici de pedra viva de cent braces i, al capdavall, una vall amable i allargassada esquitxada de boscos, masies i cultius. El missatger va remarcar que aquell matí, en donar-li el paquet que havia de dur a Florència, la Dolça li havia dit que havia estat allà on el Perot l’havia desflorat a la força, un pilot d’anys abans, i que ell s’havia quedat de pedra, amb la boca oberta i el cor encongit. El cas fou que, quan el sol s’acostava a l’horitzó, per tot Sagunt i a la vall de ponent s’havien sentit uns xiscles femenins i uns rugits masculins que havien glaçat la sang a tothom. Oimés quan la campana esquerdada de la Torreta havia començat a repicar com si hagués enfollit. El comandant de plaça, Mateu Muret, hi havia acudit al galop amb quatre soldats, i hi havien trobat dos marrecs plorant de terror.

      Primer els havien indicat els dos cossos, esbocinats com espantalls de carn i sang al peu del cingle, i quan van ser capaços de parlar, van explicar que primer havia pujat la dona caminant i havia estirat una pell curada al planell del capdamunt, a dues passes de l’espadat. Ells dos s’havien amagat al fons de la Torreta, on per les espitlleres la podien veure posant pedres a tot volt de la pell perquè el vent no l’aixequés. Després havia arribat l’home dalt d’un cavall valent, tots dos suats, tots dos contents, i s’havien refrescat al dipòsit que antigament abastia els vigilants de la Torreta. L’home havia dit al cavall que no es mogués d’allà, i el cavall havia assentit, esquitxant-lo d’aigua amb un cop de cap. Semblava que juguessin. La dona havia cridat l’home refilant com una cadernera:

      —Soc aquí, Perot. Que no puges?

      —Ara ho veuràs com pujo i et repujo!

      Ella havia esclafit unes rialletes i ell una riallada. Els dos nens havien contemplat com l’home es llançava literalment damunt la dona, com li despullava el tors amb dues estrebades per amorrar-se-li a les mamelles amb la boca oberta, com si fossin plenes de vi. Ella l’havia deixat fer uns moments, tot i que semblava que plorés, i llavors s’havia regirat per asseure’s sobre l’entrecuix d’ell, amb la faldilla arromangada fins al cul. Ell es masegava el paquet amb una mà mentre amb l’altra li estrenyia un pit, i potser per això no es va adonar que ella havia agafat una pedra de la vora amb la mà esquerra. L’hi va estampar amb fúria contra la templa, i per un moment va semblar que l’havia matat. Els nens creien que aleshores havien xisclat ells dos, però no n’estaven segurs perquè el terror els tenallava. La dansa macabra entre aquella dona i aquell home, tanmateix, encara s’havia prolongat uns instants, mentre de genolls es colpejaven i esgarrapaven i mossegaven, fins que ella, tirant-se damunt seu violentament, l’havia desequilibrat i tots dos havien caigut pel cingle, esgüellant com ànimes en pena.

      El sacrifici venjador de la meva tieta va ocórrer ja fa setze anys, però la veritat és que encara no l’hi he perdonat del tot. No em dol que enganyés i assassinés aquella ànima perversa, sinó que no vingués amb mi a Florència i s’oblidés definitivament de les tragèdies d’aquell foll. Cert que, quan ho vaig explicar tot plegat al Fernandó, em va fer entendre que aleshores el diable podia haver continuat fent mal a la gent, començant per la seva família, mentre que, gràcies a la Dolça...

      Respecte a la defunció del senyor Fernandó, només cal afegir que era molt més ric del que suposàvem, almenys jo, i que em va deixar la part més grossa del tresor. Suposo que encara se sentia culpable de la mort del meu pare, el malaurat Martí Mar, baró de Sagunt, a causa de la seva visita i de la ira demencial d’aquell remaleït Inquisidor barceloní.

      * * *

      M’he allargat de mala manera en aquesta introducció, i demano disculpes a lectors i lectores, sempre presumptes, perquè de qui pretenia parlar era precisament del Durante Alagherii. No m’he equivocat, no: es deia així fins que va començar a agafar fama i, no sé ben bé qui, potser el Bocaccio (a qui jo batejaria com el Bocasses), li va escurçar el nom de fonts a Dante i li va afinar el cognom a Alighieri. Prou romanços: el cas és que el Durante (jo sempre li he dit així) va aconseguir seduir-me, primer un petó i, bes a bes, la resta després, un parell d’anys més tard, quan ell en tenia divuit i jo vint més.

      M’agrada creure que em va convèncer la seva sublimitat en les arts de la poesia, i la manera com havia lloat i imitat el model dels sonetons de la meva tieta, la malaguanyada Dolça; entre els quals, per descomptat, hi ha les obres magistrals que el florentí em va dedicar en secret. Quan dic imitat, tanmateix, em refereixo a l’estructura formal, perquè pel que fa a la capacitat de crear universos jugant amb els mots, puc jurar que al Durante n’hi sobrava. El més probable és que també