Les muses. Jordi Cussà

      LES MUSES

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

      Primera edició: març del 2022

      © Hereus de Jordi Cussà Balaguer

      © d’aquesta edició: Editorial Comanegra

      Editorial Comanegra

      Consell de Cent, 159

      08015 Barcelona

       www.comanegra.com

      Direcció de col·lecció: Jordi Puig

      Correcció: Tina Vallès

      Revisions de proves: Gemma Garrigosa i Àlex Moreno

      Il·lustració de coberta: Pep Montserrat

      Maquetació: Edu Vila

      Producció de l’ePub: booqlab

      ISBN: 978-84-18857-62-1

      Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

      JORDI CUSSÀ BALAGUER

      LES MUSES

      - TAULA -

       1. Apòstol de la lucidesa i la follia

       2. El llegat d’un renegat

       3. Dos drames i una comèdia

       4. Un present futur

       5. D’un deixeble i un geni

       6. La nit dels secrets

       7. La filla del mestre

       8. Un passat present

       9. Tutor, copista, traductor i enganyapobres

       10. El centre de l’univers

       11. La gènia de Salzburg

       12. Pluja

       13. Far cec

       14. Tres monstres

       15. Notícies fresques

       16. Pedres voladores

       17. Deliri d’amor

       18. La mort de l’autor

       19. Músiques i lletres

       Epíleg. La vacuna de la utopia

      1. APÒSTOL DE LA LUCIDESA I LA FOLLIA

      Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies

      el Ciclop. A Mallorca, l’any 1265

      He abusat tant de la lucidesa, i he fracassat tantes vegades a pesar de gaudir-ne, que ara tinc por de frisar la follia. Això em recorda cada dia més el meu cosí extraviat, Guillem Ponç àlies el Ciclop: ell també temia la demència més que res; molt més que la mort fins i tot. Però anem a pams, que hem de recórrer moltes llengües.

      El meu cosí Guillem Ponç, el monstre visionari, a més d’una poció màgica o demoníaca que deixarem per després, em va llegar com a herència familiar un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques. Un tresor incommensurable, ho reconec ara obertament malgrat l’escepticisme inicial. Expressaven, si no tota, una part preciosa del coneixement de la tradició hel·lènica, des d’Homer de Quios, Safo de Lesbos, Sòcrates l’atenenc i Hipàtia d’Alexandria, a més de l’erudició de Roma, on els poetes, els historiadors i els oradors van florir per damunt dels altres fruits, i encara moltes altres aportacions atribuïdes a cultures i civilitzacions anteriors o posteriors. Inclosa, poca cosa, la de l’Atlàntida, la qual el mateix Plató considerava rigorosament històrica. Però la història, ja se sap, cadascú l’escriu com vol fins al cap de mil anys, quan tot són engrunes. Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil.

      Quan el cosí Guillem Ponç, borni, coix i geperut, va irrompre en la meva existència com un vendaval de coneixement universal i pensament lliure, jo era abat a la vila de Badalona. Després de la seva desaparició, i de la nit infausta en què una turba humana li va cremar el casalot, vaig esperar quinze dies perquè la fúria amainés. La meva situació enfront del bisbe era molt delicada, i em feia por que al capdavall m’acusés d’heretgia davant de la inquisició papal, que ja feia vuit o deu anys que perseguia càtars i heretges pels comtats de Catalunya. El més assenyat era recuperar els documents que el cosí havia enterrat per a mi al pou, i tocar el dos sense dir adeu-siau, però la idea de deixar la mare a la residència de les monges, convençut que no la veuria mai més, se’m clavava a la consciència com una espina infectada. Si fugia com un desertor, el bisbe era capaç de venjar-se en la seva persona i fer-la fora de la residència, pobra dona. Quan ja m’havia decidit a emportar-me-la amb l’excusa que fos, i marxar cap al regne de Castella a escampar la boira una temporada —malgrat els perills que el viatge representava per a una anciana amb poca salut—, la mare va agafar una grip i es va esfondrar abans d’acabar la setmana. Uns mesos abans, potser ho hauria considerat un senyal diví.

      L’endemà al matí li vam donar sepultura cristiana i li vam dedicar una missa i un rosari, i la matinada següent em vaig esmunyir de l’abadia pel camí de l’hort amb una bossa de viatge i unes alforges grosses, per anar a recuperar els documents del cosí ciclopi. Allà, amb un parell de cavalls, m’esperava un amic antic, ferrer d’ofici, per acompanyar-me a la barcassa pescadora del seu germà. Em va dir que, de grat per força, el passatge fins a Tarragona estava pagat, i ens vam acomiadar amb un somriure coratjós i els ulls tristos, conscients que probablement no ens veuríem mai més. Em rondava la idea d’anar a Toledo, on l’Escola de Traductors encara brillava com un sol de tolerància i estudi, i m’havia inclinat pel mar per no trencar-me l’espinada dalt d’un cavall. D’altra banda, no creia que el bisbe em fes perseguir quan l’informessin de la meva desaparició, però val més tocar a temps el dos que acabar entre barrots reclòs.

      A