Les muses. Jordi Cussà

a la mort.

      No vaig poder acomiadar-me’n. D’entrada perquè va contraure la malària i no s’hi podia acostar ni Déu (perdoneu-me la blasfèmia), en segon lloc perquè jo ja tenia setanta-set anys i poca salut, i en tercer i cabdal, perquè em vaig assabentar de la desgràcia quan ja s’havia esdevingut. De fet, me’n vaig assabentar un parell de dies després, quan el missatger que em portava la seva última carta m’ho va explicar tot.

      * * *

      Segurament hauria d’estroncar el relat en aquest punt tràgic i líric a parts iguals. La mort d’un geni a l’edat de cinquanta anys és en si mateixa el panegíric més sincer que ningú li pot escriure. Quantes lletres excelses, quanta bellesa ens podria haver regalat, si hagués tingut la fortuna de viure almenys com jo! En dues dècades, el Durante podria haver escrit qui sap quantes comèdies, sàtires i tragèdies, sempre terriblement humanes i sempre transcendents cap a la divinitat.

      I, a pesar de tot, no em sé estar de donar la meva opinió, per subjectiva que sigui. Em consta que els estudiosos, els mestres de la mètrica i fins i tot la gent en general la veneren com si fos un evangeli de l’art poètica, però jo, per no pecar d’hipocresia, he de confessar que la Commedia em va decebre profundament. Dit això, cal remarcar amb majúscules que la capacitat de síntesi i d’innovació sintàctica, el ritme dels tercets encadenats (que segons deia va inventar expressament per a l’ocasió), tota la cabalística matemàtica i la miríade de símbols tant de la tradició hel·lènica i romana com de la doctrina catòlica són únics en l’espècie i per tant confirmen l’obra com a immortal.

      És el fons allò que sovint em sembla banal, com si es burlés dels condemnats amb la prepotència de qui no ha tirat mai la primera pedra, de qui no ha trencat mai un plat, ni tan sols petit. Aquesta va ser la primera angoixa: l’autor es considerava immaculat, per sobre dels mortals normals, i, per més que el judici suprem depèn de la divinitat, es permetia burlar-se’n i ridiculitzar-los.

      Pitjor encara: en molts passatges abusava del dret de sàtira per denunciar i blasmar públicament aquells que en passat o en present considerava enemics seus. El recurs pot arrancar una rialla fàcil del públic senzill, però perd la gràcia formidable de tendir a la universalitat a canvi d’una anècdota puntual. Resumint-ho amb una contradicció descarada: l’autor construeix tota la creació a major glòria de Déu, però no es priva d’aprofitar-la per a enveges i esquires terrenals estrictament seves. I valgui com a exemple el personatge de Guido Cavalcanti (un altre compositor de sonetons), contra el qual el Durante havia lliurat cent complots. A la Commedia, l’autor el condemna al sisè cercle de l’Infern per heretge, pel simple fet de ser un ateu confés. Deixant de banda que el Cavalcanti, en pau descansi, no fos sant de la meva devoció, temo que a mi em tocaria exactament el mateix estrat.

      No és pas aquest esperit venjatiu i despòtic el que jo entenc de la figura gegantina de Jesús, ni en els quatre Evangelis considerats autèntics ni en mitja dotzena dels altres que he aconseguit trobar. Malgrat les prohibicions i el risc inherent. Confesso, això sí, que tot i l’admiració que Jesús de Natzaret m’inspira, la fe dogmàtica del Durante en l’Església romana i apostòlica com a màxima autoritat a la Terra no em va semblar mai ni del tot sincera ni gaire intel·ligent. En conseqüència, això tampoc no m’agrada de la composició magistral del meu amant idolatrat. No sé com s’ho hauria agafat, si li hagués dit tot això a la cara, però ara que hi penso, tot i que me’n va recitar un gavadal de fragments i el vaig aconsellar en més de quatre correccions, no em va preguntar mai obertament què en pensava. De fet, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ni de si es confessava d’adulteri cada dos per tres, o si demanava clemència a Déu personalment. De fet, parlàvem molt de poesia, de l’essència de les estacions, de les presències dels núvols i les muses de les tempestes. I també passàvem moltes hores en silenci, potser les més exquisides, passejant o escrivint, escoltant els ocells o la llar, o fent l’amor a poc a poc.

      Resulta irònic que, entre dues plomes líriques tan sàvies com Durante Alagherii i la meva tieta Dolça, l’atzar hagi decidit que havia de ser la meva prosa prosaica la que descrigués aquest retall rexic de la història insondable de la humanitat. I encara sort que les muses m’han ajudat una mica també a mi: últimament, per no patir tant les malures de la vellesa ni les afliccions del pensament, m’he aviciat a la droga màgica de l’enyorat Ponç Fernandó. Amb mesura, però cada dia. Quan va morir el Durante, se’m va ocórrer fer-la servir per posar fi als meus dies sense dolor, i potser m’hi decidiré ara que ja he escrit el que volia escriure. Ara, en tot cas, ressuscita la primavera i suïcidar-se seria desconsiderat. Quan arribi l’hivern, m’ho tornaré a plantejar; si encara soc viva, esclar.

      No haver tingut cap fill, que molta gent creu la catàstrofe més gran de qualsevol dona, a mi no m’ha preocupat mai. Tenir-lo amb el Durante ens hauria perjudicat a tots tres, i carnalment no he conegut mai ningú més. Potser tenen raó les males llengües que asseguren que soc una bruixa estèril, però s’obliden que he aconseguit ser acceptablement feliç i, encara més important, que no he fet mai mal a ningú. Voluntàriament, almenys.

      L’única rèmora que m’enduré a la tomba, i ara que l’hora es va acostant cada dia em pesa més, és no haver trobat la manera de fer saber al món, a poder ser a tot el món, que la veritable inventora dels sonetons va ser la meva tieta, la dolça Dolça. Ni el Durante ni el Cavalcanti ni granotes en vinagre.

      4. UN PRESENT FUTUR

      Adriana Glaubera i Virgili Pardal en temps present

      És divendres i estic francament emprenyada. O estressada. O encara més coses. És un divendres de juny més xafogós que molts d’agost, i m’havia promès escapar-me del despatx a l’hora de dinar i passar-me la tarda nedant al mar. Però just llavors s’ha presentat el senyor Antoni, àlies el torracollons, amb una llista de projectes que, segons els seus dogmes de mercat, no tenen cap possibilitat de generar beneficis. Li hauria d’haver dit que m’ho enduria a casa i m’ho miraria el cap de setmana, i fotre el camp a pesar de tot, perquè fet i fet la directora de l’editorial encara soc jo. El problema és que els tres propietaris, entre els quals el meu tiet octogenari, tenen la mania de voler guanyar diners amb un negoci que no en dona, i en referència al màrqueting respecten el criteri del garrepa Antoni per damunt del meu.

      Total: he dinat amb ell de mala gana, i per tant sense, i li he aguantat la llauna fins a les cinc, defensant les meves propostes. El més divertit, el que més em regira els ovaris, és que el cabró ni tan sols se’ls llegeix, els originals! Els avalua segons un seguit de barems referits a la trama, les vendes d’obres anteriors de l’autor/a, la celebritat a les xarxes socials i l’interès dels mitjans informatius (sobretot la puta tele). Diu que ho compensa amb els informes de lectura que li procuro, però dubto que el desviïn ni un mil·límetre de la seva veritat patètica. Paciència, Adriana: si abans no cau mort d’un restrenyiment, l’any que ve es jubila.

      Com que he vingut amb la moto, tenia esperances de no patir gaire els inevitables embussos dels divendres, però avui Murphy em té al punt de mira i, quan ja era a l’autopista, he topat amb un accident múltiple. O sigui que he acabat matant el temps literalment, amb un gintònic de batalla, a la terrassa semidesèrtica d’una gasolinera inhòspita. Com que vull desenganxar-me del vici, només he agafat el mòbil un cop: per avisar a l’Ili que no baixaria a la platja a nedar perquè arribaria massa tard. Ell, de bon humor, m’ha proposat anar a sopar arran de mar i passejar després pels blancalls: a les onze i dotze sortiria la lluna, més plena que un coit (gasta metàfores de tota mena, l’Ili). Tot seguit, m’he obligat a apagar el mòbil i m’he concentrat a fondre el pensament amb el silenci brut de l’entorn. Jo en dic ioga conceptual: es tracta d’aprendre a despensar el riu implacable de les idees; o sigui, deixar-les fluir i fluir fins que s’aprimen i s’esvaeixen. Cal una certa disciplina i una mica de pràctica, això sí.

      A tres de set, finalment, arribo a casa emmurriada i extenuada, i me’l trobo a la terrassa amb una cervesa glaçada als dits i el portàtil adormit damunt la taula.

      —N’hi ha que