Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Durant el franquisme el catalanisme somnia el futur, i en eixe futur ideal les fronteres entre catalanisme estricte i pancatalanisme es fan difuses. El nacionalisme català adopta el model del nacionalisme alemany en què la llengua és l’expressió de la nació subjacent, i abraça una visió cada vegada més centralista i uniformista a imitació dels nacionalismes espanyol i francés, en els quals les diferències regionals són percebudes com una amenaça potencial al projecte nacional. En conseqüència, esta ideologia propugnarà una llengua nacional catalana, desitjablement uniforme que, encara que partix de la llengua medieval –i, per tant, dels clàssics valencians–, es basa en el català central, modalitat lingüística a què les altres s’haurien de subordinar per a quedar relegades al que, eufemísticament, es dirà àmbit restringit.

En els anys posteriors Adlert observa de la mà de Joan Fuster els postulats i les estratègies del pancatalanisme vist des de València. Per a aconseguir l’assimilació cultural i la integració política en Catalunya, Fuster adopta una postura hipercrítica i iconoclasta que ataca les bases de la identitat «regional» valenciana que s’havia anat conformant des de la Renaixença, critica la presumpta incapacitat de la ciutat de València per a exercir de capital del país –paper que, en conseqüència, li pertocaria assumir a Barcelona–, qualifica de rural i endarrerit el territori valencià, desacredita les elits valencianes i, en resum, tracta d’argumentar que la valencianitat com s’havia entés anteriorment era inviable i que, en tot cas, només podria arribar a la plenitud a través de la catalanitat. Per a arribar a eixe objectiu caldria promoure una erosió permanent dels elements onomàstics i simbòlics que reforcen la percepció dels valencians com a poble diferenciat respecte als catalans. La radicalitat de les propostes de Fuster origina com a primera resposta col·lectiva la carta «Sobre el fet diferencial valencià» (Serra d’Or, 6, Barcelona, juny de 1961) firmada, entre altres, per Vicent i Xavier Casp, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó i el mateix Miquel Adlert. En l’article es reclama l’ús de «Comunitat Catalànica» front a «Països Catalans», «València» front a «País Valencià», i es protesta per la tendència de Fuster a minimitzar la personalitat històrica valenciana i tractar-la com una mera regió dins de l’espai català. La polèmica continua dos anys més tard en ocasió de la publicació del llibre El País Valenciano en què Adlert i altres escriptors del grup de Torre senten la necessitat de desmarcar-se de la ideologia que Fuster «representa y defiende en Valencia» («Para evitar confusiones», Las Provincias, València, 6-2-1963, p. 11). A més, en el llibre Nosaltres, els valencians (1962), la identificació que fa Fuster entre catalanitat i llengua el du a afirmar que hi ha una dualitat insoluble amb les comarques castellanoparlants.⁵⁷ Adlert l’acusa de pretendre fragmentar València i assimilar el territori valencianòfon a Catalunya o, en el millor dels casos, convertir els habitants de les zones castellanòfones en ciutadans de segona, i denuncia la inviabilitat geopolítica dels postulats pancatalanistes que, senso estricto, impliquen deixar València reduïda a una estreta franja de 20 km a l’altura de Morvedre (Sagunt) i perdre vora el 40 per cent del territori.⁵⁸

A pesar d’esta divisió en el valencianisme, el fusterianisme s’expandix i triomfa entre els jóvens universitaris progressistes antifranquistes. Amb l’arribada dels primers aires de llibertat política, es fan públics i notoris els plantejaments d’eixe valencianisme fortament catalaniste, que trenca amb el valencianisme anterior i que acaba provocant una forta contestació social. És en esta època quan Adlert consuma el trencament amb la seua trajectòria prèvia, que passa a considerar un error.⁵⁹ La mobilització popular i populista que té lloc en els anys primerencs de la Transició política espanyola té molt de reaccionària, en el sentit que s’oposa a allò que interpreta com a amenaça contra la cosmovisió del valencianisme tradicional regionaliste que és el que la societat valenciana de l’època troba natural –principalment el nom i model de la llengua, la bandera, el nom del territori i germanor però distinció amb Catalunya. Els interessos polítics i els mitjans de comunicació contribuïren a engrandir el conflicte i a presentar una societat dividida per qüestions identitàries, amb conseqüències directes sobre el procés autonòmic valencià, la pèrdua de pes polític relatiu dels valencians en el marc espanyol i la instauració d’un recel anticatalà de fons que ha dificultat enormement les relacions entre València i Catalunya.

Encara que oposat al pancatalanisme, Adlert no guarda animadversió contra els catalans o contra Catalunya. En nombroses ocasions l’autor deixa clara la seua admiració i estima pels catalans, la qual cosa no té relació ni és incompatible amb el fet de no sentir-se català.⁶⁰ Adlert arriba a afirmar categòricament: «Tot lo que s’assemble a guerra, beligerancia, discordia… entre Valencia i Catalunya es contra natura.»⁶¹

       Conclusions

      Miquel Adlert és un patriota que promou un nacionalisme integrador estrictament valencià a partir de la identitat territorial, la recuperació de la memòria històrica basada en les institucions forals del regne de València i la idealització de la història política de caràcter pactiste dels valencians. Reivindica l’onomàstica i el símbols tradicionals privatius i la recuperació de la llengua valenciana, primer amb criteris convergents amb els catalans i al final de la seua trajectòria amb criteris estrictament particularistes, entrant en contradicció amb el fet de considerar la llengua com a tret característic però no definitori de la valencianitat. De mentalitat cristiana i jurídica, defén la lluita contra la incultura i el respecte als discrepants des de la fermesa de les conviccions pròpies com a via per a tornar al poble valencià l’orgull perdut i la plena consciència nacional. Llevat dels seus postulats lingüístics més tardans i de la falta de separació ocasional entre l’argumentari polític i el sentiment religiós, el seu pensament manté molts aspectes vigents i és un referent teòric fonamental per a entendre els valencianismes actuals. Recuperar la seua figura és un acte de justícia que pot ajudar en el procés de reconciliació cívica que necessitem encara hui els valencians.

1 Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, edició de l’autor, València, 1982, pp. 19-20.

2 Amb el títol El pensament valencianiste de Miquel Adlert (1998), l’editorial l’Oronella reedità: En defensa de la llengua valenciana (1977), l’obra primordial del seu gir ideològic; De la meua catacumba (1984) i Del periodisme meu (1984). Esta última obra és en realitat un recull de diversos articles que s’estenen cronològicament des de 1935 fins a 1983.

3 Miquel Adlert, El pensament valencianiste de Miquel Adlert, L’Oronella, València, 1998, p. 39. L’obra no s’arribà a publicar.

4 Ibid., pp. 62-33.

5 «¡Senyor, Deu de les nacions!: Per les vostres infinites bondat i misericordia, digneu-vos concedir-nos que l’ancora de l’Esperança, que tan generosament nos haveu otorgat per a que nos conforte el mantindre-nos en la fe en la Patria Valenciana, siga nunci de la pronta obtenció de la palma de la Victoria que faça fructificar en Valencia a l’olivera de la Pau.» Ibid., p. 211. A l’obra De la meua catacumba podem trobar «Aixi com Deu nos dona nostre pa de cada dia, donem a la Patria Valenciana, com canta l’himne de la Mare de Deu dels Desamparats, nostre patriotisme de cada dia, que patriotisme es amor […]», ibid., p. 164.