Les muses. Jordi Cussà

digne de córrer el risc.

      Primer em sentia culpable, com si m’aprofités de la dèria malaltissa d’un donzell per assadollar el meu desig, reclòs durant dècades. I quan es va casar, vam deixar de veure’ns gairebé un any, perquè jo no volia ofendre la seva dona. Però la carn és dèbil, el pensament acomodatici, i el Durante, terriblement persistent. No sols pel que fa a les nostres relacions, que es van allargar durant més de vint anys. El dia que en vaig complir seixanta, vaig decidir que seríem amics fins a la mort, si ell volia, però amants ja no. Em va preguntar per què com si l’hagués traït, i li vaig respondre que el sexe, coses de l’edat, ja no m’interessava. En el fons, i en la pell encara més, era mentida, però va arribar aquell punt en què em semblava morbós que un home adult de gallarda figura i membres valents es fongués amb i dins el cos flàccid i gastat d’una dona vella. Tot i així, al llarg dels anys del seu exili interminable (i ho dic així perquè es va allargassar fins a la seva mort), encara vam pecar en alguna reincidència ocasional, quan ell venia a casa d’amagat, arriscant-se a acabar empresonat o penjat, i quan jo l’anava a visitar on fos que fos.

      Vam passar moltes hores felices, fent-nos l’amor de totes les maneres que se’ns acudien, però abans que narrar-ne explícitament un passatge, em tallaria la mà d’escriure. També vam travessar dies tristos, quan la seva dona quedava prenyada o paria, tot i que a mi em semblava del tot normal i fins i tot saludable: un home com el Durante havia de tenir descendència, com més millor, per intentar llegar el seu do incomparable. I obeint la primera llei de les relacions sentimentals, també em va fer enyorar i patir molts dies i moltes nits, quan es complicava la vida per triomfar en la política, i quan va voler defensar els seus principis i els seus drets amb les armes a les mans.

      Estava convençuda, i encara em dura, que tot allò van ser hores malbaratades, perseguint èpiques egòlatres, durant les quals podia haver procreat molta bellesa poètica. I alguna vegada fins l’hi vaig dir obertament: «Deixa’t de política i concentra’t en la lírica», li etzibava. Però ell, envanit com un semideu, estava convençut que el seu pensament era igualment extraordinari en tot el que emprenia: la poesia era la passió íntima, però abassegar el poder al comú de Florència era la col·lectiva; la d’un líder que transporta el seu poble a través del desert i és capaç de separar les aigües, roges, blanques o negres, per arribar a la pàtria promesa. S’enganyava com un nen: gaudia d’una màgia per al vers que només una dotzena d’homes i encara menys dones havien assolit en tota la història, però com a polític i militar només n’era un de tants, potser per sobre de la mediocritat però lluny de l’excel·lència. No ho va voler acceptar ni en el llit de mort, ara fa mig any. Coses de mascles, que sovint es perden per l’orgull. No en tenia prou amb el fet que els seus propis coetanis el consideressin un rei del Parnàs? I ara! Ell havia de fer-ho tot, absolutament tot, més bé que ningú. Era un adorador del perfeccionisme absolut i de la idea que tenia de si mateix, pobre innocent!

      He de reconèixer, tanmateix, que d’aquesta debilitat emocional (per dir-ne d’alguna manera), en va sorgir la seva obra magna i magnífica, la qual ell va batejar La Commedia i no sé quin editor o quin carnús hi va afegir el Divina. Ximpleria que va entusiasmar l’autor, naturalment, convençut que la seva creació superava les capacitats dels humans i potser fins i tot les dels semideus.

      El fong que va gestar l’obra, majúscula però terrena, va provenir d’aquella maleïda poció màgica que el senyor Fernandó havia obtingut del seu cosí, una mena de borni contrafet que ell havia mitificat. La Dolça n’havia pres dosis assenyades unes quantes vegades, i assegurava que els primers sonetons els havia escrit, o almenys intuït, sota la influència d’aquella droga. Jo només l’havia tastat una vegada, cedint a la tossuderia del Durante, i m’havia passat (o traspassat) tres hores discutint tossuda amb la Mort perquè em concedís un dia més d’alè. Havia estat una de les pitjors experiències de la meva vida i m’havia jurat que mai més. El Durante, en canvi, havia trobat un remeier capaç de proveir-lo del verí, i quan les muses parnassianes no li festejaven el cervellet, ell l’estimulava amb una tanda de màgia (anava a dir negra, però el cert és que procura visions de tots colors i qualsevol signe). Fou així com, una nit d’hivern que nevava com si Déu volgués sepultar el món, el Durante es va transfigurar durant hores davant de la llar, i es va il·luminar amb les pararealitats que copsava en les flames i en les brases, en el fum i la remor de la tempesta... i encara després vam passejar descalços sobre la catifa nívia, tova i prenyada de visions. Va ser aquella mateixa nit, quan una alba perlada s’ajeia sobre la neu com una carícia, l’instant sublim en què el poeta, posseït per una inspiració màxima, va començar a omplir fulls de papir amb dibuixos, esquemes i notes, on transcrivia els turments i els paradisos que havia entrellucat o al·lucinat al llarg d’aquell colossal viatge.

      —Nou cercles, ho veus?! —em deia febril, mostrant-me o no els croquis que gargotejava—. L’Infern té nou cercles...! Com un... zigurat cònic invertit de proporcions titàniques!

      —Invertit?

      —De cappervall!

      —Però... els de dalt caurien, no? —vaig mormolar, dissimulant una espurna de sarcasme.

      —No, dona, no: els seus pecats els tenen collats al lloc que els correspon. Sigui per les mans, pels peus, pel coll... o pels collons!

      —Se’ls hi arrancarien.

      —No entens que allà regeixen unes altres lleis, pel que fa a la física, la química i la matemàtica?

      —Ah, esclar: poden estar penjats per on sigui, durant segles, sense esqueixar-se.

      —Exacte! Si es porten bé, i es penedeixen de cor, potser amb el temps ascendiran al Purgatori, on... —pausa de desesperació—, merda, merda! El Purgatori no l’acabo de veure.

      —I el Paradís?

      —Ah, sí, el Paradís l’he clissat perfectament a la font nevada que ara brilla davant de casa. Té nou esferes ascendents que giravolten en perfecta harmonia, i al centre...

      —T’hi has vist tu —em vaig aventurar, mossegant-me un llavi per no esclafir a riure.

      El Durante parlava sense mirar-me, potser fins i tot sense escoltar-me, perquè la seva veu possessa li omplia tot. Però, de sobte, va aturar el llapis amb què dibuixava l’Univers que acabava de descobrir, per mirar-me de fit a fit.

      —Com ho saps?

      —Ai, Déu meu!

      El poeta transfigurat va inspirar i esbufegar profundament, com si una interferència el fes dubtar fugaçment de tot plegat.

      —Ja sé que no soc Déu, en el sentit teista del terme, estimada Beatriu. Però... ¿et puc demanar un favor?

      —Que me’n vagi a dormir? T’ho agraeixo de cor: estic morta. Vull dir extenuada. Però m’has de prometre que no prendràs ni una gota més d’aquest coi de droga. Avui almenys.

      —Promès i jurat. Soc una mica esbojarrat, ho confesso, però també prou lúcid per adonar-me dels límits.

      —Segur?

      —Més o menys.

      —Doncs fins demà, més o menys. Mira de no prendre mal.

      Això va ser poc abans que l’ambició de la política el recompensés amb el càstig de l’exili, i per tant no sé amb quina assiduïtat va recórrer a aquell beuratge increïble per acabar de copsar i procrear el seu univers poètic. Probablement moltes vegades, perquè entre la nit immemorial de la nevada i la conclusió de l’obra van transcórrer nou o deu anys. La Commedia aleshores ja tenia una certa fama entre els mecenes i els poetes de l’època, perquè el Durante, sempre àvid de reconeixement, n’havia donat a conèixer diversos cants entre els cercles selectes. Va gaudir deu o dotze anys d’una admiració creixent, i el dia que el Vicari Imperial Cangrande I de Verona li va anunciar que sufragaria la traducció de la seva obra magna al llatí i al francès (me’n recordo com si fos ara), el vaig veure llagrimejar per primera vegada. Cal reconèixer també, perquè totes les monedes tenen dues cares, que