Les muses. Jordi Cussà

rígida que un cable.

      —Doncs esperem que s’afluixi, no fos que m’espetegués a la cara.

      Em rego amb aigua tèbia tres minuts sencers, i després, oh meravella, la canvio per freda. Em rento una mica el cap, les aixelles i els baixos, i surto molla a la terrassa amb una samarreta llarga i el cul a l’aire. Sé que això li excita una mica rexica la imaginació, a l’Ili, i a mi també, per reflexiva. Per gaudir del desig a pler a mitjanit (és un exemple), s’aconsella anar carregant les piles tot el dia.

      Ara resulta que el noi s’ha posat a escriure de veritat i li noto aquella tensió extàtica, l’orgasme diminut però absolut, latent i intransferible, d’anar abocant, com una fonteta de lletres, un mot rere l’altre, una frase rere l’anterior, per construir descripcions, diàlegs, idees i tota la pesca infinita.

      Té la copa de cervesa gairebé buida i calenta, i em consta que val més no fer la pregunta, perquè sentir veus sempre distreu. Torno a entrar i li deixo a la taula una cervesa freda i una copa congelada. Quan m’inclino, m’ho agraeix amb un xuclet al lòbul de l’orella i un somriure ensucrat, tot i que em mira sense veure’m perquè té el cap qui sap on. Com li envejo aquesta capacitat de creació, aquesta facultat genuïna per submergir-se dins un univers absolutament exclusiu, on genera entitats i omple el no-res gràcies a la força de voluntat d’explicar i d’explicar-se. Torno a entrar per inspeccionar l’apartament: una mica de feina domèstica m’ajudaria a descongestionar el pap. Però avui el noi s’ho ha currat prou: cuina, bany i roba, i el terra ben fregat! Fins i tot ha canviat els llençols, que potser no calia. Em podria posar a planxar, això sí, perquè l’Ili no ho considera necessari, però a mi tampoc m’agrada. Així que entro a la cuina, em preparo un gintònic suau però deliciós i surto a la terrassa a prendre el sol de veritat, nua com un llimac, amb un exemplar de Les metamorfosis que fa sis mesos que arrossego a la consciència. Recordo un cop més la paradoxa dels lletruts, com ho va batejar l’Ili: a l’adolescència i la joventut, llegim de tot i molt, i així aprenem a triar els fruits exquisits dels bords. Això ens prenya de vocació i, amb un esforç considerable, algunes aconseguim convertir-nos en professionals; jo, per exemple, com a editora, i ell a l’aventura dels autors. La ventura, tanmateix, amb el temps es capgira com una serp que ens va enroscant i ofegant i, quan ens n’adonem, l’escriptura o les lectures professionals ens han pres el temps de llegir el que voldríem. Gairebé a totes les meves companyes de l’editorial els passa el mateix; i gairebé a totes les escriptores i escriptors que coneixem, si fa no fa. Algunes, com l’Alba o el Llorenç, s’ho agafen amb la tossuderia de les onades i, un parell de cops l’any, es regalen un parell de setmanes sense escriure ni llegir res professionalment, per delectar-se com cigales amb aquelles lletres immortals que totes voldríem escriure. O almenys editar.

      L’Ili s’ha aixecat al cap d’una estona per buidar líquids i m’ha preguntat si havia reservat taula: és divendres, ha dit, i potser no en trobarem enlloc. Enlloc es refereix als dos o tres llocs que ens agraden, i especialment a aquell on, des del primer pis, se sent la conversa i el perfum de l’onatge. Hi he trucat i he reservat la taula del racó, que per sort era lliure. Potser Murphy ja m’ha deixat de banda avui, he pensat.

      Sobre les nou ens hem dutxat, per separat per no malbaratar l’excitació latent amb un clau impulsiu, i hem baixat amb la moto fins al passeig marítim. Hem caminat mitja horeta a pas de iaies, i ens hem aturat al nostre racó preferit a contemplar l’últim alè de sol ponent. Després d’unes morrejadetes assossegades com el rastre de saliva d’un cargol bover, m’ha recitat un sonet que li ha enviat aquesta tarda la Jèssica, la seva neboda de disset anys, que pel que sembla serà una altra ferida de lletra com nosaltres. L’Ili té una memòria que no se la mereix i, si és curt, li basta llegir un text un cop amb atenció per retenir-lo un parell de mesos sense esforç. I si el poema o la citació de torn li ha tocat la fibra una mica, pot ancorar-lo al rebost profund i no oblidar-los mai més. Això també em fa enveja però no tanta: jo puc revisitar pel·lícules antigues, i gaudir-les com si no les hagués vist mai, mentre que ell «se les sap fil per randa» fins i tot a contracor.

      Per una poeta menor d’edat, el sonet de la neboda és francament bo. Sospiro: a més del punt d’enveja genètic, que ja tinc assumit, em fot molta ràbia. Em vaig submergir en el negoci editorial per poder obrir una porta, o almenys una finestra, a persones que tenen el do de teixir paraules amb enginy i gràcia, però no tinc ni la més puta idea de com gestionar-lo i fer-lo arribar al públic. He arribat a dirigir una empresa amb prestigi i recursos, però encara em trobo igual: sovint no sé com editar-ho i donar-ho a conèixer amb dignitat. L’Ili sol dir que la literatura, a Catalunya i potser a tot el món, està a punt de morir d’èxit. La tecnologia actual permet fer un llibre amb la mateixa facilitat que un pet, de manera que tothom sense excepció, sàpiga escriure o no, pot engendrar un text i publicar-lo sense dificultat. En conseqüència, la majoria d’editorials, i especialment les grans, no s’impliquen en el que publiquen, tret que sigui un producte etiquetat com a comercial. La qualitat se’ls en fot i, amb l’afany de guanyar-ne molts i de pressa, l’ofeguen a còpia de màrqueting i sobreexplotació.

      —Hauríem de muntar una editorial sense ànim de lucre —remugo disgustada.

      —Ja fa anys que t’ho dic. El problema és de què viuríem. Tu ets filòloga i podries tornar a la docència...

      —Vols dir a la indiferència! Ni boja.

      —...però jo no tinc títols ni per anar a pixar.

      Ara me n’ha fet venir ganes, aquest ruc. De pixar, vull dir. Així que, xino-xano, fem via cap al restaurant assaborint una bombolla espontània de felicitat rutinària.

      —Jo almenys jugo a la loteria —em defenso, reprenent el fil de l’argument—. Tu, com que ets un hippy, ho consideres una trampa capitalista.

      —És una trampa capitalista. Però tant de bo et toqués el premi gros.

      —Això és contradictori, Ili.

      —Com tot. Ja ho va dir l’Hereu de la Creu: que la mà esquerra no sàpiga mai què cony carda la dreta.

      —Em pensava que es referia a un triangle amb la Maria Magdalena i una amiga seva.

      L’Ili esclafeix una rialla.

      —Ben trovatto. Però força blasfem.

      —Per què? Bé devia gaudir del sexe, no, el profeta?

      L’Ili s’ho rumia un moment.

      —És de suposar. Tot i que hi ha gent que no ho necessita tant. —I llavors canvia de to arronsant les espatlles.— La veritat és que no m’importa. El que compta és que en gaudim nosaltres.

      —Tu sí que’n saps, torero!

      —Va, no’t passis.

      Hem arribat a destí i deixo caure a una claveguera la llosca del porret que hem compartit. M’he proposat no parlar de negocis, no fer desafinar l’harmonia parlant de negocis, fins demà al matí com a mínim, però després d’asseure’ns i escollir els comestibles i els bevibles, l’Ili entrecreua els dits, reposa les mans al caire de les tovalles, negres com la nit, i em festeja els ulls amb un d’aquells somriures que em despullen l’enteniment.

      —No sé per què intueixo que m’has de dir alguna cosa, potser una mala notícia, i que ho ajornes per no espatllar la vetllada.

      —Tu tens poders telepàtics, lluç i fer!

      —Ja’ns coneixem. Si t’ho quedes entravessat a la tràquea, serà pitjor.

      M’ho rumio un moment.

      —Suposo que tens raó.

      Li confesso que són males notícies, que, de l’acord verbal que havíem pactat com a avançament de la seva novel·la en construcció, ja farem molt si en salvem la meitat. És una porcada, em consta, i ja no sé si soparé de gust. L’Ili per sort s’ho agafa amb un xuclet zen.

      —Bé, això sí que val més discutir-ho dilluns. I amb el teu estimat