Els valencians, poble d'Europa. AAVV

han arribat a suggerir que el trencament dels qui havien mantingut la flama del valencianisme durant l’època franquista es devia a motius personals.¹⁴ Tal interpretació implica ignorar els debats al voltant del nom de la llengua, del nom del país, del model de llengua literària i del grau de «concessions» a les variants valencianes que calia o convenia fer, que coneixem a partir de la correspondència privada entre Sanchis Guarner i Fuster¹⁵i que esclatà públicament per primera vegada en el debat mantingut en la revista Serra d’Or entre 1960 i 1961 sobre el camí que havia de prendre el valencianisme i que acabà en ruptura.¹⁶

       Fonaments del pensament adlertià

Adlert és un patriota valencià amb una visió global de la realitat i del món, que defén una visió des de l’ésser valencià de tots els aspectes de la societat i que es manifesta políticament com a nacionaliste, tradicionaliste, particulariste i catòlic. La seua formació li permet passar fàcilment del sentiment patriòtic a la teorització racional del nacionalisme valencià, sent així un dels primers teòrics del valencianisme particulariste.¹⁷ Com a juriste catòlic, llibertat,¹⁸ democràcia, cultura, honestedat i sentits de la justícia i del deure cívic formen una cadena que fonamenta el seu pensament.¹⁹ Com a patriota, trobarà en el nacionalisme valencià i en el valencianisme la seua expressió política i vital. En una frase resumix la seua aspiració: «[…] simplement, ser un ciutada. He dit aspiració perque he dit ciutada, no subdit.»²⁰

      Teorització valencianista

Una de les característiques del valencianisme tradicional ha sigut la falta d’un cos teòric elaborat i coherent que fóra conegut i admés per una majoria de valencians i que servira de contrapunt a les propostes fusterianes que el rebatien per regionaliste i folkloritzant. La qüestió lingüística ha complicat encara més el panorama, amb l’aparició de corrents valencianistes que el reivindiquen tant des del particularisme com des del policentrisme lingüístics. El primer tendix a funcionar per reacció al que fan uns altres. El segon, revisa aspectes parcials del paradigma fusterià però sense atrevir-se a ser coherent amb totes les conseqüències. Però sense teorització i sense confrontació civilitzada d’idees, els valencianismes estan condemnats a no entendre’s i a viure pendents de les contingències, incapaços de col·laborar en un marc de futur compartit. ¿Com pot ser possible un projecte de futur comú sense haver consensuat cap a on es va? ¿Com pot ser viable un projecte que no confie en la societat valenciana o que visca de la dialèctica contra uns altres? Adlert era ben conscient d’eixe problema.²¹ La Batalla de València mobilitzà multituds però no donà lloc a un valencianisme madur sinó a un populisme fàcilment manipulable.²² La falta d’ideari o, per a ser més exactes, l’extrema simplificació que es va fer del que hi havia,²³ originà un predomini dels elements «anti» que no es compensava amb afirmacions constructives en positiu. Adlert lluità amb poc d’èxit contra esta situació²⁴ i, de fet, quan el valencianisme polític crescut a l’ombra de la URV –que esdevingué Unió Valenciana– tocà poder, este es trobà tan desorientat de quins havien de ser els seus objectius immediats i estratègics que no sabé aprofitar-se’n de la situació i acabà per pagar molt car les seues carències ideològiques. Adlert sabia que sense conviccions sòlides i fonamentades no hi havia eixida.²⁵ Però a pesar dels seus esforços no aconseguí que el corrent del valencianisme a què havia donat naixença –ni popularment ni la gran majoria dels seus «dirigents»– s’impregnaren de cultura valencianista, cosa que féu que, a la llarga, acabara desenrotllant un marcat complex d’inferioritat intel·lectual encara no superat.

      La influència cristiana

      Hem comentat anteriorment el component religiós que de tant en tant sura en els escrits adlertians. Certament, el caràcter de catòlic convençut i practicant de l’autor determina decisivament el seu pensament. Des d’este posicionament exalta virtuts com la discreció i la humilitat –que exercirà durant tota sa vida i de les quals donà bon exemple–, l’esperit de sacrifici i la bona voluntat, la fidelitat –pròpia dels fidels catòlics–, l’amor –caritat– i el sentit de la justícia –en oposició a traïció–, que no ve només de la seua formació jurídica sinó també de la creença en la veritat absoluta en sentit cristià i en la justícia divina que modula i corregix la humana. Paral·lelament, troba una sèrie de vicis o pecats que critica durament des de la seua superioritat moral, com ara la mentira i l’orgull –vanitat–. Tota esta percepció de la realitat a través de la moralitat cristiana es transmetrà constantment a les obres d’Adlert.

       La teorització nacional valencianista de Miquel Adlert

Havent viscut –i patit– la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra, no pot estranyar que, per a Adlert, el nacionalisme valencià haja de ser contrari a la temptació totalitària i excloent. Esta posició és ben primerenca i ja critica la violència i el feixisme en un article escrit un any abans de l’esclat de la Guerra Civil, amerat, com no podia ser d’una altra manera en ell, d’un profund cristianisme.²⁶ Però esta postura de respecte als altres no vol dir de cap manera falta de convicció per a defendre les pròpies idees ni que estes no siguen elaborades i raonades. De fet, és el racionalisme de l’autor el que l’impulsa a documentar i teoritzar sobre els diversos aspectes que abraça la seua visió de València i el valencianisme.

      Patriotisme i nacionalisme

El patriotisme –la Pàtria– és el nucli bàsic del pensament adlertià i la raó de ser del seu valencianisme.²⁷ És –ha de ser– previ al nacionalisme. Si est últim naix de la ideologia, el patriotisme naix del sentiment d’amor a la Pàtria, a la pròpia terra.²⁸ El seu caràcter sentimental i emotiu permet considerar el patriotisme, quan és autèntic al màxim, una fe.²⁹ Recordem que la fe, des d’una perspectiva cristiana, és una gràcia que suposa el cim del compromís personal i que, establint el paral·lelisme, permet entendre l’esperit de sacrifici dels patriotes i la fidelitat que mantenen a la Pàtria per damunt de consideracions ideològiques.³⁰ No obstant, Adlert és realiste i sap que a sovint la gent renuncia al seu compromís per les circumstàncies adverses o, simplement per comoditat. Sap que la valencianitat no és una condició inamovible sinó més bé fràgil i trencadissa.³¹

      En tot cas, l’apel·lació al mòbil sentimental no ens ha de fer creure que l’autor es queda en l’aspecte més folklòric i superficial. Ell mateix critica el que podríem dir valencianisme de botifarreta en faves, de paella diumengera, de traca i fum, etc., expressions totes elles que al·ludixen a la trivialitat de certa emotivitat costumista valenciana. Per contra, a més de la identificació primària amb els costums populars –també important–, defén l’orgull de poble que els valencians poden retrobar en pouar en la