Els valencians, poble d'Europa. AAVV

politica del patriotisme, el qual no es sino un sentiment d’amor a la Patria, la qual es la suma de tot allo que el patriota pot dir que es lo seu. Igualment que la Patria, te sa proyeccio politica en la nacio, la plenitut de la qual es la nacionalitat, que es constituix en subjecte del dret a l’estat. I, com tot subjecte assistit d’un dret, [la nacionalitat] està dotada de l’acció que pot eixercir en demanda de reclamació de l’efectivitat de son dret. Eixercici d’acció que constituix el nacionalisme.³²

Adlert no té cap dubte que València és una nacionalitat,³³ encara que defenga una adaptació del nacionalisme a la conjuntura del seu temps i modere en última instància les seues reivindicacions.³⁴ Com a juriste, distingix perfectament entre posseir un dret i renunciar al seu exercici.³⁵ Esta posició li permet no demanar un estat propi per a València circumstancialment sense renunciar per això al dret que esta té com a nacionalitat a decidir lliurement el seu futur polític.

      Valencianitat, dret i institucions forals

¿En què consistix la valencianitat? Com hem vist, Adlert va més allà de les manifestacions folklòriques més o menys superficials. De fet, poques vegades en parla. Ell va als trets definitoris del poble valencià com a nacionalitat històrica diferenciada amb set segles de vicissituds. Per a l’autor, el fet nuclear de la personalitat valenciana es la transformació o refundació del Regne de València com a estat diferenciat dins de la Corona d’Aragó, en rang igual al del propi Aragó i per davant del Comtat de Barcelona.³⁶ La base d’eixa diferència és un ordenament jurídic privatiu, els Furs de la Ciutat i Regne de València, distints dels Furs aragonesos o dels Usatges i Costums catalans. És per això que per a Adlert la llengua, sent molt important, no és el factor definitori primordial de la valencianitat: «La valencianitat te una determinació no filologica sino juridica: la constitucio, pel Rey [sic] Don Jaume, del Regne de Valencia independent d’Arago i de Catalunya, én llegislació i organisació pròpies.»³⁷

En efecte, Jaume I decidix que les noves terres conquistades constituïsquen un nou territori que mantinga l’equilibri dins de la seua Corona. En 1240 atorga el nucli d’uns Furs (els coneguts com a Furs Vells) creats ex-novo i inspirats en el Dret romà. En ells es delimita el Regne i es garantix la seua integritat territorial, constituint així l’acta fundacional del Regne de València cristià.³⁸ Per això Adlert considera que, quan els reis juraven els Furs, juraven respectar la integritat territorial de l’estat valencià, la qual cosa explicaria fetes com la de Vinatea que comentarem més avant. És important fer notar que els Furs Vells s’atorgaren inicialment a la Ciutat i algunes viles i llocs amb la intenció que es territorialitzaren, és a dir, per a que s’estengueren a tot el Regne. I com hi havia prou de viles que s’havien repoblat a Fur aragonés i alguna a Costum català i fins a Fur morisc, s’establí una pugna entre els nobles –que perdien privilegis amb els Furs de València– i el Rei i les autoritats de la Ciutat. En paraules d’Adlert, «La historia de la lluita del Dret valencià contra el Dret aragones, es la guerra de la independencia valenciana.»³⁹ En concloure l’extensió dels Furs, el Regne de València tindrà una unitat i una cohesió estatal que no tindrà, per exemple, Catalunya, així com una legislació pròpia i única, moneda pròpia, etc. Per altra banda, l’extensió progressiva dels Furs de la Ciutat al restant del Regne il·lustren un fet cabdal que s’oblida a sovint: que la València medieval s’organitzava com una ciutat-estat –d’ací la denominació clàssica Ciutat e Regne de València–, a semblança d’alguns estats italians com Gènova, Venècia, Florència, etc.

L’estructura de ciutat-estat es fa palesa en uns fets tan significatius com l’actuació de l’heroi civil valencià Francesc de Vinatea front a Alfons II (1333). Com és sabut, el rei volgué fer donació de diverses viles situades al llarg i ample del Regne al fill de la seua dona Elionor de Castella, cometent així un contrafur. Els representants de les viles afectades acudiren a les autoritats del cap i casal del Regne per tal que les defengueren de la segregació. Així, els Jurats de la Ciutat triaren entre ells a Vinatea com a portaveu del Regne i este es presentà davant d’Alfons II. Recolzat en el Dret, el morellà no dubtà en arriscar la vida per a exigir amb cortesia i fermesa al rei que respectara les lleis i que mantinguera la integritat territorial del Regne de València, demanda que fon sàviament atesa. Per a Adlert, els valencians comptem amb un heroi civil i civilitzat que protagonitza un dels primers triomfs a Europa del constitucionalisme, sense escampament de sang ni ús de la violència, amb la força de la raó –i de la intimidació.⁴⁰ L’autor relativitza les amenaces al rei, que no deixà d’actuar coaccionat, un fet que matisa la idealització que es fa a sovint del pactisme en la nostra historiografia.

El fet de Vinatea permet a Adlert reivindicar la tradició política valenciana de caràcter pactiste i basat en el respecte al Dret, tan diferent de la vigent a Castella. La importància del dret torna a manifestar-se en un esdeveniment de tanta transcendència com va ser el compromís de Casp (1412). En el llibre El compromis de Casp, qüestio juridica Adlert argumenta que l’elecció de l’hereu de Martí l’Humà es féu per criteris estrictament jurídics i no polítics⁴¹ –com apunta generalment la historiografia catalana, que veu en la decisió dels jutges un intent conscient d’emparentar les monarquies hispàniques– i és a més una de les mostres més clares de la personalitat nacional pròpia de València com a membre entre iguals dins de la Corona d’Aragó. De fet, un conflicte que afectava tots els estats de la Corona es resolgué entre ells «segons normes i procediments del Dret Internacional d’aquella epoca.»⁴² També en este cas Adlert «oblida» –o desconeix– que hi havia tropes castellanes en la frontera que reforçaren la posició del pretendent de la casa d’Antequera. El pactisme, matisat pels fets una vegada més.

En la mateixa línia es troba la reivindicació del Dret Civil valencià per ser, com diu, el que més respon a les característiques pròpies de cada poble. La importància que Adlert dona al Dret Civil és tal que, en Notes sobre els Furs de Valencia, li dedica dos capítols a sengles temes característics del nostre antic i derogat codi: la llibertat per a testar i l’afillament. Com diu l’autor: «Si el Dret Civil es el que més respòn a les característiques pròpies de cada poble, dins del Dret Civil es el dret de família, pot ser, el que més vinculàt està a la idiosincràsia del país respectiu. Per això les grans diferències que en l’afillament es troben entre el Dret castellà, contingut en el Codic Civil, i el Dret valencià, segóns nos ho mostren els Furs.»⁴³

      Cal tindre present que Adlert reivindica les institucions forals més com a font de memòria històrica i com a motiu d’orgull nacional que com a elements que es puguen incorporar tal com eren a la legislació actual. És conscient que l’evolució dels temps n’ha fet moltes obsoletes. La seua importància, en realitat, radica en el fet que, gràcies a eixes institucions i als Furs que les fonamentaven, el Regne de València gojà d’una autonomia política sobre la qual es basaren la prosperitat dels seus habitants i la creació de la consciència de poble. D’ací els reiterats intents que haurien fet aquells que no volen una València forta en fer oblidar o menysprear les referides institucions.

En consonància amb la reivindicació de les institucions forals està la defensa del nom València