Les muses. Jordi Cussà

que xiulin. El cas és que el tal Perot Andritx, el poeta amic del pare Martí que ens va acollir després de l’extermini de la nostra família, a pesar de les aparences no era un bon home. Tenia la sensibilitat de la poesia, és cert: recitava i cantava amb força gràcia, i sabia enganyar la gent amb un art considerable, però en el fons era luxuriós com un faune, egòlatra com un dimoni i despòtic com un déu. Quan ens va acollir, la tieta Dolça tenia catorze anys, i em jugaria un ull que l’amfitrió amable va començar a assetjar-la així que se’n va guanyar la confiança. Al cap d’uns mesos, afortunadament, el jutge va dictaminar que la mansió i les propietats de Martí Mar, baró de Sagunt, eren meves per dret a tots els efectes, i que, mentre fos menor, la Dolça actuaria com a tutora en usdefruit. Al germà de la mare que ens ho volia prendre tot, un altre patriarca cobdiciós i abominable, només li va cedir un molí i els conreus que l’envoltaven.

      El Perot, disfressat de benefactor un cop més, va demanar ser el tutor de la tutora, tenint en compte la seva joventut, per evitar enganys i esguerros en la direcció dels negocis, però el jutge, que li devia conèixer el fons, va resoldre que ell mateix supervisaria, pro bono, les decisions de la Dolça a tots els efectes. Vam viure quinze o setze anys en pau, soles amb les criades i protegides pels nostres treballadors, a la mansió on havia ocorregut aquella infernalitat inenarrable, fins que en vaig complir disset i la Dolça ja en comptava vint-i-nou.

      Malgrat que cent mascles de bona condició i educació li havien pidolat, proposat o exigit matrimoni, a la Dolça els homes en el fons li feien por. I alguns, com el Perot, que era un dels pretendents més insistents des que s’havia mort la seva dona, a més de por li feien fàstic. La situació, en tot cas, va empitjorar i tot quan vaig arribar a la pubertat i l’adolescència. Mal m’està dir-ho en primera persona, però una servidora als quinze o setze anys era més bella i sensual que les nereides de Posidó (segons una metàfora de la Dolça). I el Perot, emprenyat perquè la Dolça no havia cedit, em volia junyir a mi al matrimoni com una vedella, i posseir-me com a torna venjativa. La Dolça li va parar els peus i la lascívia mig centenar de vegades, i s’hi va enfrontar amb fúria quan no hi havia més remei.

      Ara he d’exposar i aclarir una altra qüestió que es va sumar a la pressió que patíem de la societat de mascles prepotents que governava la vila. Com que la Dolça no s’havia casat i jo no havia tingut mai cap promès, algú va començar a escampar la brama, que té mil llengües i totes són maleïdes, que la tieta i la neboda dormien juntes i vivien en el pecat gravíssim de l’incest. Quin horror. No tant pel fet en si, que no veig pas tan horrorós, sinó per la mentida destructiva que engreixava. És ben cert que dormíem juntes algunes nits, sobretot a l’hivern, i també que ens banyàvem i vestíem juntes, però juro per tots els déus que no vam tenir mai, mai, cap contacte ni tracte sexual. Puc confessar sense vergonya ni culpa que jo més tard m’he sentit sexualment atreta per altres dones (concretament dues), però no vaig experimentar mai el mateix desig per la meva tieta. I juraria que ella tampoc, perquè era massa... pura. Sí, pura és la paraula justa.

      La situació va arribar al punt que gairebé no sortíem de casa, perquè els homes ens miraven com si ens veiessin fent l’amor, les dones com si fóssim bruixes perverses, i els marrecs, riallejant i fatxendejant, ens perseguien pels carrers cridant insults. La Dolça va vendre l’empresa de les forges, la més cabalosa del patrimoni, i després la mansió de Sagunt. Ens vam traslladar a l’única propietat que quedava, una masia força rica, que per atzar dels tractats reials teníem a l’altra banda de la frontera, o sigui en terra castellana. Allà, perquè Déu és capriciós o per mer atzar, ens esperava una sorpresa majúscula: la dona del Perot, la que a Sagunt tothom creia morta dins la tomba que tenia al cementiri, vivia, o almenys sobrevivia, en un convent de monges proper. Ens la vam trobar de cara i d’imprevist un dia que hi vam anar a portar fruita madura i carn fresca, i de poc no ens desmaiem totes dues. Com si haguéssim vist un espectre retornat dels Inferns. Ella, en canvi, es va posar més contenta que una criatura amb una joguina nova i, d’amagat, ens va dir que, si una hora abans de l’alba anàvem a la font del Mallblau, a cent passes dels horts del convent, ens explicaria coses esgarrifoses que ens convenia saber.

      Hi vam anar totes dues vestides de nit i de secret a cavall d’un parell d’eugues manses, i les vam lligar a una olivera centenària al prat de la font, dessota el Mallblau. La Dolors, l’esposa del Perot presumptament difunta, ens esperava al peu del quer, dreta com un tronc, amb una llàntia de cera a les mans. Totes dues vam reprimir un xiscle d’horror quan la vam veure, però, a poc a poc i amb un gaiato a la mà per si de cas, ens hi vam acostar de bona voluntat. Fins i tot a les fosques, era evident que tenia una ala tocada, la desgraciada Dolors, però el que deia, esborronador com era, irradiava la veritat dels profetes.

      Ens va explicar els turments que havia suportat la seva filla gran dels onze als quinze anys, mentre el seu pare la violava tres cops per setmana. La Dolors no se’n va assabentar (o potser no ho volia veure perquè era massa monstruós) fins que un dia van trobar la noia morta al seu llit. La va trobar la mateixa Dolors després d’esmorzar, estranyada que encara no s’hagués llevat, i amb les mans entrellaçades sobre l’entrecuix, com si encara es protegís, també va trobar un pam de papir on, amb mig centenar de gargots, confessava l’incest aberrant del seu pare. La Dolors, a pesar de la desesperació de la pena, va adonar-se de seguida que s’havia suïcidat bevent-se gairebé tot un flascó d’aquell beuratge que un mal dia li havia donat un tal Ponç Fernandó. Aquella poció, suposadament màgica, al Perot li havia capgirat el seny. Tot i que potser havia tingut la llavor de la maldat des de sempre, i el beuratge l’hi havia fet germinar com l’aigua ho fa amb les plantes.

      Resumint: el primer impuls de la Dolors va ser suïcidar-se al costat de la filla, així que es va amorrar igualment al flascó d’aquella poció terrible; aquella que aparentment il·luminava a uns o unes però endimoniava els altres. Al cap d’una estona curta, es va precipitar al pou de la inconsciència víctima d’una pena tan profunda que l’havia de matar per força. Déu no n’hi va concedir la gràcia, tanmateix, i quan va tornar en si era lligada a una llitotxa dins una cel·la lúgubre i freda com una masmorra. I en la nit alta, perquè un gall prematur ja cridava l’albada. Resumint més: el seu marit l’havia portat al convent reclòs assegurant que era boja, i havia subornat algú, potser el bisbe, el capellà i la priora, perquè l’hi retinguessin al preu que fos. Pel seu bé i la glòria de Déu, per descomptat. Ara ja feia temps que s’havia acostumat a la situació i en el fons preferia viure amb les monges, treballant als horts i a la cuina per guanyar-se el pa, que tornar a veure mai més aquella bèstia que Déu o Satanàs li havien donat per marit.

      Llavors la Dolors va inspirar profundament, com si per fi se sentís en pau després de buidar el pap, mentre, amb un gest imperatiu, va indicar a la tieta que s’hi acostés. Quan va tornar, la Dolça va pujar a l’euga, muda i blanca com la lluna, que just llavors mostrava una banya minvant sobre el turó de llevant. Li vaig preguntar dues vegades què més li havia dit la Dolors, i la segona em va respondre que demà m’ho explicaria sense esgarrifances.

      L’endemà, quan al vespre ens vam quedar soles a l’hora de sopar, d’entrada vam acabar de deduir la resta de la història: el Perot, el poeta posseït, havia convençut tothom que la seva esposa, Dolors la malaurada, havia mort d’una infecció contagiosa, i havia esmunyit dins el taüt el cadàver de la seva filla desgraciada. I quan li havien preguntat per què la nena no era a l’enterrament, havia argumentat, prou llest, que l’havia embarcat cap a Barcelona dos dies abans per protegir-la de la pesta, i perquè aprengués l’art dels botets amb la seva tieta. Així s’havia alliberat de dues colomines amb una sola i abjecta mascarada.

      Val a dir que aleshores la meva dolça tieta, potser per primera vegada a la vida, també em va esquivar amb una mentida. Una de grossa i extremament dolorosa que no vaig descobrir fins que, una lluna més tard, vaig arribar a Florència.

      —Mira que ets pesada —em va etzibar la tercera vegada que li vaig repreguntar sobre el darrer secret de la Dolors—. Em va demanar disculpes per no haver denunciat el seu marit, o per no haver-lo apunyalat per l’esquena, quan va descobrir que abusava de mi.

      Em vaig quedar sense saliva de cop.

      —I és veritat?