Les muses. Jordi Cussà

recuperar-les en la glòria de Déu, Jesucrist i l’Esperit Sant.

      Vaig rumiar una bona estona, mentre assaboria una taronja, què podia dir-li a aquell orat fanàtic per intentar salvar la pell. Però mentir descaradament segur que no em valdria.

      —Si el que preteneu és una confessió pública de pecats, em veig amb cor de recitar-la més bé que qualsevol joglar. Però dels documents i les pocions del meu cosí borni, en pau descansi, no en sé res de res.

      —En tens cap prova, que sigui mort?

      Vaig tornar a reflexionar, buidant ara una copa de vi.

      —No. Segons ell, no moria mai del tot —vaig precisar amb un somriure trist—. Al cap de pocs mesos, o pocs anys, tornava a néixer amb la mateixa consciència.

      —Quina follia.

      —Sí. En això estem d’acord: en tenia un grill gros al mig del cap.

      —Com tu. Que no em vols donar el que ja tinc.

      El vaig mirar aterrit: si era cert, només ho podia haver obtingut del Martí, el meu amic músic baró de Sagunt.

      —No et pensis que va ser fàcil: es va demostrar un amic lleial a la teva persona fins que el poltre li va arrencar els membres i la veritat d’una sola estrebada. —L’Inquisidor va amollar un xuclet abans d’empassar-se la crueltat amb un gra de raïm.— Em va saber greu que al final no se’n recuperés. Em disgusta que la persona viva se m’escapi quan ja me n’he guanyat l’esperit.

      —Pobre Martí! Pobre...

      Em vaig tancar dins els records (sort que ja havia omplert la panxa), aclucant els ulls per pair el dolor.

      —Bah... —va exhalar l’Inquisidor entre el menyspreu i la burla—. Només era un músic mediocre. I un sodomita irredempt, segons els rumors.

      —Tenia una dona i quatre fills! —vaig protestar indignat.

      —Això no hi té res a veure. —I després d’engolir un glopet de vi pel costat esquerre dels llavis, va aprofundir l’acusació.— Segur que no havies fornicat mai amb ell, tu?

      Vaig respondre amb una llàgrima gruixuda, més feixuga que una làpida, acotant el cap per eixugar-me els ulls. Pobre Martí, la meva visita l’havia condemnat.

      —Encara no entenc per què m’heu perseguit d’aquesta manera, si ja teniu els documents i la poció.

      —Uuui...! Els documents no hi eren tots ni de bon tros, a casa del músic paràsit, i de la poció només n’hi quedava un cul de flascó. El que jo vull és la fórmula, que no li vam poder treure ni arrancant-li la pell a tires.

      Aquella postil·la em va colpejar l’estómac com la coça d’un mul, i només vaig tenir temps de girar-me per vomitar la meitat del que m’havia cruspit.

      —Va, va, no t’acollonis. El vam espatllar una mica, però encara és viu, el teu amant.

      —Ni era el meu amant ni en sabia la fórmula! Ets un...

      Però tenia la rancior del vòmit encastada a la gola i no em sortia la paraula.

      —Un què? —va murmurar ell divertit—. Un monstre? Un dimoni amb crucifix? Ets injust amb mi. Només soc un home compromès amb el meu deure. Un deure sagrat i beneït pel Rei i el Papa, dit sigui de passada. —Mentrestant, una criada fregava la meva porqueria i jo m’esbandia la boca i les mans a la palangana.— Sortiu —va ordenar als sentinelles i al servei—. Sortiu tots.

      Les criades van desfilar. Els soldats van mirar el capità i les van seguir.

      —Serem rere la porta, eminència —va mormolar el capità bo i reculant—. Voleu que la deixi oberta?

      —No, no cal. Aquest sodomita no empunyaria un ferro ni per suïcidar-se. Segur que la sang el mareja.

      Vaig mirar instintivament els ganivets de la taula, imaginant que m’oferia una alternativa a la foguera, però era obvi que encara no era el moment: havíem d’enllestir la conversa final. Em vaig tornar a asseure i vaig engolir mitja copa més de vi, per esborrar-me el mal gust de tot plegat. Fins on fos possible.

      —La sang no em basqueja: la vostra crueltat, sí.

      —Ho comprenc. A mi també m’ha costat una mica acostumar-m’hi. —Em va esgarrifar comprendre que ho deia seriosament.— Fa vint anys que vaig llegir les obres de Ptolemeu d’Alexandria, i deu que un altre savi, encara viu, em va convèncer que la Terra és rodona. Aquest savi anònim afirma fins i tot que la Terra no és al centre del firmament, sinó que gira entorn del Sol! Però això encara no ho acabo d’entendre.

      —O sigui que ho saps del cert però ho persegueixes igualment.

      —Per descomptat. La ciència és un cuc infecciós i l’hem de combatre sense pietat. No facis aquesta cara de col bullida, Ponç: no som pas micos, nosaltres! —I com que jo per tota rèplica vaig engolir un altre glop de vi, va esclafir una rialla sincera.— Sabem que la Terra és més o menys rodona i que Jesucrist era un profeta tan diví com tu i com jo..., si bé menys corromput. Almenys això espero. Som conscients fins i tot que el pecat horrible de la sodomia, que afortunadament no compto entre els meus, floreix en convents, orfandats i abadies amb més puixança que enlloc. Però no podem pas permetre que la realitat ens esgruni les columnes de dogma sobre les quals sostenim el poder.

      —Si hi ha Infern... —vaig quequejar.

      Ell va esclafir una riallada mentre pillava un altre gra de raïm.

      —Hi aniràs tu, que vas fugir del ramat de Déu i corres pel món escampant blasfèmies. Jo estic protegit pel setial de Sant Pere, que té les claus del Paradís, precisament.

      I somreia com un espectre diabòlic, burlant-se de la fe i dels seus vigilants amb un cinisme escruixidor. Començava a plantejar-me la possibilitat d’engrapar un ganivet i clavar-li de veritat a la vena blava del coll. Si ja estava sentenciat, valdria la pena emportar-me aquella perversitat amb cames cap a l’altre món, si cap n’hi havia enlloc. Però aquell diable protegit pel Papa tenia raó: jo desconeixia el fong perniciós de la violència. I tampoc no l’igualava en mendacitat ni en perversió.

      Em va convèncer que, si li donava la fórmula com a mostra de bona voluntat, enviaria missatgers a Toledo a recollir els documents a l’hostal de donya Juana Domínguez. Si tornen amb el botí, em va prometre, t’alliberaré sense danys. He dit que em va convèncer i no és exacte: em malfiava d’aquella mena d’homenot com d’un escurçó afamat, però no tenia gaires alternatives. Li vaig descriure la poció fil per randa, i fins em vaig oferir a preparar-n’hi un flascó, si me’n procurava els ingredients. Ho vam fer així, perquè jo mateix fes de tastador del verí. L’única condició que li vaig posar va ser no prendre-me-la dins una cel·la: estava convençut que enfolliria i que, si podia, em suïcidaria. Tot i així, potser perquè era al pati però em sabia presoner igualment, les visions que vaig experimentar aquella nit van ser horripilants, i vaig trigar dies a recuperar-me’n, i em vaig jurar que no tornaria a tastar aquella màgia fins que no fos lliure de mots i de fets.

      Vaig veure esclaus esclafats entre els carreus de les piràmides; vestals despenyades des de l’Acròpolis; infants decapitats a la plataforma de sacrificis de zigurats altíssims. Vaig veure vaixells amb centenars de persones negres de tots els sexes i qualsevol edat estibades a la bodega molt pitjor que el bestiar; i també els mercats on les venien com animals i les plantacions on les explotaven fins a la mort; i encara vaig patir les tortures abominables dels inquisidors, i el sofriment indescriptible de dones falsament acusades de bruixes i d’homes falsament condemnats per heretges. Vaig veure artefactes de guerra semblants als canons però mil vegades més mortífers, i unes màquines que volaven pels cels com ocells i defecaven ous de ferro capaços de devastar tota una ciutat, tota una província i potser mig continent, com un exèrcit de llampecs perfectament coordinat.

      Vaig assegurar a l’Inquisidor maleït que la poció era correcta i el vaig advertir que, abans d’arriscar-se